El dijous 30 de maig de 2019 escrivia, en aquest mateix espai, un article en què deia que l’esquerra andorrana dels futurs anys recorreria els viaranys de la innovació, de la renovació i de la participació. Ho feia parlant des d’aquell 2019, just després de les eleccions, i ho feia entre el diagnòstic i el desig, entre la descripció i la prescripció, sense un ànim profètic però sí intuïtiu. Hom parla amb la gent i llegeix la realitat. També ho feia des d’un punt unificador de l’esquerra i de les seves organitzacions polítiques i socials. I és des d’aquest ànim de debat dins el que considero el camp unificat de l’esquerra andorrana des d’on parlo avui.
Se sap que formular un pronòstic és abocar-se, irremeiablement, a l’error. Recordin, però, que fins i tot un rellotge parat encerta l’hora dos cops al dia. És per això que aquell cúmul d’intuïcions del 2019 el veig materialitzar-se aquests dies amb l’estiuenca irrupció del moviment Concòrdia –que saludo fraternalment–, i això no vol dir que aquest moviment encarni tot allò que intuïa, sinó que l’escenari ideològic andorrà es fa més complex i que és tasca de l’esquerra interactuar amb la complexitat. Així, doncs, parlo des de l’opinió personal, però també ho faig des de la implicació política de la meva persona.
L’arribada de Concòrdia –moviment que avui m’abstindré de valorar, doncs no vaig poder assistir a la seva presentació– ha desfermat una onada d’opinió que en certa manera sempre ha estat present en la història constitucional d’Andorra: parlaríem del conservacionisme. En els darrers anys immediatament anteriors a 2022 fou el col·lectiu AD.HOC qui més s’ha apropat a aquesta via. No parlem de l’ecologisme d’Apapma i ADN que va culminar la seva història dels 90 amb la protesta contra el forn incinerador i la lluita contra l’ampliació de la Rabassa i la construcció –tal com s’havia plantejat– de la variant de Sant Julià, ja als 2000. Tampoc parlem del tardo-ecologisme juvenil d’importació de Fridays For Future i organitzacions semblants.
Tot i ser anterior a l’ecologisme que coneixem –nascut als anys 70–, el conservacionisme va més enllà, i sí, parla de la natura, però hi associa tot de discursos paral·lels on hi entra des de la transcendència fins a la tradició, de la tecnofòbia al neomalthusianisme –creure que al planeta sobra gent–, de cert ecologisme més aviat paisatgístic a posicions eco-feixistes –creure que s’ha d’actuar sense contemplacions davant del fet de que sobra gent–. I consti que faig aquí una descripció del fenomen tal com es manifesta habitualment arreu del món, però també de com pot arribar a manifestar-se aquí en determinats individus.
L’ecologisme polític fou, en el seu moment, un salt qualitatiu de l’esquerra on aquesta assumia la complexitat de les relacions dins la natura, incloent-hi la humanitat. L’ecologisme és fruit de la recerca, de la comprensió científica del món i modifica i crea noves concepcions morals i polítiques. Hem vist que també hi ha ecologisme de dretes, que acostuma a associar-hi discursos des del darwinisme social –creure que la evolució social és en mans dels més forts–. Trobo que l’esquerra ha de caminar segura pel camí de l’ecologisme polític des de la seva pròpia premissa de base: la transformació social per a l’emancipació humana, que vol dir la supressió de l’explotació i la dominació socials en favor de la llibertat.
