La crisi de la Covid-19 ha estat, és, i segurament serà encara durant molt de temps un tema central a les nostres vides. S’ha escrit i s’ha parlat molt de la crisi i les seves conseqüències des de tots els àmbits: científics, socials, periodístics, també simples comentaristes profans.
És ben cert que l’aïllament obligat a nivell —gairebé— planetari ens ha fet redescobrir i prendre consciència d’una varietat de comportaments humans que, en circumstàncies «normals», no acostumen a mostrar-se. Així, hem pogut veure de forma transversal moltes emocions sentides de forma simultània en diferents indrets geogràfics, agermanant els humans independentment del seu gènere, de la seva raça, del seu estatus, dels seus valors o de la seva cultura.
Potser els sentiments primers i més grans han estat la por i l’ansietat, davant un esdeveniment desconegut a la nostra època com és una pandèmia. La tristesa també ha afectat moltes persones, no solament aquelles que han patit la malaltia o aquelles que han perdut éssers estimats, fins i tot alguns dels que no han experimentat de prop l’afecció viral han sentit pena i aflicció. L’enuig i la impotència han estat unes altres sensacions comunes a molts, aquella rebel·lia que fa inacceptable una situació com l’actual.
També han sorgit emocions que han portat a comportaments positius. L’onada de solidaritat ha estat aclaparadora; la creativitat i l’enginy a l’hora de portar a terme accions per ajudar els altres i de compartir amb desconeguts, han estat extraordinaris. El suport i les mostres d’admiració públiques per als treballadors de tots els àmbits que —amb o sense mitjans— han estat i estan a la primera línia de combat, han reafirmat la bondat de la majoria.
No tots els comportaments han estat però exemplars, molts altres sentiments —desgraciadament també molt propis dels humans— han portat a mostrar la cara menys amable. La inconsciència o la lleugeresa als que la vida té acostumats alguns els ha portat a l’incivisme, a vulnerar obertament o d’amagatotis les normes imposades pel bé comú, obligant a una repressió que cap societat adulta hauria de merèixer. Els individus amb excés d’ego i afany de lucre també han ensenyat la poteta (essencialment a les xarxes socials, on sembla que el món civilitzat ha trobat l’escapatòria per mantenir els contactes i alleugerir l’avorriment); els hem pogut veure presumint de gestes altruistes que sovint no eren més que el fruit de la seva obligació.
Què dir finalment d’allò que potser més m’ha preocupat, la delació, persones que amb el pretext de sentir-se indignades pels comportaments incívics d’altres els han denunciat públicament. Entenc que en situacions de força major és obligatori que tota la ciutadania es mostri madura i respecti les normes; ara bé, si algun inconscient les infringeix no és necessari fer-ne escarni públic, la nostra democràcia disposa d’uns canals suficientment consolidats per reconduir les vulneracions que es puguin cometre.
Tot plegat ens demostra que som humans amb les nostres grandeses i petiteses, que el futur és nostre si som capaços de reflexionar profundament sobre la situació actual i d’evolucionar en conseqüència. Max Aub deia que la reclusió millora la condició humana, el temps ens ho dirà.
