És una obvietat que per millorar i embellir els nostres carrers cal fer-hi intervencions i que, durant la seva realització, aquestes provoquen molèsties. En aquest sentit, el Comú d’Andorra la Vella ha endegat una campanya perquè la ciutadania tingui paciència amb les obres de l’avinguda Meritxell, ja que les afectacions són múltiples: trànsit desviat, brutícia, sorolls, dificultats per accedir a casa, a la feina, als comerços… Qualsevol intervenció a la via pública comporta conseqüències negatives, però, generalment, es veuen superades pels beneficis que aportaran els carrers remodelats i embellits.
No obstant això, en cap cas no hi ha d’haver greuges deguts a la falta de previsió, les presses i la improvisació. En un intent que la durada de les obres fos ben breu, el comú les va adjudicar per trams, per enllestir-les com més aviat millor. A priori semblaria una bona pensada, si no fos que aquesta estratègia ha provocat un gran sobrecost, ja que el pressupost inicial ha augmentat en un 45% i encara falten uns quants mesos per tenir l’avinguda Meritxell a punt. Això vol dir que els habitants d’Andorra la Vella haurien pogut gaudir de serveis addicionals valorats en 4 milions d’euros, que ara s’hauran de dedicar a una altra partida, i tot plegat per culpa de les presses.
Aquestes presses, d’altra banda, no haurien de comportar cap risc per a la integritat física dels vianants que conviuen amb la remodelació de l’avinguda. Qualsevol que s’hagi acostat aquestes setmanes a l’avinguda Meritxell, però, haurà comprovat que tota la calçada va en doina i que els vianants han de fer un munt de ziga-zagues per arribar a la seva destinació. Sobta veure, a més, que en certs indrets no hi ha cap limitació física que separi la zona d’obres de la de vianants. Gent de totes les edats i, fins i tot, pares i mares amb cotxets han de conviure sense les proteccions de què caldria disposar.
En aquest sentit, dijous passat vaig interpel·lar en seu parlamentària el ministre d’Interior per esbrinar si s’havien pres totes les mesures per garantir la seguretat al llarg de l’avinguda en cas d’emergència. La resposta, al meu parer, va ser poc convincent, ja que, mentre afirmava vagament que Policia i Bombers tenien els protocols establerts, reconeixia que per a les ambulàncies no s’havia dissenyat cap dispositiu especial.
Vista la falta de separacions físiques entre les obres i els vianants en molts indrets, vaig voler preguntar al ministre sobre el compliment de totes les mesures de seguretat marcades per la Llei 34/2008, del 18 de desembre, de la seguretat i la salut en el treball. Se sobreentén que els treballadors, per garantir-ne la seguretat, han de disposar de tots aquells mecanismes necessaris per portar a terme la seva feina sense riscos. I se sobreentén també que això inclou que tercers, en aquest cas vianants, no puguin envair el seu espai de treball amb els riscos que això comportaria. La resposta va causar estupefacció. El ministre va afirmar que aquesta Llei només vetlla per la salut dels treballadors i que, per tant, no afecta els vianants. El despropòsit va ser monumental. Seria com dir, per exemple, que, vetllant per la salut dels treballadors d’un centre escolar, els alumnes queden desatesos perquè aquesta Llei no els afecta.
De tota manera, he de dir que, després d’aquestes manifestacions, algú va posar seny. L’endemà mateix s’estaven millorant els abalisaments entre obres i vianants. Tot plegat, segurament, fruit de la casualitat.
