- Els valencians Morgana vs Morgana presenten al Cau el tercer disc, amb Nami com a teloners
A. L.
LA MASSANA
- El quintet Morgana vs Morgana es va fundar el 1992. Sol invicto és el tercer compacte. Foto: EL PERIÒDIC
Va ser Bette Davis qui al 1962, tot just acabat el rodatge de ¿Qué fue de Baby Jane?, va publicar a la revista Variety aquell genial anunci per paraules: «Mare de tres fills, divorciada i amb trenta anys d’experiència com a actriu busca feina estable a Hollywood». Els valencians Morgana vs Morgana, que actuen aquesta nit al cicle Rockòrdom del Cau, a Arinsal, no són precisament la protagonista d’Eva al desnudo ni guarden tres Oscar al sarró. Però fa dos decennis que suen la cansalada pels escenaris espanyols i també tiren d’humilitat a la targeta de presentació: «Som una banda de metal integrada per cinc músics que l’únic que pretenen és tocar, si fos possible a jornada completa». Sembla que han agafat el carril bo: els ha costat 20 anys i tres discos, però Sol invicto –títol de ressonàncies èpiques al més pur estil Gladiator— ha confirmat els bons auguris apuntats al compacte anterior, Nébula, i els ha catapultat fins a la primera fila del rock progressiu espanyol. És clar que això no és dir gaire, la veritat, perquè –tal com assumeix amb certa resignació Carlos Pagola, vocalista i líder del quintet– «a Espanya el rock està molt encasellat: o toques com Barón Rojo o com Def con Dos. El rock progressiu encara és un nadó que lluita per sobreviure i costa una enormitat fer-se un forat». És cert que n’hi ha que comencen a ense- nyar la poteta, com ara els madri- lenys Tao Te Kin, que s’han colat al cartell del Sonysphere. Però la resta està condemnada als llimbs de l’underground.
I entre la resta hi ha Morgana vs Morgana, que prenen el nom de la bruixa més dolenta que ha trepitjat mai la capa de la Terra –reina d’Avalon, germana d’Artús i enemiga íntima del mag Merlín– i que han consagrat a l’astre rei el seu tercer elapé: set temes cantats en castellà i cuinats amb una recepta que combina el metal més canyero i ortodox amb melodies més comercials: «La nostra no és una música de consum massiu, però tampoc cultivem el virtuosisme elitista i un pèl esnob que en ocasions ha llastat el rock progressiu. No tenim cap vocació minoritària. Al contrari: busquem la màxima difusió possible». Per això han penjat al web el disc, que es pot descarregar íntegrament (i gratuïtament): «Tenim la convicció que un músic s’ha de guanyar la vida suant a l’escenari, no pas amb els royalties i la venda de discos». Un idealisme que topa de morros amb la crua realitat: els cinc membres de Morgana vs Morgana es guanyen les garrofes amb feines que tenen poc a veure amb la música. En això són molt andorrans. Però perseveren.
aluengo@andorra.elperiodico.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
