la massana
- Casañ, fundador i vocalista de Seguridad Social, històrica banda valenciana Foto: EL PERIÒDIC
LÍDER DE SEGURIDAD SOCIAL, DEMÀ A ESCALDES.
Cantin amb nosaltres: «Por la mañana yo me levanto/ y voy corriendo desde mi cama/ para poder ver a esa chiquilla/ por mi ventana…» Vet aquí una de les tornades històriques del rock espanyol de l’últim quart del segle XX. L’autor d’aquest hit que tocarà la fibra de més d’una generació és José Manuel Casañ (València, 1963), ànima de Seguridad Social. Tornen demà a Escaldes un decenni després del debut a la festa major de Sant Julià, amb disc seminou –El mundo al día en 80 vueltas (2011)– i dos històrics de la banda: Rafa Villalba i Alberto Tarín. Atenció, que Casañ –quina ñ més rara, francament– es confessa habitual de les nostres rutes en 4×4 .
–¿No serà vostè dels que pugen en quad al Madriu a fer-nos malbé el nostre flamant patrimoni de la humanitat?
–En absolut. El principi irenunciable és el respecte absolut per l’entorn natural, i no sortir mai dels camins autoritzats.
–El criem. Ens acaba de visitar –com qui diu– Carlos Segarra, i dimarts venen El Sevilla i els seus Mojinos. ¿Bona companyia?
–Excel·lent. Grans amics, i artistes tots ells de directe espectacular. No us els perdeu.
–Trenta anys de carretera i manta els observen: ¿pretenen convertir-se en els Rolling a l’espanyola?
–¡Si pogués ser! I més i tot. Però això no ho decideixes tu. Nosaltres vam començar quasi de casualitat, i ja han passat 30 anys. ¡Ni en el millor dels somnis!
–Els seus fills, ¿són fans de Seguridad Social?
–Per imperatiu biológic. Han crescut –no gaire encara: la gran té 7 anys; el petit, 5– mamant les cançons del papa, se les saben totes i són uns habituals dels concerts.
–¿I si quan creixin de veritat els dóna per matar el pare –artísticament, és clar?
–Queda molt freudià, però la veritat, prefereixo que tinguin el pare ben viu, per la part que em toca, i que si és possible, arribem un dia a treballar junts. A més, em sento com un nen, a l’escenari, crec que puc aportar encara moltes coses, moltíssimes, i no veig que hagi arribat ni remotament el moment de cedir el testimoni a ningú.
–El mundo al día en 80 vueltas sóna a autoreivindicació, a un crit que podríem traduir com «Ep, que som aquí, i hi èrem abans que quasi tots vosaltres». ¿S’han sentit potser ningunejats?
–Vivim un curiós fenomen: les radiofórmules punxen bandes o molt noves o molt velles. Inclosos nosaltres, ep. I queda un buit entremig que no hi ha manera d’omplir. Quan traiem nou disc i l’enviem a una cadena, ¿saps què ens diuen? «Si ja us punxem, ja: posem Chiquilla». Moltes gràcies, home, però és que de Chiquilla fa 30 anys, i t’estic parlant d’un disc nou de trinca.
–¿A quina Seguridad Social ens recordarà El mundo al día…? ¿Als llatins de Furia llatina? ¿Als heavies d’Introglicerina? ¿Als mediterranis d’Otros mares?
–Sóc un inconformista, em moleten profundament els músics que es limiten a repetir fórmula. Intento no fer dos discos iguals. Per això hem tastat tants pals, i sospito que per això mateix hem sobreviscut 30 anys.
–«Probablement, el millor disc de la banda», diuen les notes de producció d’El mundo al día… ¡Com el torró 1848!
–Deixem-ho en un dels millors.
–El repertori de dissabte: ¿aposten a cavall guanyador, amb els vells hits, o ens endossaran l’últim disc sencer, i avall?
–Un concert l’entenc om una cerimònia en què els fel·ligresos estan cridats a participar. S’imposa un resum, un parell de cançons de cadascun dels vint discos que hem publicat fins ara, amb una dotzena de temes obligats i deixant una porta oberta a la improvisació, segons el feeling.
–Li he de demanar: ¿cantaran Chiquilla, o n’estan fins als pebrots?
–Ni dues ni tres vegades, però cantar-la, la cantarem. Li estic molt agraït, perquè nosaltres érem un grup prometedor, sí, però que anava pujant a poc a poc els esglaons. Fins que al 1991 Chiquilla ens permet agafar l’ascensor i jugar a Champions. Constitueix a més un dels moments àlgids del concert i seria de tonto no utilitzar-la. A banda que m’ho passo genial, cantant-la.
–Diuen que no tornen perquè mai no van marxar. Però el cert és que des del 2005, amb Puerto escondido, no publicaven disc amb temes nous.
–Permet-me que citi Lezama Lima, que deia que no es pot ser infinitamebt novedós i successiu, però sí que es pot mirar de desconcertar el lector. O l’oient. Després de 30 anys de carrera és difícil: unes vegades ets a dalt i altres a baix. Però no hem deixat mai de tocar –una mitjana de 40 bolos l’any. I estem preparats per quan vinguin mal dades, si venen.
–Vaja, com recomanava Kipling a If… En fi: si al concert hi ha més penya de 40 cap amunt que de 30 cap avall, ¿se senten uns carrosses?
–El rock’n’roll no té edat, et permet ser un Peter Pan eternament. Nosaltres sempre hem practicat un rock visceral, contestatari, poc ensucrat malgrat el que pugui semblar. I això ens permet connectar amb públic de totes les generacions.
–¿Què li deu El mundo al día… a Juli Verne?
–Molt. I a Cortázar, de qui hem parafrasejat aquell fabulós títol que es va treure de la màniga: La vuelta al día en 80 mundos. ¡Quina ràbia que se li acudís primer a ell! És extraordinari. Però hi cabia un altre tirabuixó, encara: no ens conformem amb el que tenim, ni ens resignem a viure en el passat. Això és el que preteníem transmetre amb el títol.
–Perdoni la indiscreció, però, ¿i a Pedro J. Ramírez, que li deuen res? Ho dic perquè com que hi han posat el seu diari al títol…
–Tan de bo. A veure si hi cau i fa una promoció d’aquestes amb el disc. No ens aniria gens malament. I segur que ens entendríem.
–¿Es veu cedint un tema de Seguridad Social en algun partit polític, com va fer Sabino Méndez amb el seu Ritmo del garaje, sintonia de Ciutadans al 2006?
–Doncs no, francament. Som animals polítics i tenim les nostres idees, naturalment. Però ho veig difícil, això de donar suport explícit a cap partit. Crec de veritat que la música està per sobre de la política: s’ha donat el cas de combatents en bàndols contraris que escoltaven les mateixes cançons.
–Lili Marlene, sense anar més lluny. Per acabar: ¿ha seguit l’auge del nou pop-folk a la catalana, amb els Manel i companyia?
–M’interessa, i tant. I em sembla extraordinari, tot aquest xup-xup. Tot i que desconfio dels moviments, sigui quin sigui, perquè quan t’hi posen te la jugues: moriràs amb el moviment. Millor mantenir-se’n discretament a la perifèria.
–¿Ho diu per la Movida?
–Hi vam arribar al final. Ho vam veure venir i ens vam reinventar: per això ens en vam anar al Carib i vam ser pioners del que després es va batejar com a rock llatí. Vaja, que no ens hem deixat anar; al contrari, hem intentat anar al davant, no al darrere de les modes.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
