El 14 de desembre llegia en aquest mitjà un article d’Antoni Pol sobre el problema de l’accés a l’habitatge, molt ben documentat i amb referències a les diverses disposicions legals adoptades des de mitjan segle passat que han propiciat la situació actual. Com comenta, hi ha un decalatge de 50 anys entre l’origen d’aquesta crisi i les primeres accions polítiques, i cal que en tinguem clares les arrels per afrontar-la. Hi afegiria, també, que les mesures més recents dels governs de DA i els seus socis liberals en aquest sentit són equivocades, agreugen el problema i només responen a una actitud doblement perjudicial: negligir-lo i improvisar disposicions d’última hora en període preelectoral.
La negligència és evident quan s’han limitat a aprovar lleis de mesures urgents per prorrogar els contractes d’arrendament d’habitatges des del 2019, sense fixar uns preus de referència ni afavorir la transparència i la fiscalitat sobre els pisos buits. Això ha provocat greuges per als propietaris, que no poden disposar lliurement dels seus pisos i acusen els governants d’intervencionisme; i per als llogaters, que viuen amb la incertesa del temps limitat per continuar disposant de l’habitatge abans de quedar-ne desproveïts. Com molt bé saben els senyors de la majoria, que no es cansen de fer declaracions autocomplaents i esbiaixades, com més repeteixes el missatge més fàcil és que la gent se l’arribi a creure, i després de no fer res durant tres anys i mig, cada vegada que compareixen als mitjans de comunicació expliquen que l’accés a l’habitatge ocupa una posició central en les seves preocupacions, i diuen que estan aplicant mesures per corregir el desgavell. No s’obliden mai de repetir, també, que és un problema generalitzat de les economies en expansió. És a dir, comuniquen implícitament que això no els pertoca i que no ens hem de queixar tant, perquè l’augment desmesurat dels preus i la manca d’oferta vol dir que tot va bé (més negligència).
Segona part: improvisació. Ara, després de rebutjar repetidament les esmenes proposades pel Grup Parlamentari Socialdemòcrata a les disposicions esmentades i en cada debat sobre la llei del pressupost, ens anuncien que el Govern comprarà i llogarà pisos per posar-los al mercat del lloguer. Un cop comprovat l’efecte devastador provocat per la negligència de deixar-ho tot a la llei de l’oferta i la demanda, i davant la convocatòria imminent d’eleccions, s’aplica aquesta mesura que, segons diuen, augmentarà l’oferta d’habitatge a preu assequible. No ens aclareixen què entenen per preu assequible, perquè ningú no s’ha preocupat d’establir uns preus de referència. Això sí, diuen que així ja tenim 700 o 800 pisos més a disposició de la població. Convido les persones i les famílies que en necessiten un a comentar si l’han trobat i a quin preu, i a compartir la situació en què es troben.
Pel bé de la classe mitjana i la classe treballadora, dels autònoms i de les petites empreses, que hauran d’assumir un augment de salaris per afrontar aquesta crisi de l’habitatge i la inflació generalitzada –a part de suportar també un augment dels lloguers dels locals comercials–, i en darrer terme pel bé del país, on ja no veiem garantits els drets constitucionals, esperem un canvi d’actitud radical per començar a resoldre els problemes d’Andorra amb bon criteri, determinació i valentia política.
