A la darrera sessió parlamentària de control i impuls de l’acció del Govern vaig poder fer una pregunta relacionada amb els recursos del Ministeri d’Afers Socials, Joventut i Igualtat. La vaig argumentar sota la necessitat de comunitat existent en la nostra societat i la necessitat de gaudir d’un cos de professionals que puguin dur a terme la seva feina en condicions. Deia, en la meva rèplica, que les polítiques socials tenen dos enfocaments: el de la redistribució de la riquesa i el de la cohesió social. Per què distingir aquestes dues dimensions?
La primera referiria les polítiques en què l’Estat actua per fer una distribució justa i efectiva per als seus ciutadans de la riquesa socialment generada. L’Estat social –denominació per la qual també es defineix Andorra a la seva Constitució– és aquest estat compromès a redistribuir la riquesa. La segona dimensió és la de la cohesió social, això és: un sistema de classes socials centrípet, que tendeix a crear classes mitjanes i a concentrar-hi els individus en aquestes. Per contra a les societats polaritzades que, fruit de la manca de mecanismes de redistribució de la riquesa, es componen d’una ínfima classe alta que acumula tots els recursos i una classe treballadora empobrida sense possibilitat de mobilitat si no és engrossint les diferents fraccions de la infraclasse, o tots aquells individus que no compten per a la societat –el que podríem definir com a pobresa–. En aquestes darreres societats, la delinqüència és el pa de cada dia, les institucions són inoperatives i la població està privada dels recursos que, sobiranament, els hi pertanyen.
Aquest parèntesi sociològic era necessari per capir ben bé què ens juguem en èpoques d’incertesa aguda com l’actual. Estic segur i comparteixo amb vostès que catalogar aquests temps d’incerts és ja una obvietat que comença a cansar. Però, què no cansa avui dia? Els impactes de la pandèmia són socioeconòmics i psicosocials, provoquen situacions d’exclusió i alhora malestars i malalties mentals. Hom ho pot constatar en el seu entorn immediat i als mitjans de comunicació. Travessem un període en què moltes persones es troben soles havent d’afrontar situacions delicades sense la xarxa social –la de debò– que sovint li servia de suport. També és cert que aquesta xarxa, com a país mediterrani, tradicionalment l’ha constituït la família, la qual, en aquest moments, es troba sotmesa a un sobreesforç gens menyspreable i la qual, per a moltes persones, és més aviat el problema que no pas la solució. De l’altra banda trobem les dinàmiques disgregadores del mercat –que hi són–, mitjançant les quals les persones esdevenen individus que o produeixen o consumeixen. El risc d’exclusió el mesurem en bona mesura per la possibilitat de poder o no participar en el mercat –laboral, financer, immobiliari, de béns i de serveis–. Caure-hi fora és haver de ser rescatat.
Quan en aquella sessió parlamentària a la qual he fet referència a l’inici parlava dels professionals del ministeri ho feia per explicar que la seva missió era intervenir per crear comunitat. No és quelcom es trobi fora de les seves competències, ans al contrari. Quan hom queda exclòs ha de reintegrar-se, però és més difícil quedar exclòs si abans es trobava insert en una comunitat i, per tant, en la societat. I és més difícil caure exclòs si s’han minimitzat les tendències disgregadores del mercat i si s’ha redistribuït la riquesa.
La comunitat és aquell element definitiu i definitori de la cohesió social. Una comunitat on es pugui participar en peu d’igualtat amb la resta, on es gaudeixi de suport i d’oportunitats, on la motivació sigui el benestar propi i també el de l’altre, on la cooperació el principal vincle. I aquesta comunitat necessita d’espais comunitaris –físics–, i necessita de temps –i de presència–. I hom necessita de reconeixement, de saber-se existent i respectat. I així, en temps incerts, la redistribució de la riquesa i la comunitat poden reduir el patiment social.
