La lentitud de la via judicial i la seva baixa eficiència per recobrar als deutors morosos en alguns països va provocar l’aparició d’empreses privades que es dediquen a la recuperació extrajudicial de deutes fent servir l’assetjament al deutor recalcitrant, que en anglès es denomina Dunning Harassment. Aquest procediment és en realitat la fustigació practicada per cert tipus d’agències de recobrament contra els deutors pertinaces. Així doncs, pel que fa al recobrament d’impagats, Espanya té agències de recobrament de morosos que en ple segle xxi encara utilitzen dos dels mètodes més primitius a l’hora de perseguir als morosos recalcitrants: d’una banda, hi ha agències que envien darrere del deutor a un cobrador disfressat, i d’una altra, hi ha companyies de cobrament de morosos que fan servir «mètodes expeditius» per obligar a als deutors a pagar. Aquests mètodes de recuperació de deutes només són utilitzats de manera habitual a l’Estat espanyol, per la qual cosa aquest país s’ha convertit en una singularitat en l’àmbit europeu -i inclús mundial- de la recuperació d’impagats. Conseqüentment, Spain is different pel que fa a la recuperació d’impagats, atès que només a Espanya, degut a un buit legal, s’utilitzen aquests mètodes tan estrafolaris a l’hora d’assetjar als morosos. A la resta dels països europeus està absolutament prohibida la utilització de cobradors disfressats ja que es considera una vulneració dels drets d’imatge i intimitat dels ciutadans i a més hi ha lleis que prohibeixen l’assetjament o humiliació als morosos. Així mateix, estan prohibides totes les pràctiques que suposin un assetjament o persecució als deutors.
Un dels sistemes de cobrament, és a dir, el que fan servir cobradors disfressats, es basa en l’escarni públic del deutor, seguir-lo allà on vagi i recordar-li insistentment que deu diners a determinat creditor. Els cobradors disfressats persegueixen al (presumpte) morós pel carrer, el segueixen al seu lloc de treball, a casa seva, al club esportiu, etc. Els cobradors disfressats per desplaçar-se generalment utilitzen vehicles pintats de negre o de blanc, als quals han pintat logotips i marques de la companyia en lletres molt grans. L’objectiu és estacionar-los davant la casa o a seu social del deutor i mitjançant megàfons exigir que pagui el presumpte deute, de manera que tot el barri s’assabenta que allí hi viu un suposat morós. Conseqüentment, la humiliació pública és el mètode usat per aquest tipus d’agències de cobrament arribant a l’extrem de ridiculitzar al deutor portant l’assetjament físic i moral a límits de mobbing.
Un altre dels sistemes empleats per agències de recobrament de morosos que fan servir mètodes resolutius, constitueixen pràctiques de pressió que són realment violentes. A més de realitzar seguiments i visites al domicili dels deutors, també realitzen pressing per arribar al que els cobradors anomenen la voluntat de pagament. Aquests cobradors de morosos deixen clar que l’objectiu és molestar, generar pressió, incomodar a la gent arribant a amenaçar, coaccionar, insultar i vexar als presumptes deutors. Les conductes d’aquests gestors de cobrament han estat qualificades pel Tribunal Suprem, per sales de les Audiències Provincials i per jutjats com constitutives de delictes de coaccions, amenaces, vexacions, vulneració del dret a l’honor, assetjament i realització arbitrària del propi dret. Quant a la legalitat d’aquest mètode de cobrament val la pena assenyalar que la Constitució espanyola, en el capítol dels drets fonamentals dels espanyols, dicta en l’apartat primer del seu article 18: «Es garanteix el dret a l’honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge». Conseqüentment, enviar a un cobrador disfressat de Pantera Rosa amb un cartell que digui «estic darrera d’un morós» per perseguir pels carrers a un deutor, o situar-se davant de casa seva o de la seva empresa, vulnera els seus drets constitucionals fonamentals en conculcar el seu dret a l’honor, la seva intimitat personal i la seva pròpia imatge, però tot i el que diu la Constitució, sorprenentment no existeix a l’Estat espanyol cap normativa que reguli aquestes empreses de recobrament ni els procediments que es poden utilitzar per reclamar els deutes. En conseqüència, és d’esperar que el Govern intervingui ben aviat (com li ha sol·licitat el Congrés dels Diputats), ja que és l’únic país del món civilitzat en el qual no existeix una legislació que prohibeixi expressament que les agències de recobraments utilitzin mètodes basats en l’assetjament i en perjudicar la imatge dels deutors.
