Dijous passat va tenir lloc la sessió parlamentària on es debatien les esmenes a la totalitat al Projecte de llei de pressupost per a l’exercici 2018, presentat per l’Executiu. Paradoxalment, escoltant l’oposició, d’una banda, i els representants de Demòcrates per Andorra, de l’altra, es va demostrar una vegada més que la formació que governa amb el suport del 38% de l’electorat té una visió del país diametralment oposada a la de totes les altres forces polítiques. DA va presentar la gestió duta a terme fins ara com a idíl·lica, rigorosa, optimista i esperançadora. Segons aquesta formació, la seva gestió ha servit per reconduir el país cap a un creixement econòmic sostingut, competitiu i diversificat i ha generat un benestar que repercuteix favorablement en la ciutadania. D’això, se’n diu «no tocar de peus a terra».
La quantitat d’esmenes parcials presentades pels grups parlamentaris també explicita aquestes versions oposades del que avui dia és Andorra: l’oposició va presentar un total de 188 esmenes parcials al projecte de pressupost, mentre que DA només en va presentar dues; és a dir, als consellers de DA els agrada d’allò més el pressupost presentat.
El ministre de Finances, durant la defensa del pressupost, va demanar que defugíssim el detall i no ens centréssim en la microgestió. Ho va demanar perquè en el seu discurs generalista, de paraules altisonants i buides de sentit, l’anàlisi acurada és impossible de fer i la crítica raonada no hi té cabuda.
És entrant en el detall del pressupost quan es pot veure clarament quina mena de gestió ha portat a terme DA des que governa. El mèrit amb el qual la formació s’omple la boca és el de l’estabilitat pressupostària, així com els dèficits moderats amb què tanca els seus pressupostos, i ho enalteix contraposant-ho a la manera de fer de governs anteriors.
S’oblida, però, d’explicar com ho ha aconseguit. Així doncs, refresquem-li la memòria amb algunes xifres. En set anys, el Govern de DA ha recaptat 1.000 milions d’euros més, sí, però n’ha invertit molts menys. De fet, l’increment de la pressió fiscal no té antecedents similars en cap país del nostre entorn immediat, ja que d’aquests 1.000 milions 383 són d’imposició directa. Per exemple, l’any 2011 es van recaptar sis milions d’euros per aquest concepte i set anys més tard la previsió és de recaptar-ne 75. Qualsevol ciutadà espera que les seves obligacions amb l’Estat aportin un seguit de serveis públics de qualitat i una repercussió positiva en la seva vida. Una pujada del 1.250%, la que va dels sis milions recaptats en impostos directes el 2011 als 75 milions del 2018, hauria de suposar una millora radical en les prestacions públiques.
Malauradament, però, no ha estat ni de bon tros així. La majoria d’aquests ingressos s’han malbaratat destinant-los en gran part a despeses de l’Administració. A títol d’exemple, l’Administració general de l’Estat passa de costar 15 milions l’any 2012 a 30 milions enguany, el doble! Dels dos milions que puja la despesa en sanitat, 1,3 milions van cap a la gestió de serveis, mentre que les partides per als medicaments, productes i serveis sanitaris i la vigilància de la salut pública disminueixen. El pressupost en cultura passa de 20 a 21 milions, però d’aquests es destinaven a l’Administració 1,4 milions el 2012 i ara se n’hi destinen 3,4; és a dir, dos milions més! En esports la partida augmenta tan sols 400.000 € en set anys, i íntegrament va a despesa de gestió, ja que passa de 725.000 a 1,2 milions en aquest període. En gestió i control ambiental s’augmenten 1,2 milions, però en el mateix període la despesa en direcció i serveis generals d’aquest capítol puja dos milions.
Així mateix, per donar més exemples, la inversió en seguretat pública baixa un milió, i el capítol que engloba les beques i ajuts als estudiants i les polítiques d’habitatge redueix la inversió de 4,3 milions a tres.
En definitiva, DA ha recaptat més diners que mai; ha descapitalitzat les parapúbliques com mai abans no s’havia fet; ha augmentat desmesuradament els serveis administratius, i ha disminuït la inversió en seguretat pública i promoció social. Aquesta és la conclusió a la qual s’arriba si s’analitza escrupolosament la microgestió de què defuig el ministre de Finances.
Menu
Menu
