Pel Maig del 68 tenia aquella meravellosa edat de 21 anys, quan vas deixant enrere l’agredolça adolescència i entres en aquella etapa tan efectiva i afectiva que et pot portar, si tot va bé, fins allò que se’n diu la maduresa. A mi, els 21 anys em van agafar vivint a la Seu, treballant i estudiant; el meu pare, Nicolàs, havia mort feia poc i calia no deixar perdre el negoci familiar de venda de vins i licors i també acabar la carrera. L’alcalde de la Seu era el Josep Maria Llangort qui, malgrat ser un càrrec franquista, designat pel governador civil de la província, va protagonitzar l’etapa més positiva, quant a realitzacions d’obres i creixement de la ciutat, dels diversos ajuntaments de la dictadura. El franquisme gaudia de la seva millor etapa, amb un fort creixement econòmic i una necessitat imperiosa d’anar superant les misèries dels anys quaranta i cinquanta de la postguerra. Si volies viure tranquil·lament havies de guardar les teves opinions per als amics més íntims i vigilar molt on i quan les emeties. Malgrat tot, era jove i ben viu, em sentia proper a les tesis del PSUC per la meva pertinença al Sindicat Democràtic de la Universitat de Barcelona. També pensava que, encara que amagadet, calia tenir algun posicionament polític, per difícil que fos, en un lloc tan clos i controlat com la meva estimada Seu, on els horitzons de la democràcia no es veien ni pujant al Cadí.
Per motius comercials anava a Andorra una vegada o dos a la setmana. L’Andorra dels seixantes ja dibuixava el futur més proper, creixement urbà i econòmic, molt turisme a la temporada d’estiu, més feble a les altres estacions. Els volums del moment em permetien conèixer la major part d’establiments hotelers i bona part dels comercials. Els comerciants de la Seu teníem força clientela andorrana malgrat que al país ja hi havia una potent estructura comercial majorista. N’hi havia per tots. El síndic era un urgellenc de naixement, Francesc Escudé Ferrero, de cal Gasparin de la Seu. El bisbe copríncep, el ribagorçà Iglesias Navarri, proper a la jubilació, deixava fer mentre li respectessin formalment l’autoritat i no li provoquessin problemes polítics. L’altre copríncep, el general De Gaulle, tenia altres feines que buscar-se maldecaps a Andorra. Molts dels meus clients eren gent que havien anat a parar a Andorra per fugir de les grapes franquistes si bé que la prudència, o millor la por, mantenia les llengües molt estacades. Hi havia una frontera i una duana però els policies de la Seu controlaven millor els espanyols rebecs d’Andorra que jo els meus clients. Valia més tenir-los com amics i això tenia el preu de la discreció i el silenci. Els trobaves en determinats bars d’Andorra la Vella on anaven a fer la copeta. A més, la guàrdia civil també disposava d’un destacament de bon nivell sota les benediccions del veguer episcopal.
En aquells moments, reitero que parlo de l’any 1968, amics que em llegiu féu els càlculs corresponents, les lluites polítiques que tenien lloc a Espanya tenien molt poc ressò a Andorra i a la Seu. I per dues raons: la primera, que el franquisme havia aconseguit una certa victòria social, evident sobretot als seixanta, quan els empresonaments no eren tan massius i els afusellaments més esporàdics en comparació a les dues dècades anteriors; els antics republicans maduraven, o potser envellien, entremig d’unes condicions materials de vida que ja començaven a ser millors que les que recordaven; es consideraven, doncs, doblement vençuts pel Franco: la «truita», com deia un bon amic del meu pare, el metge Josep Farràs, es giraria, però tardaria molt més del que ells eren capaços d’esperar. Si aquesta primera raó era causada pel temor de l’autoritat –allò que en religió es deia el temor de Déu– la segona que exposo era per la por a les penes eternes de l’infern: el franquisme havia anat adoptant una faç més benèvola a condició que no sortissis del camí marcat i si te’n sorties, tard o d’hora et localitzaven, i la penitència podia ser terrible, persecucions, tortura i presó, fins i tot si eres d’un lloc com la Seu, tan acapellanat i tan militaritzat. I a Andorra la urpa policial espanyola no era precisament inexistent encara que quedés encoberta per l’ambient turístic.
Aquells coetanis i coetànies meves, del París del 68, tan llunyà, ens devien veure, sí és que ens miràvem, com ara veiem nosaltres els bons amics d’algun país africà sense democràcia, amb llàstima solidària i fins i tot potser alguns pertanyien a alguna ONG que ens feia arribar llibres del «Ruedo Ibérico».
Menu
Menu