No s’ha d’oblidar que el Dret espanyol determina que els únics que poden dictaminar si una persona física o jurídica és realment morosa són els tribunals de justícia atès que sense un resolució judicial ferma ningú pot ser obligat a pagar un presumpte deute ni pot ser considerat definitivament com morós. Com a exemples que cal seguir per part d’Espanya, tenim a dos països llatinoamericans: Perú i Colòmbia, als quals fins fa uns anys existien empreses de cobrament que utilitzaven cobradors disfressats; a Perú els hombrecitos de amarillo, i a Colòmbia els chepitos, que anaven disfressats de Charlot, i on es van aprovar lleis que prohibeixen taxativament l’ús de cobradors disfressats que assetgin als ciutadans. Ara bé, va ser un autèntic fenomen social l’aparició de cobradors disfressats -ens referim a les agències de cobraments que utilitzen cobradors d’impagats vestits de Pantera Rosa o de torero- i la tàctica del qual es basa en fer que el deutor s’avergonyeixi i pagui. Aquest tipus d’empreses basen la seva gestió en la teoria que el morós té por de la difusió pública de la seva condició, basant-se en la presumpció que si es difon públicament la informació sobre el seu costum de no pagar ningú li concedirà crèdits, per la qual cosa el deutor preferirà pagar abans que es perjudiqui irremediablement la seva reputació. En canvi, si no paga el dèbit, acabarà en l’absolut descrèdit.
Els demandants d’aquest tipus de serveis de cobrament són aquells empresaris que, indubtablement es troben en un estat de necessitat econòmica i desesperació, no han aconseguit que els seus deutors els paguin i davant la situació crítica que això suposa, estan disposats a recórrer a qualsevol mètode que els permeti recuperar els seus diners, o bé moguts per l’esperit de la revenja, volen almenys fer passar una mala estona al morós. L’agència del Cobrador del Frac va ser la primera en utilitzar a cobradors disfressats per perseguir els morosos, encara que informacions recollides a Argentina apunten que la paternitat de la idea podria ser d’una empresa de cobraments de Buenos Aires que als anys 70 va contractar universitaris als quals va vestir de jaqué i galera (denominació que rep a Argentina el barret de copa alta), els van donar maletins de cuir de color vermell brillant en els quals es podia llegir «cobrament de morosos», i els va enviar en cotxes antics a visitar morosos. A aquests elegants cobradors se’ls va anomenar els caballeros, i la seva missió no era cobrar, sinó posar en evidència al deutor davant els seus veïns i estimular-li per pagar el deute. El lema de l’empresa de cobraments era «de frac i de galera li cobrem a qualsevol». Certament la gent associa la imatge d’un senyor vestit de frac amb barret de copa i maletí negre (en el qual es pot llegir el logotip de Cobrament de morosos en lletres blanc) com el tenaç cobrador que es dedica a perseguir a l’escorredís i penques deutor per tot arreu. Per aquest motiu, a nivell popular la imatge d’un frac i barret de copa alta s’ha convertit en la icona del perseguidor de morosos.
En els últims anys al cobrador del frac li han sortit molts competidors. Ara bé, les altres empreses de recobrament d’impagats han canviat el vestit dels seus cobradors, i els disfressen de gaiter escocès, de El Zorro, de pallasso, de pregoner, de cavaller espanyol amb capa, de tuno universitari, de monjo franciscà, de conillet o de gàngster de la cosa nostra. En d’altres ocasions s’han buscat vestits cridaners com va ser el cas de l’agència de recobraments que utilitzava al cobrador vermell (sense que tingués cap significat polític), o les agències que enviaven a un cobrador vestit de verd o de groc cridaner. Inclús una agència de cobraments utilitzava un cobrador disfressat de Pantera Rosa per posar en evidència als morosos. Curiosament, aquesta disfressa és la que més sensació ha provocat fora d’Espanya, ja que en nombroses publicacions estrangeres especialitzades en el món del crèdit s’ha apartat de les panteres roses espanyoles, que segueixen als morosos pels carrers. Ara bé, una cosa és la teoria i una altra la realitat, atès que a molts morosos recalcitrants no els fa res que els segueixi un cobrador o cent cobradors disfressat, ja que no tenen intenció de pagar per molt que els segueixin pel carrer una legió de cobradors (aquests morosos estan ja tan desacreditats que la difusió pública de la seva condició els deixa indiferents). Per la qual cosa, amb l’ús de cobradors disfressats bé es podria donar el cas que un morós recalcitrant fos pel carrer seguir per una comparsa de cobradors disfressats enviats pels seus creditors. I és que si tots els creditors tinguessin la mateixa idea de fer servir un cobrador disfressat que es convertís en l’ombra del morós amb la finalitat de posar-lo en evidència al seu entorn, la gent pensaria que es tracta d’una festa de carnestoltes que passa pel carrer i el morós passaria desapercebut. En els últims anys, ha arribat una nova empresa de recobraments. Aquests dies es pot veure pels carrers a un cobrador disfressat de torero, amb el vestit de torero complet i capell reglamentària: és el torero del morós. Tot i que és pogués pensar que aquesta disfressa és només una nova versió de cobrador de morosos disfressat, tanmateix de totes les agències de recobrament de morosos que utilitzen cobradors disfressats, el torero té una especial càrrega psicològica. Els morosos professionals són uns autèntics experts en torejar als seus creditors, són uns mestres en l’art de la capa, i després de diverses faenas deixen als seus pobres creditors exhaustes i sense haver cobrat un cèntim. Per la qual cosa, la revenja del creditor és enviar al deutor un cobrador disfressat de torero; conseqüentment, té una càrrega psicològica ja que es compleix aquella antiga dita que diu: «qui a espasa mata a espasa mor». De totes maneres, les agències de recobrament de morosos s’han oblidat de la millor disfressa per perseguir als morosos contumaces: la de tinent Colombo, atès que qui millor que aquell infatigable i pesat detectiu de la televisió, vestit amb la seva sempiterna gavardina arrugada i greixosa per anar darrere del morós fins que per esgotament es rendeixi i pagui els seus deutes.
