La crisi econòmica provocada per la pandèmia ha provocat el ressorgiment de la modalitat d’estafa típica als proveïdors denominada per l’argot policial com l’estafa del «natzarè», i és un clàssic en el món dels fraus a empreses. Per les seves característiques, aquesta modalitat d’estafa s’assembla molt als que deixen els morosos recalcitrants però que no poden qualificar-se com a actes delictius. Precisament en aquesta modalitat d’estafa és habitual que els delinqüents utilitzin documents canviaris per simular solvència i enganyar a les víctimes. La primera imatge que ens ve a la ment quan escoltem la paraula natzarè és la del penitent que en les processons de Setmana Santa va vestit amb túnica, en general de color morat, no obstant, aquesta paraula significa també una vella estafa que consisteix en aconseguir gran quantitat d’articles, en general de cert valor intrínsec i de fàcil revenda, sense haver de pagar-los. La veritat és que fins ara ningú ha pogut dir-me per què es denomina així a aquest clàssic de l’estafa; l’únic paral·lelisme amb l’autèntic «natzarè» que he pogut imaginar és que l’estafador es posa “morat” a base d’enganyar als incauts. Alguns afirmen que a aquesta estafa se la denomina el natzarè per la processó dels creditors que acudeixen a les instal·lacions de l’estafador –per suposat, ja abandonades– per reclamar els seus crèdits i esbrinar el que ha passat. Una altra versió és que la denominació de l’estafa del «natzarè» procedeix de la llarga cua de creditors que acudeixen a les entitats bancàries a intentar fer efectius els pagarés, xecs o lletres lliurats pels estafadors.
El natzarè és tot un clàssic de l’antologia de les estafes, però tot i la seva antiguitat, cada dia hi ha empreses que són estafades mitjançant aquest frau. Generalment, les víctimes de l’estafa del «natzarè» són proveïdors d’articles de venda fàcil, com subministradors de begudes alcohòliques, productors d’embotits, formatges i pernills, venedors de petits electrodomèstics, distribuïdors d’articles d’electrònica, fabricants de material informàtic i qualsevol empresa que comercialitzi productes de cert valor intrínsec que es puguin col·locar fàcilment en el mercat negre. En els últims anys, de l’estafa del «natzarè» s’està tornant a practicar amb molta freqüència i els imports estafats als natzarens practicats al llarg dels últims dos anys van dels 150.000 als 2.000.000 d’euros. Els especialistes en aquesta estafa acostumen a iniciar les seves activitats uns mesos abans de Nadal, o de qualsevol altra data en la qual sigui previsible una gran demanda de certs articles de consum.
El modus operandi dels estafadors és sempre el mateix. En primer lloc, crear una empresa fictícia amb documentació falsa o inclús constituir una societat mercantil legal, però amb persones marginals com a socis, mancats de propietats i titularitats, però nets d’antecedents de morositat de manera que els seus noms no apareguin en bases de dades financeres. Al davant de l’empresa, els estafadors nomenen com a administrador únic a un indigent, que a canvi d’uns centenars d’euros actuarà com a testaferro i signarà sense piular tots els papers que li posin al davant. D’aquesta manera, els estafadors constitueixen hàbilment una companyia mercantil amb una seu social que li dona aparença legal que els servirà de pantalla, amb l’aspecte de ser un empresa legítima i solvent i que serà utilitzada pels estafadors per a establir contactes amb els proveïdors. Després, la banda d’estafadors lloga un local d’oficines al qual dona aparença d’empresa en funcionament i pren en arrendament uns magatzems on rebre les comandes, procurant que estiguin situats en un punt estratègic, a prop d’un encreuament de carreteres important. Posteriorment, l’organització de delinqüents obre comptes bancaris a nom de la societat fantasma i sol·liciten talonaris de xecs i de pagarés. I, per últim, l’organització es dedica a contactar amb proveïdors i iniciar relacions comercials aparentant ser una empresa legalment constituïda, d’acreditada solvència i amb bona liquiditat.
Una variant del natzarè que s’ha posat de moda en l’actualitat, consisteix en què l’estafador compra la societat limitada a un empresari que es jubila; quan dic que compra la societat em refereixo a què únicament adquireix la raó social però no els seus actius ja que només necessita d’una empresa legal, amb els seus comptes sanejats i sense figurar en els registres de solvència o en el RAI. L’estafador utilitzarà aquesta societat impol·luta i amb bona reputació per realitzar importants comandes sense fer front als pagaments. És molt difícil detectar aquest tipus de fraus, donat que els estafadors fan servir empreses antigues, amb bon historial creditici i uns comptes anuals correctes, el que els permet obtenir crèdit, inclús amb les asseguradores. Posteriorment, quan s’analitza el cas es descobreix en els registres oficials que aquestes empreses han sofert en els últims mesos múltiples canvis d’administradors o de capital. Inclús el domicili social amb el qual figuren està situat en el centre de les ciutats, cosa poc habitual en firmes que necessiten grans espais d’emmagatzematge.
