Segons el darrer Observatori del CRES el preu de l’habitatge és la principal preocupació de la gent d’Andorra. Que ho sigui ja és un indicador, tot i que no es discrimina entre llogaters o compradors, en ambdós casos clients. Altra cosa és que l’enquesta ho fos d’un butlletí de situació i fossin inversors els que consideressin que el bé immoble surt cada dia més car.
Als inversors la cosa els preocupa. Aquesta setmana la premsa anunciava els resultats d’un estudi de mercat fet per una agència immobiliària internacional amb sucursal andorrana. El sector acostuma a situar els factors de l’alt cost dels terrenys i de la càrrega de costos públics a la construcció com a inhibidors de l’activitat. És normal si es tenen en compte les característiques del nostre territori i el paper de l’Estat matèria d’ordenament territorial. Planaria la sensació de què el mercat s’esgota i que s’ha d’ampliar.
Que el mercat se satura amb relativa velocitat és un dels arguments que amb la crisi econòmica de 2008 va dur a situar la reforma i la rehabilitació com a principal remei per mantenir el to. Avançant el temps es reprengué la construcció d’obra nova tot i que amb estratègies productives diferents -les empreses prioritzaren la flexibilització en la contractació en substitució de les plantilles fixes-. Però el “producte” que s’incorporava -especialment al lloguer- ja no podia ser el mateix i requeria de noves estratègies per part de la propietat: fou l’hora del lloguer d’alt standing, al qual se l’hi sumà una bona part de propietaris que reformaren els seus pisos de tota la vida per incorporar-los a aquella modalitat.
Fou la generalització de l’aspiració al mercat d’alt poder adquisitiu el que arrossegà a l’alça moltes renovacions de contracte. Què es va fer per evitar aquesta luxurització del mercat? Quan s’inicia l’escalada dels preus -2016, per posar una data referent- el Govern va suprimir el Departament d’Habitatge. Quan la cosa ja era més que evident -2019- el Govern va voler elaborar un registre i un impost de pisos buits -es creia que aquest era el principal factor de la cosa, sense tenir en compte la resta i sense comprendre que l’una és causa l’altra; el registre, per cert, encara no està en funcionament-.
El Govern -podríem dir- s’ha posat al servei de la devaluació de l’habitatge de lloguer, doncs cada vegada costa més extreure’n valor -rendibilitat-. La devaluació, s’ha vist, s’ha anat produint en tots aquests anys en què mentre creixia la demanda també ha crescut l’oferta, però on, alhora, les expectatives lucratives o de negoci de l’oferta no s’han vist satisfetes si no ha estat a costa de l’augment del preu.
La pèrdua de valor es constata en la mesura del Govern de permetre llicències per a habitatges que romanien immobilitzats en no acomplir els estàndards urbanístics. Es tracta d’exprimir el producte. Així, la propaganda resa que amb la mesura del 2019 s’han posat a disposició -amb aquest mètode- 183 habitatges per a 183 famílies. L’afirmació és en sí una fal·làcia -una mitja veritat, o una mitja mentida-, i ho dic perquè hauríem de saber de quins preus de lloguer estem parlant per poder saber quines famílies poden optar-hi i si són famílies o simplement individus, i si són joves o són grans, etc. El que sí sabem són les superfícies mitjanes d’aquests habitatges -Butlletí del Consell General 8/2021, a la web del Consell- i que si sumem les obtingudes pels 23 projectes de reforma totals presentats -dels quals n’han resultat els 183 habitatges- i fem la mitjana obtindrem de 61,92 metres quadrats -amb un màxim 116,21 i un mínim de 8,54 (recordem que són superfícies mitjanes, aquest darrer cas és d’una superfície útil total de 42,71 metres quadrats)-.
De tots aquests habitatges no sabem els preus, però els podem assimilar als preus de mercat del 2019-2020 -el contrari no fora gaire intuïtiu ni lògic-. Així, el que podem deduir és que a igual preu menys metres quadrats. I això és exprimir el producte, això és dificultat per extreure’n valor i això és encariment. Si seguim aquest camí sabem què passarà.
Menu
Menu
