Ainicis d’aquest segle moltes opinions expertes apostaven pel gir ecològic de l’economia. Poc a poc es confirmaven les sospites que posà sobre la taula el Club de Roma els anys setanta: el nostre model de desenvolupament s’apropava als seus límits. Vint anys després els indicis ja són proves concloents i fins i tot el nostre ordenament jurídic recull, a la declaració d’emergència climàtica aprovada el darrer gener al Consell General, el reconeixement de la crisi climàtica. Què vol dir això a el context actual?
Les necessàries reaccions per evitar la propagació de la Covid19 ens aboquen a una crisi econòmica agreujada pel record –pels efectes durables–de la crisi del 2008. En un article anterior en aquesta secció deia que Andorra requereix quelcom més que un bricolatge de les estructures existents i és per això que m’he atrevit a manllevar el títol del clàssic de Karl Polanyi per intitular l’article d’avui. Amb aquest refereixo el canvi necessari que s’imposa al nostre model productiu.
Si unim ambdues proposicions -ecologia i crisi- podem concloure que el model productiu ha de transformar-se per la via de l’ecologia. Però aquesta conclusió, tot i que evident en l’ordre de la lògica, és més complexa en la pràctica. És Lester R. Brown qui, el 2001, -en el seu «Eco-economia»- deia que -cito des de l’edició de que disposo- «Para construir una eco-economia en el tiempo disponible se requiere una rápida transformación del sistema. No lo conseguiremos con proyectos dispersos.» Extracto aquest fragment perquè expressa la idea mestra de tot plegat.
Adaptar aquesta premissa al nostre país té sentit en el moment en què ens trobem. La representació empresarial segueix pensant en projectes que contravenen aquest raonament ecològic i social -l’aeroport n’és un d’ells, però no l’únic- i s’aferren a un model que té els dies comptats. Potser és més interessant explorar les possibilitats d’inversió en innovació ecològica i en els sectors primari i secundari, abandonant, això sí, la construcció com a puntal del segon i interessant-se en el mercat de components o de béns d’equip d’infraestructures de noves energies. L’empresa andorrana té, en aquest sentit, un paper central en aquest canvi de cicle i ben bé una obligació social: cercar noves vies de negoci i noves formes productives «eco-econòmiques». Diversificació sense basament fiscal sinó mediambiental.
En aquest darrer aspecte la cooperació interestatal és quelcom que veurem imposar-se amb el temps i que ens és fonamental pel pilar mestre de la transformació: l’ensenyament superior. Si bé el creixement de la infraestructura de formació professional i universitària és limitada, sí que poden establir-se prioritats i «cèl·lules» politècniques en relació amb els centres europeus i mundials, de manera que s’abasteixi el mercat de noves professions lligades a reconversió i a les especialitats requerides per la integració de la perspectiva ecològica en l’econòmica, prioritzant ajuts a l’estudi en aquestes branques -i dic prioritzant, no dedicar-les exclusivament-.
En darrer terme –i aquesta és una via ja iniciada per la declaració que citava a l’inici– la reforma fiscal. Les càrregues impositives poden destinar-se a gravar amb força els usos que contravenen els principis ecològics i alhora a incentivar aquesta transformació. També ens hauríem d’adonar que tot el canvi pivota sobre les institucions estatals i que aquestes requereixen d’una recaptació justa i suficient, doncs les inversions -en adaptació, en infraestructura i en ensenyament- són importants i requereixen d’un temps per gaudir dels efectes.
No és la mateixa la perspectiva relativament optimista de l’any 2000 que l’actual. Ara, diríem, sabem més coses al respecte -les dificultats de implantació d’una economia verda, d’una economia circular o d’altres formulacions sorgides aquestes dècades-. Però ara també sabem del cert de la necessitat urgent -en tots els sentits- del canvi. Solidaritat i cooperació signifiquen, des d’aquesta nova perspectiva, plantejar els escenaris de manera conjunta en òrgans legítims, adequats, plurals i participatius. Reconstruir el nostre teixit productiu passa per variar la seva forma i contingut, passa per una visió sistèmica.
Conseller general del grup parlamentari socialdemòcrata
Menu
Menu
