Andorra ha fet de l’arqueologia una política pública estable des de fa quatre dècades. Les primeres intervencions als anys 80—Balma de la Margineda, esglésies romàniques, Feixa del Moro— van obrir un camí que la Llei de Patrimoni Cultural (2003) i el reglament d’arqueologia (2010) van ordenar amb criteris homologables als països veïns. La directora del Departament de Patrimoni Cultural, Isabel de la Parte, sintetitza l’objectiu: “La nostra línia d’acció és documentar l’ocupació del territori de manera diacrònica, des de la prehistòria fins a l’època moderna”. La carta arqueològica —consultable— delimita espais de presumpció arqueològica (EPA), en què qualsevol obra activa el dispositiu de seguiment de l’equip del departament.
La recerca s’ha consolidat en dos fronts principals. D’una banda, les fargues: la Farga Rossell com a centre d’interpretació, i les campanyes recents a la Farga Madriu i a la Farga d’Areny, les quals permeten llegir la trajectòria siderúrgica del país. De l’altra, l’alta muntanya: des del 2008, el projecte amb el Comú d’Encamp sobre la Ruta dels Orris segueix l’evolució de l’ús pastoril i ramader; en paral·lel, el conveni amb Ordino i l’equip universitari liderat per l’Ermengol Gassiot (UAB) programa cada any prospeccions, aixecaments topogràfics i sondejos amb datacions que aporten una visió diacrònica de l’ocupació humana.
El 2025 deixa una imatge clara: continuïtat d’aquestes línies i una descoberta amb projecció —el dolmen del Cubil— on s’ha pogut extreure una peça de fusta de gran format, conservada per humitat freàtica. “És molt difícil que es conservi la fusta en un context d’alta muntanya. Aquí ha estat possible i ens permetrà entendre millor l’estructura funerària”, destaca la directora. Alhora, el departament manté oberta la intervenció a Sant Martí del Sella, on la documentació antiga assenyala restes; i recorda el precedent de Sant Serni de Canillo, on l’església primitiva va aparèixer sota l’actual i se’n va deixar part visible, un cas paradigmàtic de reaprofitar estructures i materials al llarg dels segles.
Els treballs duts a terme pel Govern i el Comú d’Encamp a l’orri de l’Estany Forcat. | Patrimoni Cultural
Habitatge i construcció
La directora és explícita sobre el punt delicat del debat públic: l’habitatge i el ritme constructiu. “No tot és conservable, perquè seria poc realista. El país té una presència arqueològica molt gran i hem d’actuar cas per cas”, admet. El mecanisme és el següent: en zona EPA, qualsevol moviment de terres obliga a un seguiment arqueològic; si apareixen restes d’interès, es documenten, es daten si cal i es decideix si s’ha d’aturar, adaptar o reprogramar l’obra. “Si hi ha interès, es protegeix; si no, es documenta i es segueix. El que fem és garantir que res no desaparegui sense deixar registre”, insisteix de la Parte.
De la Parte reconeix que el ritme de construcció i la pressió sobre el sòl —habitatge, infraestructures— condiciona la seva feina: “Si es construeix molt, la gestió de la carta arqueològica ens obliga a anar més ràpid. Si fos més lent, podríem programar diferent”. Tot i això, defensa que el criteri científic no varia: rellevància, anàlisi i capacitat de protegir allò que millor explica la història del país. Com a exemple, cita la intervenció als orris: “Al 2008 vam intervenir a l’orri del Cubil i després es va reconstruir. Però no reconstruïm tots els orris de muntanya, perquè no seria la nostra muntanya actual. No es tracta de conservar-ho tot, sinó d’entendre el passat i fer-lo visible d’una manera coherent”.
A això s’hi afegeix un altre factor de pressió: el turisme. De la Parte reconeix que la massificació pot amenaçar la conservació, però confia en la sensibilització com a resposta: “Nosaltres creiem que tot visitant, sigui del país o de fora, si és respectuós no té per què fer malbé el patrimoni. El millor per protegir és estimar, i només s’estima allò que es coneix”. El cas del Roc de les Bruixes n’és un exemple: una zona molt visitada que, malgrat episodis de polèmica, s’ha mantingut gràcies a campanyes de conscienciació i a una gestió acurada. “La fragilitat hi és, però si la gent pren consciència de la importància d’aquests vestigis, serà la primera a conservar-los”, afegeix.
Els treballs duts a terme pel Govern i el Comú d’Encamp a l’orri de l’Estany Forcat. | Patrimoni Cultural
En paral·lel, el departament limita la geolocalització de jaciments fràgils per raons de conservació i, en l’àmbit dels gravats rupestres, treballa amb Jordi Casamajor difonent només el que és prudent. L’estratègia de divulgació passa per visites guiades —quan s’obre i quan es tanca un projecte—, xarxes socials sense coordenades i accions amb escoles. El criteri sobre el turisme és net: “Un visitant respectuós no ha de malmetre el patrimoni. La millor protecció és la sensibilització”. En alguns casos, s’han articulat solucions mixtes amb propietats i comuns —a la zona de la Margineda, per exemple— amb passeres i visites amb guia per conciliar accés i protecció.
Qüestionada pel futur, De la Parte torna a ser contundent: digitalització 3D, fotogrametria i reconstrucció virtual per estudiar peces, detectar detalls que a ull nu s’escapen i compartir resultats amb la comunitat científica. “Quan digitalitzes una peça, veus coses que no es perceben a simple vista. Això permet divulgar i compartir coneixement en temps real”. Actualment, el departament es troba en procés d’incorporar un arqueòleg més i manté les aliances amb comuns i universitats com a model de treball. El principi que guia totes aquestes decisions és constant: “Conèixer, documentar, transmetre; i, quan cal, protegir”, conclou de la Parte.
