Ala gent que militem en algun tipus tipus d’associació o ens dediquem a l’acció col·lectiva ens passa que, en determinat moment, ens cansem. Aquest cansament no és privatiu del gaudi del treball conjunt i voluntari. És més la fatiga que es produeix precisament quan les tasques s’individualitzen , quan els militants se senten sols, quan es perd de vista el sentit complet de la tasca. També es pot produir quan el militant veu que fora de l’organització el seu esforç no s’acompanya, quan es fracassa però no es fracassa millor, quan ningú escolta ningú. En definitiva, un es cansa quan s’oblida la darrera part de la divisa revolucionària: la fraternitat.
Què és la fraternitat? A primera vista diríem que es tracta de quelcom molt cristià –potser la gent més jove no ho té tant present–, on tots som frares, iguals dins la comunitat universal que és l’Església. Però sabem que el cristianisme adoptà símbols, institucions i estructures amb existència anterior. Aleshores la fraternitat no és tan sols aquest llaç que ens van intentar transmetre als que vam fer la comunió.
Fraternitat, a la Grècia clàssica –sempre hi tornem–, era el llaç que unia els individus de la polis –la comunitat política–, aquest llaç implicava els individus a la res pública o cosa pública, l’administració dels assumptes de la comunitat mitjançant la presa de decisions en comú. La fraternitat, llavors, existiria més enllà de la fe o la confessió de cadascú –sigui en Déu o en la Democràcia– i es constituiria com el llaç entre iguals.
Oblidant el repàs històric i enfocant la qüestió d’una manera més atemporal –si és que això és possible–, a mi m’agrada comprendre la fraternitat com a «responsabilitat amb l’altre», que és la definició que de la moral féu l’autor jueu Emmanuel Lévinas. Moral, doncs, no és un conjunt de regles que fan del seu practicant algú apte per a la mateixa comunitat, sinó la responsabilitat que tothom té amb el seu congènere, amb el seu germà. Aquest és un acte no dogmàtic, lliure dins de la inclinació que molts tenim com la més coherent, raonable i apropiada de la humanitat: la solidaritat –raonable i coherent perquè s’adequa a la impossibilitat fàctica de sobreviure com a espècie en individus no cooperatius–.
I aquí entrem en la qüestió de les emocions. Ho dic perquè fa poc vaig poder llegir a en Jordi Ribes, de la joventut de Demòcrates per Andorra (Les emocions en democràcia, Bondia, 18/04/2018) que venia a dir que en democràcia la política no pot apel·lar a l’emoció sinó que ha de fer-ho a la raó, a l’argument. En Jordi ho deia en el sentit que les decisions de l’Estat democràtic no podien estar motivades per l’emoció, com és el cas del populisme –semblaria ser que només existeix populisme en els nostres temps–. Això fa que em pregunti: pot existir una responsabilitat amb l’altre no dogmàtica si no es desenvolupa un llaç emocional amb aquest altre?
Prendre decisions per a la mera supervivència de l’Estat no seria un acte de raó que mitigués els perillosos camins de l’emoció, és més aviat el contrari, ja que canvia el focus de responsabilitat d’un altre concret cap a una institució abstracta. L’Estat no és una entitat final, sinó un instrument que funciona bé per a uns i sovint no tan bé com hauria de funcionar per a la resta. Aquí a Andorra, moltes reformes en marxa determinaran i posaran en relleu qui surt beneficiat de posseir la màquina de l’Estat.
Reprenent el tema de l’emoció la seva hipotètica supressió en el raonament polític implicaria la supressió de la fraternitat, la qual cosa implicaria que les persones només seríem l’objecte d’una bona administració –i aquí s’amaguen totes les fal·làcies del món, perquè hi ha qui considera que l’Estat és la seva empresa–, números en arguments econòmics de sostenibilitat, arguments que pel context que afecta el missatge esdevenen una veritat: ja no existeix la comunitat, només hi ha individus productius o deficitaris i s’ha d’actuar en conseqüència. Que la gent al carrer es cregués aquest argument seria, certament, esgotador. Visca per sempre la fraternitat!
