Amb el pas dels anys, i no sé per quin fenomen estrany, he arribat a ser una d’aquelles persones que tendeixen a discernir amb més agudesa allò superflu d’allò necessari. És com si tingués la necessitat de depurar el meu entorn per tal d’eliminar aquelles andròmines que la vida m’ha anat posant pel camí, aquells records i regals que tanta il·lusió em van fer en el seu moment i que ara s’han convertit en noses, sense cap mena de valor emocional.
No sé si és que el meu sentit estètic ha madurat al mateix temps que jo i ha evolucionat pel seu compte, per arribar a allò més essencial, a allò que de debò té i seguirà tenint per a mi un significat fins que la ment m’acompanyi. Curiosament, el món està ple de coses boniques per a uns o altres, però coses autènticament belles i transcendents, finalment, n’hi ha poques. La història de l’art ens ho demostra.
Cal dir que la varietat de gustos i de percepcions estètiques és tan ampli i les plataformes d’expressió tan vastes, que qualsevol persona es veu capaç d’opinar sobre qualsevol mostra d’expressió artística —sigui una pintura, una escultura, un llibre, una obra de teatre o una peça de música— com si d’un expert es tractés. Així, ens trobem qualsevol dia amb una opinió ferma (i alguna vegada argumentada) sobre tendències puntuals que algú —ves a saber qui— ha posat de moda. Segurament molts recordarem l’entusiasme de la generació dels nostres pares per les porcellanes Capodimonte, les cristalleries de Bohemia o les obres d’alguns artistes figuratius entestats en reproduir els paisatges d’Andorra i que ocupaven, dignament, les parets de les cases. Avui hem evolucionat. Tenim més coneixements que els nostres pares i ben desfasats són els que no tenen una reproducció del gosset de Jeff Koons, els que no admiren l’autoretrat (Shit) del fotògraf Andres Serrano o les obres del belga Jacques Lizène, que ell mateix denomina com art nul, un art radical, mediocre i estúpid que produeix amb la finalitat de provocar el món dels artistes i dels col·leccionistes.
Què quedarà de tot això, un cop n’hagi passat la moda? Es tractarà d’art o de tendència? I aquí arriba la pregunta més important: què és el que fa que una obra sigui d’art i no un objecte més de disseny, que amb el pas del temps quedarà en l’oblit més legítim?
Està clar que no en sé la resposta, no sóc una experta ni tant sols una artista, però personalment estic saturada per la manca de creativitat i d’originalitat de moltes de les obres d’art que se’ns presenten. Cansada dels plagis, que són legió —també en la literatura— o de la recuperació de les idees d’altres, amb algun retoc personal, en qualsevol camp artístic.
Això sí, cal destacar-ne les presentacions, els packagings molt treballats, el suport indefectible de cortesans i la gran tasca realitzada pels relacions públiques i pels community managers. Tot plegat, no sabem si es tracta d’art, de pel·lícules o de sèries cultes, de cançons originals, de llibres incunables, però almenys ho sembla, ho diuen, ho repeteixen, potser per a què ens ho creguem.
El temps acaba posant cada cosa al seu lloc, o això diuen. Un cop hagin passat el sedàs d’un parell de decennis sabrem el que queda per a la posteritat, si les andròmines (pagades a preu d’or, al seu moment) o les peces transcendents que deixaran la petjada d’artistes universals.
