No són aquests dies plàcids pel nostre país. La caiguda de la mobilitat per les restriccions i la caiguda, per tant, de l’activitat turística i comercial afecten el principal sector de la nostra economia. La reducció relativa de la construcció la situa en un escenari desacostumat tot i que no assimilable al dels primers. De retruc els sectors nacionals energètic i de telecomunicacions pateixen les conseqüències. Quines lliçons n’extraurem?
Penso en primer lloc en la resposta de l’Estat. Crec que a ningú se li escapa que en l’actual context l’Estat és fonamental pel sosteniment del teixit productiu i social. La seva actuació ha d’estar guiada pel manteniment de l’interès general harmonitzant els interessos específics. La seva actuació provoca una necessària reestructuració financera pels propers anys en què les necessitats ateses i les noves que en sorgiran obligaran a repensar-ne el seu finançament.
En segon lloc penso en la diversificació econòmica. És un mantra que sentim des de ja fa un temps. Després de la crisi internacional de 2008 experimentà un conat d’activació que finalment va quedar en ben poc. Ben bé que només vam veure l’abocament del sector bancari a les assegurances, les lleis d’obertura econòmica -amb escassos resultats i fiascos mediàtics- i la generació d’inseguretat financera i la intervenció de BPA. La diversificació va romandre inactiva doncs la recuperació internacional generalitzada va dur de nou turistes a Andorra. Neix un altre mantra: la desestacionalització.
Avui en dia trobem de nou l’afició al poder del llenguatge amb la digitalització. Parlem, vull pensar, de la digitalització de l’administració, sí, i també de la digitalització del comerç així com de les noves activitats que un marc tecnològic avançat propicia. Així, se superposa la digitalització a la diversificació i es fa passar l’una per l’altra. Res més allunyat de la realitat. La diversificació econòmica passa pel desenvolupament d’una estratègia per evitar la dependència d’un o d’uns pocs sectors econòmics, no tan sols per una reconversió digital ni per virtualitats substitutives que financiaritzen les economies. Digitalització sí, però no únicament.
Penso, en tercer lloc, en allò que ja vaig referenciar a un article -La gran transformació- en aquesta mateixa secció: l’adaptació al canvi climàtic. Segueixo pensant que fora bo explorar opcions relatives al sector secundari en matèria de tecnologies de mitigació d’emissions de gasos d’efecte hivernacle i de producció de components i tecnologia lligada a les renovables. Crec que les actuals i les properes generacions hauran de pensar, per necessitat, més en aquests aspectes que en tornejos en línia o en la cotització de moneda no respaldada. I en aquest capítol cal tanta diplomàcia amb l’entorn com en la política de diferencial fiscal, doncs tant l’exportació de béns i serveis com el transport ferroviari d’aquests dependran de les disposicions d’ambdós països i del nou marc de relacions fruit de l’Acord d’associació amb la UE.
En quart lloc s’evidencia en aquesta mena d’agenda que proposo el desenvolupament de l’Estat Social -que juntament al Democràtic i de Dret (empro les majúscules en virtut del text citat) és com es defineix l’Estat andorrà a la seva Constitució-. Superar el concepte caritatiu i assistencial que dels ajuts encara es percep en la població -superar les barreres excessives per optar-hi- i assumir que les disposicions de l’Estat en aquest sentit són la materialització dels drets de la ciutadania. També resta pendent tractar a tots els efectes l’habitatge com un dret i no com un bé de consum o especulatiu i blindar-lo en conseqüència.
I finalment penso en la impossibilitat de tot això sense l’educació i la formació que requereix tot plegat. Una estratègia de diversificació econòmica implica una estratègia educativa pel que fa a l’educació superior i a la formació professional. Aquesta estratègia pot focalitzar els esforços en el desenvolupament dels nous sectors però hauria de romandre alhora diversificada, obrint les oportunitats de la joventut a l’hora de definir la seva trajectòria.
Penso en l’esdevenidor i crec fermament en què en aquests moments en que actuem pel present hem de pensar-hi, per a què tothom surti el millor possible d’aquest tràngol i no només aquells que acostumen a beneficiar-se de les pèrdues de la majoria. La cohesió social no és un enunciat sinó una situació inversament proporcional al creixement de la desigualtat.
