N’hi ha que se la juguen i perden; d’altres passen a la història. Per a molts –per a la majoria dels qui en saben– és un mestre, un geni, un revolucionari, un autèntic ésser superior. Per d’altres un provocador sobrevalorat que fa pel·lícules avorrides i sense cap sentit –segons qui es pot sentir molt irritat llegint aquestes paraules, però cal respectar totes les opinions–. El que està clar és que Jean-Luc Godard és un mite vivent del setè art, el més influent del membres de la nouvelle vague, el moviment que va renovar el cinema francès –i mundial– establiment unes noves bases. Fa més de 50 anys que Godard reinventa una vegada i una altra el cinema, i ho fa segons el seu criteri, sent lloat com un Déu per alguns i criticat fins a la sacietat per d’altres.
Els organitzadors del Festival Audiovisual de Joves Creadors dels Pirineus Ull Nu, juntament amb el Cineclub de les Valls, l’Alliance andorrano-française i Cinemes illa, han organitzat la projecció de la darrera pel·lícula del cineasta francès, Adieu au langage. La cita serà el pròxim dijous 4 de juny a les 20.30 als mateixos Cinemes illa. A més de ser una oportunitat única per entrar dins el món Godard, és també una esdeveniment solidari perquè els cinc euros que val l’entrada aniran destinats a ajuda humanitària per als afectats dels darrers terratrèmols al Nepal, a través de la Fundació Muntanyencs per l’Himàlaia.
Adéu al llenguatge
Després de 56 anys –la seva primera pel·lícula es va estrenar l’any 1959– no hi ha res de nou a dir sobre Godard i intentar desxifrar el seu cinema és una feina tan difícil com inútil, perquè probablement quedarà a anys llum de l’autèntic significat que el director buscava, o que li passava pel cap o que, simplement, li va sortir en el moment del rodatge.
Però aquesta vegada va un pas més enllà i juga buscant els límits de les tres dimensions. Com de costum, Godard trenca amb tots els esquemes, amb el llenguatge del cinema i del no cinema. Sinopsis? La relació entre una dona casada i un home solter que tenen baralles constants, però que s’estimen. No es pot dir més, ni anar més enllà. El relat fragmentat ho impedeix, el muntatge amb canvis bruscos, amb idees sense tancar, amb línies argumentals que es perden, sense deixar espai per la continuïtat, amb el so i la imatge viatjant sovint per camins independents… Recursos habituals en les darreres obres de Godard. Com la ve en off, filosòfica. Els pensaments discorren continuament, buscant respostes a preguntes tan profundes com la creació de la humanitat. Ell té la llibertat i el privilegi d’utilitzar com i quan vol aquests recursos. I no es pot oblidar el gos, omnipresent. Alguns consideren que buscava transmetre que el gos és l’únic capaç d’estimar més a una persona que a ell mateix, a diferència dels humans. Sembla coherent, però només el director ho sabrà del cert.
Porta a l’extrem l’ús del 3D, superposant plànols i buscant –i trobant– la màxima profunditat que ofereix aquesta tecnologia. Juga amb ella i amb els seus límits, fugint dels convencionalismes.
Premi del Jurat a Cannes
La darrera polèmica va aparèixer durant el Festival de Cannes. Com no podia ser d’una altra forma, va ser la pel·lícula que va aixecar més expectatives. Tot i ser convidat, Godard va rebutjar assistir-hi, segurament per ser obviat durant tants anys a l’hora de rebre un guardó. Després de formar-se llargues cues, d’hores d’espera i d’empentes per poder entrar al cinema per veure els 70 minuts que dura la projecció d’Adieu au langage, les reaccions van ser, com sempre, d’amor i odi. Aquest cop se’l va reconèixer amb el Premi del Jurat, però Godard no va aparèixer per recollir-lo. És el que tenen els genis…
