Si hi ha un tema que genera controvèrsia actualment, debat i incertesa arreu del món, aquest és el de la vacunació. Ja no només referent a la Covid-19 sinó més aviat a escala general. Com a estudiant d’un país desenvolupat com és Andorra, trobo que independentment del que suposa la mancança de vacunes en els infants, l’agreujament del problema ve degut a la falta de comunicació i propaganda d’aquest arreu del món. En divuit anys de la meva vida he arribat a la conclusió que els problemes humanitaris es resolen conscienciant a la gent, i això només s’aconsegueix mitjançant l’experiència en 1a persona d’aquells a conscienciar. Està clar que no podem deixar de vacunar a la població amb aquesta finalitat, però la sensibilització en masses ha demostrat ser un repte difícil, tot i això, sembla ser l’única solució possible. Més enllà de l’àmbit econòmic, que sembla ser més rellevant que el de la pròpia salut, el camí més curt per arribar a la resolució del problema plantejat en aquest article no és un altre que el de la cooperació dels països més adinerats per a l’ajut dels menys desenvolupats. Els governs han de treballar plegats per salvaguardar els serveis essencials d’atenció de la salut i garantir que qualsevol vacuna sigui assequible i accessible per a tots els països. Mentre la distribució de les vacunes entre països rics i pobres sigui desigual, el virus continuarà propagant-se i mutant, i nosaltres seguirem atrapats en aquest bucle al qual anomenem pandèmia, on la vida de milers d’infants queda oblidada darrere de l’ombra que crea l’egoisme de la supervivència.