Una altra varietat de l’estafa del «natzarè» és la que es fa mitjançant la usurpació d’identitat d’una empresa solvent. Els estafadors es presenten davant les empreses subministradores com a directius d’una firma coneguda i lliuren falses targetes de visita. Els defraudadors realitzen comandes en nom de la citada societat i ofereixen un pagament a 10 dies amb xecs o pagarés. Si el proveïdor demana informes comercials de l’empresa, aquests sortiran impecables de manera que accepta la comanda i la cursa sense demora. El frau es produeix durant el trasllat de la mercaderia. El transportista contractat pel comprador, rep una trucada abans d’arribar al destí en la qual l’indiquen una adreça diferent de lliurament. El subministrador estafat es troba que quan tracta de cobrar el document canviari, el pagaré no té fons i quan contacta amb el suposat comprador, descobreix que tot ha estat una trama ordida per a enganyar-lo. L’empresa suplantada es negarà a liquidar l’import degut pels estafadors. Si el creditor intenta localitzar als desaprensius, aquests hauran desaparegut i a més només tindrà dades falses dels suplantadors, per la qual cosa serà molt difícil perseguir-los per la via penal.
L’estafador acostuma a tenir un aspecte impecable, va ben vestit, condueix cotxes de luxe, malbarata simpatia i bones maneres, i aparenta ser un home de negocis experimentat. L’estafador es guanya la confiança de l’incaut al pagar les primeres comandes de mercaderies religiosament al comptat, però un cop guanyada la confiança del subministrador, efectua una comanda petita amb el pretext que vol fer una campanya comercial i sol·licita un ajornament de 20 dies per abonar els articles. El venedor no pensa renunciar a la possibilitat de fer un negoci en una conjuntura com l’actual, amb una forta caiguda de la demanda i amb un estoc el valor del qual es deteriora cada dia, i el finançament del qual pesa en el passiu, i malgrat no tenir garanties sobre la solvència de la companyia, li subministra a crèdit les articles. Els dubtes del proveïdor desapareixen quan el client paga aquesta primera factura al venciment i torna als pocs dies i encarrega una altra comenda, també petita. L’operació es repeteix un parell de cops més , sempre en els mateixos termes, fins que el comprador passa una comanda important amb el pretext que vol fer una campanya comercial i sol·licita un ajornament de 60 dies per abonar els articles.
Si el proveïdor recela, l’estafador li convenç gràcies a un discurs creïble i l’incaut cau en la trampa arrossegat per les ganes de lucrar-se en un nou i prometedor negoci. En ocasions, l’estafador lliura als fabricants xecs, pagarés o lletres de canvi acceptades i avalades al subministrador, i inclús els facilita fiances bancàries falsificades per vèncer qualsevol resistència. Aquesta última operació la repeteix amb dotzenes d’incauts, fins que el volum de factures acumulades és ja suficientment important per a que el defraudador desaparegui sense deixar rastre amb tots els articles emmagatzemats i per suposat, sense abonar un euro de les mercaderies obtingudes fraudulentament. Amb posterioritat, l’estafador revén al mercat negre tots els articles emmagatzemats per sota del preu de mercat; però com per al defraudador el cost ha estat zero, tot el que ingressa són beneficis. Quan els proveïdors farts de no tenir senyals de vida del seu client, es presenten en el magatzem de l’estafador, es troben amb un local buit i sense cap rastre dels seus productes ni del comprador. D’aquí segurament ve això de l’estafa del «natzarè», per la processó de creditors que van a l’establiment abandonat dels estafadors a intentar esbrinar el que ha passat amb les seves mercaderies.
Els estafadors tenen l’habilitat de generar confiança entre els incauts i aconsegueixen que els proveïdors sense a penes conèixer al seu nu client, li enviïn importants comandes. L’excés de confiança i les ganes de fer negocis amb massa rapidesa són elements favorables per a aquest tipus d’estafes, ja que els estafadors aconsegueixen engalipar als proveïdors incauts fent-los creure que junts faran bons negocis. Val la pena dir que existeixen diverses pistes per reconèixer als natzarens. En primer lloc, la majoria dels fraus són comesos per empreses recentment constituïdes o que legalment no han estat registrades. Per tant, cal comprovar l’antiguitat real de l’empresa sol·licitant i sempre cal investigar a fons les empreses amb menys d’un any d’existència. En segon lloc, en demanar l’oferta, en la majoria dels casos, no negocien els preus, el que obre en molts casos l’interès del venedor davant una venda fàcil i lucrativa davant el desconeixement del sector per part del comprador. Per evitar aquest tipus de fraus, els proveïdors haurien de sol·licitar informes investigats dels nous clients que apareixen de la nit al dia i que no són coneguts al sector. Per consegüent, en la majoria dels casos un informe comercial podria enviar caure en les garres dels estafadors. I, per últim, si es vol conèixer el funcionament de l’estafa del «natzarè», val la pena veure la pel·lícula Incautos, film dirigit per Miguel Bardem i interpretat pels actors Federico Luppi, Ernesto Alterio i Victoria Abril. Aquesta cinta explica amb mestratge com es desenvolupa aquesta modalitat de frau a les empreses proveïdores. En aquesta pel·lícula el gran actor argentí Federico Luppi encarna a un estafador de gran volada, que exerceix amb gran mestratge i entre altres modalitats, de l’estafa del «natzarè»; la veritat és que Incautos és la pel·lícula que millor explica aquesta modalitat d’estafa empresarial.
