La greu crisi econòmica provocada per la pandèmia de la Covid-19 no només ha suposat un important increment de la morositat en el pagament dels crèdits comercials que concedeixen els proveïdors als seus clients per facilitar les compres de béns, sinó que a més ha provocat un augment dels delictes relacionats amb l’impagament intencional i premeditat dels crèdits comercials. D’entrada, veurem que és un fet delictiu; un delicte és una acció o omissió típica, antijurídica, culpable i punible. El Dret Penal espanyol estableix que, per a existir delicte les accions o omissions penades per la llei han de ser doloses o imprudents. El dolo és un terme que té diverses accepcions en l’àmbit del Dret, en funció de si s’utilitza en Dret Penal o Dret Civil (també en Dret Mercantil). En aquest primer context s’entén com a consciència i voluntat de realitzar el tipus objectiu d’un delicte. Per referir-se a l’acció dolosa es poden utilitzar expressions col·loquials com accions realitzades intencionadament o a posta. En l’àmbit civil-mercantil el dolo és un vici que afecta al consentiment del contractant. En aquest context el dolo consisteix en l’engany fraudulent que pateix una de les parts del contracte com a conseqüència dels actes o paraules de l’altre contractant. El resultat del dolo és el mateix que el de l’error, és a dir, existeix una important discrepància entre la realitat i el que pensa el contractant afectat. Aquesta dissidència està directament provocada per la conducta del contractant que implementa el dolo per induir a l’altra part a error.
En conseqüència, quan el deutor morós intencional no només es nega de forma entossudida a pagar els seus deutes, sinó que a més oculta o aliena els seus béns, restant en situació d’insolvència aparent amb la intenció d’impedir la futura reclamació del creditor i fer impossible la seva satisfacció del dret de crèdit, aquesta conducta constitueix un delicte tipificat en el codi penal. L’actuació del morós intencional en aquests casos és un delicte d’alçament de béns, que consisteix en l’ocultació material o desaparició dels seus actius amb la finalitat de col·locar-se en situació d’insolvència definitiva enfront dels seus creditors. En conseqüència, al creditor perjudicat li queda com a única possibilitat acudir a la jurisdicció penal per sol·licitar la sanció de la conducta del morós rebel. En definitiva, el creditor no només pot acudir a la jurisdicció civil, sinó que també pot acollir-se al Dret penal per protegir els seus interessos.
El procés penal és el conjunt d’actuacions realitzades pels òrgans judicials per esbrinar la comissió d’un delicte i el seu esclariment, determinant la culpabilitat i responsabilitat dels autors i la imposició de les penes corresponents segons estableix el Codi Penal. En certs casos de crèdits impagats, existeixen clars indicis que el deutor ha comés certs delictes que podrien ser perseguits per la vida penal. La diferència a tenir en compte entre la via civil i la penal és que la primera té repercussió sobre els actius del morós, mentre que la segona té repercussió sobre la persona del deutor. Per la via civil es pot embargar i executar els actius d’un empresari o d’una societat, en canvi per la penal es processa a un emprenedor o a un administrador.
Els possibles delictes que pot cometre un deutor son: estafes, insolvències punibles, frustració de l’execució, alçament de béns, falsedat documental, falsificació de documents públics o documents mercantils i falsificació de documents privats. Amb freqüència, el creditor es troba que davant certes situacions d’impagament i atesa la lentitud dels procediments civils, alguns creditors greument perjudicats, a l’objecte de forçar un pacte que els garanteixi el cobrament, opten per iniciar un procediment penal amb la finalitat d’involucrar directament al morós. En moltes ocasions, el deutor decideix liquidar el seus impagaments amb la finalitat d’evitar les conseqüències de caràcter personal que pogués implicar-li una sentència condemnatòria si el jutge decideix declarar-lo culpable de la comissió d’un delicte. El creditor pot exercir l’acció penal a través de dues vies: per mitjà de la denúncia i mitjançant la querella. La denúncia és l’acte verbal o escrit pel qual una persona complint amb el seu deure de col·laborar amb la justícia, posar en coneixement de l’autoritat competent la comissió d’un presumpte d’un il·lícit penal. Així mateix, la denúncia de l’afectat és requisit necessari per a l’inici d’actuacions judicials en certs delictes com son les amenaces i coaccions que difícilment s’iniciaran d’ofici. Al