Esteban López és lluitador d’MMA (arts marcials mixtes), tot i que també va aconseguir proclamar-se campió mundial en l’última competició en la qual va participar, a Milà (Itàlia), en la disciplina de Karate-Shindokai, una modalitat molt similar a l’MMA. López és un dels pocs lluitadors d’aquestes disciplines que existeixen al país, però el seu talent i la seva passió per aquest esport li ha donat ferramentes per poder traçar un camí dins d’aquest món i somiar amb objectius més ambiciosos.
–Com neix la seva relació amb l’MMA?
–Vaig començar als cinc anys practicant judo, i encara entreno, però als 18 anys veia combats per la televisió d’MMA i pensava que també podia fer-ho. Em van venir ganes de provar-ho, però aquí al país no hi ha federació ni res per l’estil. Un dia, al gimnàs, vaig coincidir amb dos nois francesos que feien MMA, un d’ells com a exprofessional, i des d’aquell moment que entreno la disciplina.
–Què l’apassiona d’aquest esport?
–És una sensació difícil de descriure, però diria que la motivació per intentar ser millor que el teu rival. La gent veu l’MMA des de fora pensant que aquests dos lluitadors dins d’un octàgon van per matar-se, i res més lluny de la realitat. He sigut subcampió de Catalunya en dues modalitats, porto tres victòries en tres combats, he sortit campió en aquest mundial, i puc assegurar que el que més prima en un combat és el respecte entre ambdós esportistes.
–Per què creu que es té aquesta imatge de ser un esport agressiu?
–Suposo que pels combats als Estats Units. Tenen una mica més d’espectacle i a vegades es confon amb la realitat. L’MMA ha evolucionat molt en el temps i ara està molt regulat, amb categories de pes i més seguretat per al competidor.
–Recorda el seu debut?
–I tant. Pensava que tindria unes sensacions diferents, amb més nervis o inclús dubtes, però al moment de debutar sabia que volia fer això cada dia. Em van inundar les ganes per demostrar del que soc capaç i mostrar el resultat de tantes hores d’entrenament.
–Per competir en MMA s’ha de néixer amb una predisposició especial?
–Crec que has de tenir alguna cosa, sí. En el meu cas, porto tota la vida fent esports de contacte, però tinc companys al judo que això de rebre cops a la cara… Em diuen que estic boig (riu).
–Fins a on vol arribar en aquest món?
–M’agradaria arribar a l’elit. Treballaré al màxim per aconseguir-ho. Entreno cada dia de tres a cinc hores, em deixo la pell i els resultats es veuen. Penso que soc capaç de fer-ho i confio en mi mateix. Juntament amb el meu entrenador tenim un camí marcat i, per altra banda, també m’agradaria ajudar a visibilitzar aquest esport al país.
–Què n’opinen els seus pares?
–El meu pare està encantat. A la meva mare li costa una mica més, però va acostumant-se. El dia que perdi un combat ja no ho sé (riu).
