- Casamajor i Férriz coincideixen per primera vegada en un escenari a ?La nostra classe’ H Reestrenada ahir al Lliure, a l’abril es muda al Fernán Gómez de Madrid
A. L.
ESCALDES-ENGORDANY
- Isak Férriz i Roger Casamajor, en una escena de La nostra classe, amb Ferran Carvajal i Lluïsa Castell Foto: EL PERIÒDIC
El que no va poder ser quatre temporades enrere, quan havien d’encapçalar el repartiment del Tramvia en versió ENA –tots dos van caure a última hora de l’elenc: la culpa, de la tele–, es va concretar finalment ahir al Lliure de Barcelona: Roger Casamajor i Isak Férriz coincidien per primera vegada a l’escenari. Però aquesta vegada, no al Nova Orleans de Tennessee Williams, mitjans anys 50, sinó a Jedwbane, Polònia, on el 1941 van tenir lloc els fets esgarrifosos –l’execució de 1.600 veïns jueus de la localitat: ¡cremats de viu en viu!– que Tadeusz Slobodzianek ha convertit en matèria dramàtica a La nostra classe.
Dirigida per Carme Portaceli i amb un repartiment on també hi ensenyen la poteta David Bagés i Rosa Boladeras, entre d’altres, l’obra es va estrenar el juliol al Lliure, que la recupera ara i fins al 18 de març. Immediatament després, viatjarà al Festival de Primavera de Varsòvia, i entre el 19 d’abril i el 13 de maig farà temporada al Fernán Gómez de Madrid. Així que als nostres dos actors no els quedarà més remei que conviure una temporadeta. Val a dir que Férriz no va participar a l’estrena absoluta del muntatge, i que s’ha apuntat a la repesca en substitució d’Albert Triola. En qualsevol cas, un caramelet per a l’intèrpret, a qui últimament havíem vist embarcat a la telesèrie Bandolera. La nostra classe és una obra amb missatge –la nefasta influència que el nacionalisme i la religió poden tenir en una comunitat aparentment idíl·lica, convertint en enemics íntims veïns fins aleshores pacífics– a compte d’una massacre de jueus que la historiografia oficial havia atribuït tradicionalment a les tropes nazis.
Doncs no: resulta que sengles investigacions contemporànies l’han acabat posant al sarró dels mateixos veïns de les víctimes, polonesos com ells, posant de nou el dit a l’ull del secular antisemitisme polonès –vegin Shoah, el monumental documental de Claude Lanzmann, i veuran de què els parlem– que va trobar en l’ocupació nazi el millor caldo de cultiu… i la coartada ideal per desviar responsabilitats. Slobodzianek encarna l’odi criminal entre els veïns de Jedwbane en els alumnes de l’escola local. Però no es deixin endur per les aparences: el que va passar el 1941 a Polònia va ser només una rèplica del que acabava d’ocórrer en tants pobles espanyols durant la guerra civil, i un aperitiu del que es repetiria decennis després a Bòsnia i Ruanda: la barbàrie en estat pur, filla gran del nacionalisme. Borda, si es vol. Però filla, al final.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