mateix temps, la denúncia no s’admet en delictes privats. El denunciant és un mero iniciador de les diligències judicials i no formarà part de l’acusació. La denúncia no exigeix formalismes especials (ni tan sols la intervenció d’un advocat) i pot presentar-se davant el jutjat de guàrdia, o en una comissaria de policia, atès que aquestes autoritats s’encarregaran de la tramitació de la denúncia. La querella és l’acusació voluntària i formal efectuada per escrit davant el jutjat competent per la qual la persona que la interposa (pot ser qualsevol que hagi estat afectat per un delicte) a més de posar en coneixement de l’autoritat judicial un acte suposadament delictiu, sol·licita convertir-se en part en el procediment penal atès que acusa a un presumpte culpable de cometre un il·lícit penal. En la querella el querellant pot sol·licitar la detenció del suposat delinqüent, un dipòsit de fiança i inclús l’embargament cautelar dels seus béns. La querella és a més l’única opció per a l’inici d’un procediment penal quan es tracta d’un delicte privat, com poden ser les injúries i calúmnies, per a les que són admissibles les denúncies de l’ofès. La interposició d’una querella criminal exigeix certes formalitats, entre les quals es troben la necessitat que es faci per escrit, que el querellant qualifiqui penalment els fets i la necessitat que es realitzi per escrit, que el querellant qualifiqui penalment els fets i estigui subscrita per un advocat i presentada a través de procurador amb poders suficients per això. A més, la querella ha de presentar-se davant el jutjat d’instrucció.
Una sentència del Tribunal Suprem espanyol sintetitza de forma genial el que es considera una estafa: «Un engany precedent o concurrent, espina dorsal de l’estafa, fruit de l’enginy fal·laç dels que tracten d’aprofitar-se del patrimoni aliè». (STS d’1 de març de 2000). L’estafa és un delicte conra el patrimoni comés per un subjecte que, amb ànim de lucre, utilitzant el suficient engany per produir error en una altra persona, l’indueix a realitzar un acte de disposició (desplaçament) patrimonial o lliurament voluntari de béns (fons) en perjudici propi o aliè. La tipificació d’aquest delicte es troba en l’art. 248 del Codi Penal espanyol. D’aquesta definició deduïm que per a que es pugui qualificar d’estafa han d’existir (a més de l’ànim de lucro del subjecte actiu) els següents elements: engany, error, disposició patrimonial i perjudici. La llei penal estableix que a més de la conducta enganyosa de l’autor, el perjudici ha d’haver estat causat per l’engany. La jurisprudència ha assenyalat que la conducta enganyosa ha de ser suficient per produir un error en el subjecte passiu i que es produeix un error quan a conseqüència de l’acció enganyosa s’ha provocat una suposició farsa en el perjudicat. En conseqüència, el delicte d’estafa requereix l’existència d’una trama o artifici creat pel subjecte actiu amb objecte de fer passar per veritable una situació que no ho és, com a manera d’induir a error a la víctima, la qual en virtut de l’acceptació de tal aparença com a real, disposa d’algun bé a favor del delinqüent, que s’enriqueix il·lícitament amb el conseqüent perjudici patrimonial per al perjudicat.
Quant a la disposició patrimonial del dret entén que consisteix en el lliurament d’un bé, de fons o de prestacions d’un servei i el mateix dona que consisteix en realitzar un pagament que lliurar una mercaderia. El fet diferencial de l’estafa és que la víctima realitza l’acte de disposició voluntàriament, tot i que amb la voluntat viciada per l’engany del subjecte actiu. Així mateix, la disposició patrimonial de l’estafat ha d’haver provocat un perjudici en l’enganyat o en un tercer. Aquest perjudici ha de ser de caràcter patrimonial, o sigui, un dany contra elements del patrimoni del subjecte passiu. La penalitat pels delictes d’estafa, segons el Codi Penal espanyol és de pena de pressió de sis mesos a tres anys si la quantia de l’estafat excedeix de 400 euros. Ara bé, si la quantia del defraudat no excedís de 400 euros, s’imposarà la pena de multa d’un a tres mesos. Per a la determinació de la condemna, el jutge tindrà en compte l’import del defraudat, el crebant econòmic causat a la víctima, les relacions entre aquesta i l’estafador, els mitjans utilitzats pel defraudador i altres circumstàncies que convergeixen en el fet delictiu. No obstant, el Codi Penal estableix una sèrie de qualificacions particulars que obliguen al jutge a imposar la pena de presó d’un a sis anys inclús en certs casos a castigar al reu d’estafa amb una pena de quatre a vuit anys.
