- Fotografiar una escultura a la via pública i reproduir la imatge vulnera la legislació nacional
A. L.
ANDORRA LA VELLA
- Uns turistes es fotografien davant de l’escultura de Dalí a la Rotonda. Foto: TONY LARA
Com són les coses: te’n vas a una –presumiblement– rutinària jornada sobre drets d’autor, a veure quines són les cuites dels nostres creadors, i tornes a casa amb l’ai al cor, amb el neguit cert d’haver vulnerat no una sinó desenes, probablement centenars de vegades, la legislació vigent sobre tan apassionant matèria. Aquesta por és la que ens va inocular ahir al cos l’advocada Ester Peralba, especialitzada en propietat intel·lectual, en la jornada sobre drets d’autor, drets d’imatge i –és clar– propietat intel·lectual convocada per l’associació Andorra Productos de l’Audiovisual i de la Imatge (APAI), i que va tenir lloc a la seu central de MoraBanc.
Fixi’s el lector –si ha arribat fins aquí– en la fotografia d’aquí al costat. Va ser feta ahir a la tarda mentre a un centenar escàs de metres ens il·lustraven sobre el fet diferencial a l’andorrana en matèria de drets d’autor: és Noblesse du temps, un Dalí amb tots els ets i uts donat al Govern –ja saben– pel col·leccionista català Enrique Sabater, que des de fa dos estius senyoreja la Rotonda i que s’ha convertit en una de les perspectives preferides dels nostres turistes. La postal perfecta. El que no saben els pobres turistes –i m’hi jugo un peix que també ho ignora bona part de la població autòctona– és que amb aquest simple clic estan vulnerant la legislació andorrana. Delinquint, vaja. Només de fer la foto. I no cal ni parlar-ne si se’ls acudís –glups– de publicar-la. Resulta –ens va il·lustrar Peralba– que les lleis sobre drets d’autor dels països civilitzats n’exceptuen les obres situades a la via pública, que poden ser –per tant– fotografiades i reproduïdes lliurement. Fins i tot amb finalitats comercials. Una escultura com Noblesse du temps, per exemple, o un edifici singular com ara Caldea, que també és una obra potencialment subjecta a drets d’autor. Però Andorra és diferent. Segons Peralba, la legislació vigent, que data del 1999, no preveu aquesta excepció, comuna com ja s’ha dit als països veïns, i, per tant, «per fotografiar una obra a la via pública caldria a dreta llei sol·licitar abans l’autorització del titular dels drets d’autor». Vaja: que si el Govern es posés tossut, podria demandar amb moltes possiblittats d’èxit els respectables turistes d’aquí al costat per fer-se una foto amb el seu Dalí –si és que no van demanar permís, és clar. El sidral seria considerable.
La llei, al punt de mira
Aquest curiós efecte col·lateral és una de les disfuncions de la llei sobre drets d’autor i drets veïns que la mateixa Peralba opina que caldria revisar amb certa urgència. I no és l’únic: l’advocada ha detectat altres aspectes singulars, que ens diferencien gloriosament de l’Europa més o menys civilitzada a l’hora de regular els drets d’autor. Per exemple, les fotografies i els enregistraments audiovisuals fets sense intenció creativa, que no arriben, diu, a la categoria d’«obra» amb tots els ets i uts, perquè els falta aquell plus de creativitat o d’originalitat. Pel·lícules i fotografies de particulars, vaja. Doncs no disposen de la protecció que dispensa la llei sobre drets d’autor. Un lapsus legal que, sosté Peralba, caldria corregir. Com també incloure explícitament entre les excepcions no només l’obra a la via pública sinó també les còpies temporals que es generen automàticament quan naveguem per Internet. Perquè també aquí es podria donar el cas que els titulars dels drets d’autor vulnerats denunciessin els internautes. Una excepció, en fi, que han anat incorporant els últims anys tots els països europeus. Tots… menys Andorra. El nostre legislador, que mai no té pressa.
Però tornem a Noblesse du temps i aquest formidable forat legislatiu. Una forma de salvar-lo –diu Ignasi Labastida, president de Creative Commons a Espanya i que va participar també en la jornada de l’AIPA– seria que el titular del dret d’autor –en aquest cas, el Govern– optés per una llicència creative commons –s’apunti el lector el concepte, perquè en sentirà a parlar. Es tracta, ras i curt, d’una eina per la qual el creador renuncia explícitament a tots o part dels drets que com a autor li corresponen. És el sistema que utilitza la Viquipèdia, que permet reproduir-ne els continguts sempre que se’n citi l’origen. I el que podria salvar un altre greu equívoc: el mite que el que hi ha a Internet, si no diu el contrari, és de lliure circulació. Que es pot copiar. Doncs res d’això: «Si no hi ha cap advertència, aquella obra no només no és lliure sinó que té reservats tots els drets. Tots.»
A l’extrem de creative commons hi ha el copyleft, llicència que ho permet absolutament tot, amb l’única condició que les creacions derivades se sotmetin també en aquesta mena de barra lliure. Unes i altra són eines «fàcilment adaptables» –opina Labastida– a la legislació andorrana. Sense que això vagi en detriment ni hagi de substituir, insisteix, a la protecció convencional dels drets d’autor. «Són dos sistemes que poden conviure perquè en la base de tots dos hi ha la premissa que és l’autor qui té en última instància la potestat de decidir què vol fer amb la seva obra i com la vol gestionar». I tot això, en una jornada sobre drets d’autor. ¿Era o no era apassionant?
Per a més informació consulti l’edició en paper.
