Des del 2018 he escrit, en aquesta secció, vuit articles sobre habitatge, ja sigui en solitari o a quatre mans. Des del primer he estat proposant la direcció que des del PS entenem que ha de tenir la política d’habitatge d’Andorra. També he explicat les nostres decisions respecte els projectes de llei presentats pel Govern i el seu fonament. Avui m’agradaria insistir en la visió que he exposat en múltiples ocasions.
En primer lloc el curt termini. En aquest aspecte vam introduir al nostre programa electoral les pròrrogues en el lloguer de quatre anys. També considerem els ajuts a l’habitatge, de fet vam contribuir, en ple confinament provocat per la Covid-19, a la flexibilització dels criteris d’atorgament, negociant amb el Govern la creació d’un ajut extraordinari que funcionà durant la situació d’emergència sanitària i que ha servit d’inspiració de les modificacions de l’actual convocatòria i que permeten accedir-hi a més gent. Pel que fa a les pròrrogues no cal dir que la Llei de mesures urgents per a l’arrendament d’habitatges i l’augment del poder adquisitiu s’hi emmiralla tot i que amb una important manca d’ambició, doncs situa les pròrrogues tan sols d’un any.
En el mitjà termini vam proposar, al seu moment, la creació d’un registre de la propietat i la creació d’un índex de preus de referència. Avui dia, havent copsat les sensibilitats presents al Consell General, trobem que un Registre de contractes d’arrendament podria cobrir les necessitats d’informació i la creació d’eines de regulació que la nostra política de l’habitatge requereix. També considerem que és una proposta que la resta de grups i fins i tot Govern trobarien útil. Doncs en el mitjà termini el que cerca la nostra política són eines, instruments com l’Índex de preus de referència, essencial a l’hora de dotar d’informació tant a l’administració com al consumidor, la qual cosa incrementa la capacitat d’acció de la primera i la capacitat de negociació del segon.
En el llarg termini proposarem la construcció d’habitatge d’ús social i la creació d’habitatge de preu assequible. Diferencio els verbs perquè primer gaudiria d’una inapel·lable iniciativa i gestió pública i el segon aprofitaria mètodes de concertació no basats en el benefici sinó en la col·laboració per aconseguir que Andorra gaudeixi d’un parc d’habitatge a preu assequible que permeti garantir el dret a l’habitatge. Ambdós són instruments de política d’habitatge de primer ordre. Però si es plantegen com ho fa el Govern, que els condiciona a la inversió i gestió de particulars, tot l’esforç que es pugui posar en la seva consecució es quedarà en res, doncs el problema d’accés a l’habitatge seguirà existint. És per això que aquestes dues modalitats han de ser d’iniciativa pública i en tot cas de concertació, doncs és l’Estat l’única instància capaç de segmentar el mercat i d’extreure’n habitatge per posar-lo al servei de la ciutadania.
Per tancar, i com a fonament de tot aquest programa, reiterar la nostra concepció de l’habitatge on aquest no és un bé qualsevol sinó la materialització del dret de viure de manera digna i garantida. L’habitatge és la base de la nostra activitat diària ja que permet tota la resta, tractem-lo com el que és: un dret, no una mera mercaderia.
Menu
Menu
