Crec que ha arribat l’hora de fer una crítica als processos participatius i a la participació ciutadana tal com s’estan fent. Dos fets en concret em duen a formular aquesta crítica –i entengui’s crítica com a opinió raonada–: l’un és la realització d’un procés participatiu sobre l’Estratègia d’Economia Circular, dimanant de la recent Llei d’Economia Circular; l’altre és la recepció entre determinades persones del col·lectiu d’artistes de la proposició de llei de l’Estatut de l’Artista.
En el primer cas, em vaig presentar amb l’ànim d’assistir a una jornada en què, a la ciutadania interessada en la qüestió, se’ns presentaria l’Estratègia d’Economia Circular i que ens permetria el debat dels seus eixos, essent aquests condicionants, i en més d’una jornada, si fos necessari. Valgui dir que em vaig absentar després de la primera fase del procés, però també cal dir que he conegut el seu desenvolupament posterior. Hom espera que més enllà de l’exercici didàctic, que hi ha de ser, es confiï en les capacitats dels actors que allà s’hi troben. Aquests processos acostumen a articular-se entorn d’estratègies de debat grupal i els analistes prenen nota i n’extreuen conclusions. Aquests analistes i conductors solen ser experts en aquestes dinàmiques. La cosa és que aquesta expertesa sovint acaba infantilitzant els agents participants per tal de fer vèncer en els assistents hipotètiques resistències. Aquest psicologisme fa perdre el temps i l’interès. I succeeix que les ofertes de priorització de les propostes contingudes en el pla, estratègia o el document que sigui acaben esdevenint poc o gens útils tenint en compte que hom, per les mateixes dinàmiques de grup, acaba definint i definint-se com s’espera que ho faci. Fet i fet, l’organisme proposant acaba considerant que sanciona les seves propostes per la veu ciutadana, quan en realitat aquestes propostes han estat elaborades amb anterioritat i presentades in situ sense conèixer el seu detall i a correcuita, generant una impossibilitat pràctica d’assumir el contingut que allà s’ha de sancionar. Adeu a una participació real.
En el cas de l’Estatut de l’Artista, s’han aixecat algunes veus reclamant, precisament, que no ha existit un procés de participació en la cosa o exposant els dubtes que genera un text que, depèn com, pot esdevenir una mica críptic. La proposició de llei presentada pels grups parlamentaris neix d’una proposta d’acord la qual va ser presa pel conjunt de la cambra parlamentària. En ella es recull la voluntat de redactar i treballar, entre tots els grups, una llei per cobrir les necessitats de la figura laboral, fiscal i administrativa de l’artista. Trametent aquesta voluntat al Govern i coincidint amb els treballs relatius al Llibre Blanc de la Cultura, s’arriba a l’acord de què la part diagnòstica necessària per fer l’Estatut es dugui a terme aprofitant el treball participatiu dels artistes en el Llibre Blanc i es compti, a més, amb un estudi específic sobre el tipus d’artista existent a Andorra. Així, els consellers comptem, per fer la redacció, amb la informació d’aquestes dues fonts, a la qual s’incorporen les entrevistes a artistes realitzades pels assessors que els grups parlamentaris contractem per tal de dur a terme la redacció més acurada possible. Així, tres fonts d’informació: una netament participativa i dues amb la recerca dels parers d’artistes, fetes en un camp on no existeix un o dos interlocutors, sinó que afronten una multiplicitat de veus important. A més, els grups, cada un per la seva banda o de manera conjunta, també han contactat a informants clau, això és: persones del col·lectiu.
Finalment, la proposició de llei s’entra a tràmit i es publica al Butlletí del Consell General a mitjan juliol. Potser alguna cosa ha fallat en aquest procés, ja que encara hi havia veus que expressaven seriosos dubtes sobre el text. A tot això els grups hem estat disponibles i a l’escolta –i continuem estant-ho– rebent consultes i opinions en la matèria. Expliquem el sentit de les mesures, esvaint les dificultats que tot text legal comporta, ja que implica altres lleis i altres condicionants. Els col·lectius artístics ens expliquen la seva tasca i les dificultats que aquesta comporta. Cada part exposa el sentit que hi troba a la qüestió i d’allà neix la possibilitat de millorar i adequar el text optimitzant la voluntat i les condicions. Prenem els missatges i els considerem.
És per això, per aquests dos exemples, que és important comprendre, i que sense comprensió no hi ha participació. Aquesta participació no pot ser només sancionar un document prèviament ja enllestit i decidit el seu destí, ni tampoc pot ser incloure qualsevol opinió atomitzada que sobre el mateix es pugui abocar sense conèixer el desenvolupament ni la concreció del seu contingut. Participació no pot ser sinó comprensió i aquesta, per tant, és un element democràtic imprescindible. Seguint la filòsofa Simone Weil es pot dir, i permetin la traducció pròpia, que «hi ha veritable desig quan hi ha esforç d’atenció».
