Les rèpliques de la pandèmia eleven la incertesa. El fracàs de l’expansió mundial de la vacuna afegeix problemes als països que es creien segurs. No existeix una solució que no englobi el total dels països on l’epidèmia es manifesta. La circulació necessària de persones i mercaderies que caracteritza el nostre món fa imprescindible l’equilibri nord-sud en la producció i la distribució dels vaccins, ho anticipava Aurore Guieu, d’Oxfam Belgique, a l’Assemblea Regional Europea de l’Assemblée Parlamentaire de la Francophonie (APF), duta a terme a Tirana (Albània) i on vaig poder assistir encapçalant la secció andorrana.
Geopolíticament parlant, el taulell ha canviat definitivament. Ens ho deia Tanguy Struyve de Swielande, de la Universitat Catòlica de Lovaina, i afegia que la pandèmia ha evidenciat el replegament de les potències i l’ofensiva propagandística conjunta de la Xina i de Rússia. Una ofensiva l’objectiu de la qual, deia l’investigador de Lovaina, és el desprestigi de la democràcia liberal. També afirmava que davant d’això només quedava abandonar el projecte liberal de globalitzar la democràcia i els drets humans i esdevenir pragmàtics, tot reforçant les democràcies pròpies –parlava, sobretot, per Europa–. És a dir, l’investigador demanava més realpolitik.
Un altre professor, Philippe Poirier, de la Universitat de Luxemburg, presentava un treball força interessant sobre el desplaçament del poder dels parlaments als governs i als comitès d’experts que s’ha experimentat a Europa durant la pandèmia. Els seus estudis de cas concloïen que el paradigma de la democràcia representativa accelerà la seva mutació en els mesos de confinament, i que aquest canvi, fruit de tendències anteriors, era pràcticament irreversible a menys que els parlaments trobessin estratègies basades en l’aliança de grups parlamentaris i equips científics, per exemple, que permetessin una «fabricació de la llei» més ajustada i en mans dels legisladors i no dels governs, dels comitès d’experts ni dels lobbies.
Però potser el canvi més profund és el de la consciència. Un altre ponent –Michel Dupuis, també de la Universitat Catòlica de Lovaina– l’il·lustrava amb una pintura xinesa taoista, on la figura humana acostuma a ser representat ínfim respecte el paisatge. Hi vaig veure una coincidència immediata amb els plantejaments de Chantal Maillard a Las venas del dragón, assaig al qual la poeta i pensadora, casualment també d’origen belga, exposa els principis del confucianisme, el taoisme i el budisme per extreure’n les lliçons que aquests sistemes de pensament poden aportar a una política contemporània, resumit en un retorn de l’ètica –que ella anomena ethopolítica– consistent en ser conscient i compassiu de la i amb la interdependència dels agents i organismes que articulen els diferents ecosistemes, interdependència que arribem a conèixer via l’ecosofia o saber derivat d’aquesta complexitat.
Són compatibles els moments de la realpolitik amb els de l’ethopolítica? Trobo que ambdues perspectives es poden conciliar si en lloc de focalitzar exclusivament els mitjans obrim la discussió pública als objectius. I aquí tinc una posició: reforçar la democràcia; reforçar la justícia i la igualtat socials i les bases materials de l’existència; reforçar i crear dinàmiques de cooperació tot superant les de competència; i assumir que som petits i que el món és gran, com ho assumeixen les figures humanes de les pintures taoistes, i que plegats hem de concebre les coses d’una altra manera.
