Des que el passat 29 de desembre els socis van aprovar en assemblea la creació d’una societat anònima, fruit de la modificació de la Llei de l’Esport, que permetia al grup inversor Kosmos Holding, del qual Gerard Piqué n’és propietari, fer-se amb el 54% de l’accionariat del club, cada moviment de l’FC Andorra ha passat de suscitar un interès limitat dins de les fronteres del Principat a comptar amb una repercussió que competeix amb els equips de l’elit del futbol a nivell mediàtic.
Partint d’aquesta premissa, també cal tenir en compte que hi ha una sèrie de prejudicis que —ineludiblement— s’han associat a l’FC Andorra des d’aquest minut zero, ja sigui pel nom del país o pel cognom del futbolista. Pràcticament la totalitat d’ells torpedinen la imatge del club i són bastament coneguts com per condicionar l’opinió pública. Així doncs, en funció de les decisions que s’adopten mentre la institució està sota la lupa, aquesta càrrega de connotacions pejoratives es perpetuen o, en el millor dels casos, es cicatritzen amb el pas del temps.
Des d’un prisma pragmàtic, les decisions que ha pres l’FC Andorra en la vessant esportiva són irrefutablement encertades pel simple fet que els resultats els han permès assolir l’objectiu d’ascendir a Tercera Divisió. Una fita admirable tenint en compte que quan es va encetar el projecte l’equip ocupava el vuitè lloc a la classificació i estava a 14 punts del líder restant 19 partits per disputar. Amb tot, la quasi immaculada trajectòria durant la segona volta també ha comportat l’assumpció d’uns costos intangibles.
L’arribada de Kosmos, a l’estil Bienvenido Mr. Marshall, va suposar una injecció econòmica per a un club agonitzat pels seus deutes. Els nous mandataris van sacsejar l’estructura de l’FC Andorra, quelcom lògic tenint en compte les seves ambicioses aspiracions, i van introduir un reguitzell de canvis que van dotar al club d’un professionalisme que abans no tenia. No obstant això, la revolució es va dur a terme de la nit al dia descuidant la pedagogia i el tacte necessari per afrontar un gir d’aquestes característiques. La direcció esportiva, el cos tècnic i gairebé mitja plantilla va ser cessada sense marge per a la digestió. La metamorfosi es va consumar amb el desembarcament d’una constel·lació d’estrelles —disposades a enfangar-se en una competició tan poc agraïda com la Primera Catalana— a costa d’una sagnia de l’essència andorrana.
Paral·lelament al que succeïa dins del terreny de joc, els tentacles de l’empresa de Piqué també s’han estès en cimentar uns fonaments que fan pensar que el projecte té recorregut. La confecció d’una base que instauri un model a seguir, el propòsit de construir un nou estadi amb major aforament o la compra del Gimnàstic Manresa com a filial són algunes de les mostres de la dimensió que està adquirint l’FC Andorra. No hi ha dubtes que l’envergadura de les transformacions van en la línia de fer créixer el club però l’accelerat ritme amb el qual algunes decisions s’estan produint fan trontollar els processos naturals evolutius.
El trànsit de jugadors que s’han intercanviat com si es tractessin de cromos dificulta la possibilitat d’establir un vincle afectiu amb l’afició. L’FC Andorra és un equip amb història que porta dècades en una travessia del desert i aquesta és una magnífica ocasió per reenganxar a la seva gent. Malgrat que l’afluència de públic en els partits de casa dependrà en bona part dels resultats de l’equip, el suport que provingui de la graderia s’arrelarà si els seus seguidors es senten identificats amb la manera de fer de la institució. Aquest component pot semblar romàntic, però és precisament el que en un futur pot ser determinant per guanyar adeptes més enllà dels Pirineus.
Probablement en aquests set mesos de vida la conjuntura que s’ha presentat en les darreres setmanes hagi estat una de les que la Junta Directiva haurà sospesat amb major detall. Tot i que en un principi es desmarcaven de la possibilitat d’adquirir la plaça que deixava vacant el Reus, l’FC Andorra finalment ha abonat la quantitat de 452.022 euros per convertir-se en un equip de Segona B. Un fet que, per molta polseguera que ha aixecat entre altres aspirants, s’adiu als estatuts de la federació espanyola, cosa que no treu l’enuig que puguin tenir altres clubs amb l’actual reglamentació per aquest tipus de situacions.
La subhasta en la qual es va convertir la plaça del Reus va evidenciar la capacitat econòmica de l’FC Andorra front a altres possibles competidors com l’Hospitalet, la UE Figueres o la UE Sant Andreu. En l’àmbit de la moral pot ésser injust si un es circumscriu als mèrits esportius de cadascú, però a efectes legals l’equip del Principat és un conjunt de Tercera Divisió des que va concloure la temporada passada. Ara bé, aprofitar-se de la superioritat de capital per aconseguir als despatxos quelcom que no s’ha assolit al camp estableix un perillós precedent per a l’equip andorrà.
Aquesta decisió contribueix a alimentar la feroç voràgine en la qual s’està convertint el món del futbol, cada vegada més tirà pel poder dels que tenen més diners. Avui l’FC Andorra es pot vanagloriejar en termes econòmics respecte a equips regionals, però demà «quan soni l’himne de la Champions» —tal com va dir Piqué— pot ser esclafat sense pietat pels gegants del continent. És per això que aquesta és una oportunitat perduda per distingir-se dels trets d’un magnat dels que tanta animadversió genera arreu d’Europa.
L’aposta acosta a l’FC Andorra a l’horitzó amb el qual somia, però l’acompanyarà la taca de no haver passat per Tercera Divisió. Els dirigents han prioritzat la pressa per recollir els fruits en detriment del repte de lluitar per la consecució d’un nou campionat, que d’aconseguir-se de ben segur que s’hagués assaborit més que l’ascens virtual. Si la pilota no entra, el nou escenari es cobrarà víctimes que no hauran tingut prou amb un estiu per adaptar-se a conviure dos categories per sobre del que ho estaven fent fins ara. La pèrdua d’identitat és un gens menyspreable risc al qual s’exposa l’FC Andorra si desafia la dinàmica de cremar etapes abans d’hora.
