Sens dubte un dels temes que capitalitzà el darrer Debat d’Orientació Política fou l’habitatge. També la mobilitat, totes dues qüestions fortament entrellaçades, ja que són constitutives de la nostra activitat consubstancial i subjectes a drets constitucionals reconeguts, tot i que no sempre amb una aplicació efectiva completa o desitjable.
Durant el debat suara esmentat el Cap de Govern esmentà la qüestió de l’habitatge al seu discurs inicial. Hi abordà les accions del Govern, els objectius marcats i contextualitzà l’acció en habitatge al voltant del concepte de cicle productiu. Deia que el de l’habitatge és lent, que des de prendre la decisió de construir fins que hom habita al pis de lloguer passen uns anys. Aquesta afirmació és tan òbvia com definir de complexa aquesta qüestió. Certament és així, en un mercat interactuen diferents agents -d’aquí la complexitat- i el cicle productiu de l’habitatge com es definí allà és lent. Però tenint en compte aquestes dues característiques del mercat del lloguer insisteixo: com s’ha procedit en aquesta matèria en els darrers anys?
Des que la ciutadania expressà el seu malcontentament per l’escalada de preus del lloguer d’habitatges -posem el 2018 per no anar més lluny, que podríem- es considerà que els pisos buits eren el problema i es dissenyà un cens amb un impost associat -declarant voluntàriament l’habitatge- del qual encara hem de conèixer el seu funcionament efectiu i, per tant, quelcom similar a un efecte en la línia dels objectius marcats -entre altres, evitar l’especulació-. Em temo, però, que no s’espera cap efecte.
També hi són les lleis de mesures urgents, lleis que a la pràctica han mantingut els preus de forma artificial -la irremeiable mesura intervencionista- però que alhora han posat les eines per a la liberalització del mercat, entenguis aquí la possibilitat d’evaporar la cessió obligatòria i, parcialment, els criteris d’habitabilitat. Alliberar la construcció i la reforma per construir habitatge de lloguer. Però recordem que aquestes mesures no es lliguen a la condició que aquest sigui assequible, encara no existeix una definició operativa al respecte. Cicles llargs, cert, però mancats de la previsió necessària i el més important: propòsit. Són destinades aquestes promocions al lloguer per a treballadores i treballadors o cercaran el més lucratiu sector de la importació del neoprofessional forà? El mercat no és un, recordem allò de la complexitat.
En l’habitatge social i de preu assequible de nova iniciativa el panorama no és diferent. Se’ns parla de la promoció a la Borda Nova, amb 44 habitatges de preu assequible -que no socials- i el projecte d’una fundació per cobrir la quota, en aquesta ocasió sí, de pisos socials -que continuaran sent escassos-. I tot això ho haurem de veure en un futur pròxim. Allò que m’estranya és que, sabent que els cicles són llargs, encara no es pensi en la sembra, en les llavors que han de procurar extreure l’habitatge de la violenta passivitat dels cicles econòmics. Són 44 habitatges a preu assequible suficients per fer-ho? Em temo que no. Estan preparades les eines que han de permetre fer-ho? Em temo que tampoc. Si pensem en cicles crec que és inexcusable pensar en la sembra. Les successives aportacions que he pogut fer en aquesta secció descriuen el reguitzell de propostes que hem posat sobre la taula pensant, precisament, en ella. Segurament hi tornaré a parlar perquè continuarem veient aquests preus i patint-ne les conseqüències. És urgent i, sobretot, important.