Tan mateix, respecte al fet en si de donar escarment als morosos utilitzant una disfressa amb la finalitat de denunciar en públic la seva conducta, en realitat històricament no era el cobrador qui havia d’anar disfressat caminant pel carrer darrere el morós, sinó que era el deutor qui havia de recórrer els carrers disfressat com a càstig per la seva conducta. Això era habitual a l’Edat Mitjana, quan el morós era obligat a disfressar-se (i no el pobre cobrador) i havia de sortir vestit amb una indumentària cridanera, perquè tot el món sabés que no pagava els seus deutes. La tradició medieval obligava als morosos a passejar-se pels carrers de la ciutat pujats a un ruc i vestits amb túniques amb grans creus vermelles i amb un una cucurutxa al cap. Durant el passeig tot el poble podia riure de l’infortunat deutor, insultar-lo i inclús llençar-li tota classe d’objectes. L’escarni públic havia de servir per escarmentar als morosos i dissuadir a la resta de ciutadans de caure en la temptació de convertir-se en mals pagadors; tot i que en aquella època els deutors més desafortunats acabaven en la presó o encara pitjor, a la forca.
Com a conseqüència de l’anteriorment exposat, els profans en qüestions de recuperació de deutes acostumen a tenir un concepte molt equivocat del que són els moderns especialistes en recuperació d’impagats. La majoria de la gent pensa que el cobrament d’impagats és un acte d’enfrontament amb els deutors, i que per recobrar impagaments es requereix un tracte d ur amb els morosos. La idea que per recaptar el millor sistema és donar-li canya al deutor s’ha estès a tots els nivells. A la cultura popular abunden els estereotips sobre els morosos i sobre les tècniques de cobrament de deutes; estereotips que molts cops són prolongats una vegada i una altra pels mitjans de comunicació. En alguns països encara existeixen molts mites sobre el cobrament dels impagats i encara perdura una llegenda negra sobre l’activitat de la recuperació de deutes. I si no em creuen, que li preguntin a qualsevol professional del recobrament quin és la reacció de la gent quan en una reunió social li fan la clàssica pregunta :Y vostè a què es dedica? Quan l’interpel·lat informa sobre quina és la seva ocupació, generalment el subjecte es veu marginat com si patís alguna malaltia contagiosa, ja que pateix el rebuig -barreja de la incomprensió, aprensió i recel- de la gent. I és que molta gent encara creu en el tòpic que per cobrar només fa falta cridar i amenaçar al morós. El concepte més estès és que els que es dediquen a la reclamació d’impagats són éssers carregats de mala baba, antipàtics, sinistres i violents. I aquesta escassa tirada de la gent per les persones que es dediquen al recobrament, va quedar demostrada en una enquesta que va fer una revista sobre la simpatia que desperten les diferents professions; en els últims llocs del rànquing es trobaven els cobradors de morosos i els enterradors. Les persones que es dediquen a les empreses a la recuperació dels impagats tampoc són suficients valorades pels seus col·legues que treballen en altres departaments. I les tasques de recobrament –a excepció d’escasses excepcions- són poc valorades per la direcció de les empreses que en molts casos consideren l’equip de cobraments com una secció marginal dins de l’empresa.
Malauradament, en alguns països encara no es valora suficientment als especialistes en el recobrament, i tampoc se’ls dona el reconeixement professional ni personal que es mereixen. Els treballadors especialitzats en el recobrament, generalment, i excepte honroses excepcions, no reben les mateixes atencions, reconeixements i per descomptat, retribucions que els especialistes que exerceixen el seu treball en altres àrees de l’empresa, com per exemple en el departament comercial.
