Avui els vull parlar sobre per què podem considerar la política del Govern en matèria d’habitatge com a pobre i ho faré a mode de balanç dels darrers canvis legislatius que s’han donat en aquesta qüestió, altrament força decebedors.
Quina ha estat la política d’habitatge dels darrers anys per part de Demòcrates? Partim d’un marc pobre. Fent una revisió cronològica -em salto però, la supressió del departament d’Habitatge del 2016- podem partir del 2018 i el conveni amb una fundació per dur a terme 22 pisos socials -fins al juny d’aquest any no hem conegut el pis de mostra-. Són pisos d’entre 30 i 55 metres quadrats destinats a col·lectius socialment vulnerables. El contracte amb la fundació és de cinc anys renovables. Els pisos no estaran llestos fins al primer trimestre de 2022. La gestió és del ministeri d’Habitatge, del d’Afers socials i de l’Institut Nacional de l’Habitatge. Una gestió que es podia haver dut a terme des del ministeri directament, sense necessitat de l’Institut de l’Habitatge. En declaracions el dia de la visita el ministre Víctor Filloy citava la iniciativa com un exemple de la política del Govern.
La segona fita és de 2019, del febrer d’aquell any, just abans de les eleccions. Davant la constatació de l’escalada de preus de l’habitatge de lloguer el Govern decideix crear un registre de pisos buits que servirà per gravar-los amb un impost. Dos elements són vitals pel fracàs d’aquesta mesura titubejant i erràtica des de l’inici: inscripció voluntària per part del propietari i posada en marxa del registre al 2022. A la pràctica una mesura que tan sols va cercar calmar els ànims i simular certa acció sobre el problema de l’accés a l’habitatge.
Tercera fita també del 2019. Ara del novembre-desembre, amb Liberals al capdavant d’habitatge. Es tracta de la primera llei de mesures urgents per a l’arrendament de finques urbanes i millora del poder adquisitiu. Tímida i titubejant. Una lleu pujada del salari mínim i de les pensions mínimes. Una pròrroga obligatòria dels contractes de lloguer un any condicionada als destins familiars de la propietat. Al 2020 n’hem conegut una segona llei d’aquestes característiques -ja que el problema, lluny de solucionar-se, s’agreuja-. A la darrera edició s’hi afegeix la rebaixa potestativa del 0% de la cessió i la rebaixa dels requisits d’habitabilitat. Es vol «posar més producte al mercat», se segueix sense entendre el problema.
Finalment, al 2021, coneixem la darrera fita, pel moment: l’Institut Nacional de l’Habitatge, un decebedor organisme que neix ja sense els atributs que permetrien fer polítiques d’habitatge amb sentit i que es limitarà a incrementar les possibilitats inversores en habitatge social i habitatge de preu assequible. Una eina per alimentar el mercat immobiliari amb aquestes dues tipologies d’habitatge, enfocada al negoci i no a garantir el dret a l’habitatge. No s’ha inclòs ni el Registre de contractes de lloguer -informació fidedigna- ni l’Índex de Preus de Referència -l’eina per poder fixar el preu assequible-. Tot plegat una decepció, per això que vam definir l’Institut com un bluf perquè ens recorda aquell registre de pisos buits: mesures per calmar els ànims i que s’orienten a inversors, no a la ciutadania.
No he parlat dels ajuts a l’habitatge perquè es tracta d’una mesura nascuda a la primera dècada dels 2000 i que és tan necessària i evident que no pot sinó incrementar-se cada any. Més enllà no hi ha hagut una iniciativa ni realista ni imaginativa, mostra d’una manca de voluntat, d’una incapacitat d’entendre la natura del problema. El Govern ja ens ha dit que opta pel mercat. Nosaltres no ens cansarem de defensar el dret a l’habitatge.
