Té entre mans una de les empreses més importants d’aquest govern, tot i que no es resoldrà abans que acabi la legislatura. Per això, tot i no ser ministre, és una de les cares més significatives d’aquest executiu. Malgrat els esculls, es mostra optimista que tot plegat arribi a bon port.
–Arriben jornades intenses de negociacions. Molt enfeinats?
–Sí, ara i sempre. La ronda és un dia, però la preparació ja comença després de l’anterior, no hi ha períodes de poca activitat i d’una ronda a l’altra els temes es van sobreposant. Ara és un moment d’intensitat perquè tenim el costum d’avançar els documents tres setmanes abans.
–S’han de posar al dia dels temes?
–Posar-se al dia, reprendre annexos que potser fa tres rondes que no els abordem perquè no hi ha hagut disponibilitat dels experts. Hem de refrescar la informació, revisar la nostra posició i avançar-ho tres setmanes abans de la ronda a la contrapart negociadora i també interiorment. I al revés, també rebem els documents de la UE.
–Se sent una responsabilitat gran?
–Sí, evidentment, sovint la motxilla pesa, és innegable. Tots som molt conscients del que tenim damunt la taula, ja que estem parlant d’operadors públics, polítiques d’immigració o seguretat social. Podríem dir que ens ho agafem amb menys pressió perquè hi haurà un referèndum i la ciutadania decidirà, però la lletra petita és igual d’important que el gran titular.
–Però cal arribar al referèndum amb un text amb cara i ulls, no?
–El conjunt de la ciutadania no es llegirà tot el contingut de l’acord, que s’explicarà, però en les seves dimensions principals. Ara bé, això no vol dir que haguem de parar atenció al més ínfim dels detalls.
–Què és més difícil, negociar amb la UE o explicar aquí allò pactat?
–Hi ha certs aspectes de la realitat d’Andorra que a Brussel·les són complicats de fer entendre i per això hem d’explicar sovint els motius de la nostra singularitat.
–Els entenen?
–Ens acaben entenent, però piquem molta pedra, com ha de ser.
«Sovint la motxilla pesa, és innegable, ja que som conscients del que tenim damunt la taula, i per això piquem molta pedra»
–També pot ser que no els entenguin perquè creguin que no els hi convé?
–Legítimament per ells pot ser així. Si piquem pedra és perquè hem pensat que el que ens demanen tampoc ens convé. Aquí està l’objectiu i la dificultat de l’exercici. Necessitem preservar un punt de singularitat però hem de fer avenços i ells han d’entendre que no podem renunciar a certes especificitats, perquè ens hi van moltes coses.
–Estan aprenent l’art de negociar?
–Sí, evidentment, ni que sigui pel fet que a l’altre costat de la taula hi ha moltes rotacions i, per tant, hi ha tarannàs de negociació diferents.
–Així, s’han de repetir sovint?
–Sí, exacte, fins i tot hem tingut canvis en l’estructura administrativa.
–Com que hi ha aspectes sensibles, tenen pla B per si el pla A no funciona i cal trobar el punt mig?
–Depèn del tema. Estem davant d’una negociació conjunta, però hi ha 25 annexos i 25 negociacions diferents. Hi ha un acord marc plurilateral, per una banda, i la suma de tot això fa la negociació en general. Són 25 processos perquè les direccions generals canvien i del nostre costat també. En el nostre cas no és tan flagrant perquè tenim poca gent per fer moltes coses i es van repetint, però en el cas de la Comissió hi ha especialistes per cada directiva.
«En electricitat ja està acordat, i tenim els arguments per mantenir Andorra Telecom com a operador únic»
–Faria falta més gent?
–Et diria que no, perquè ara amb els que som ens permet tenir una visió transversal del procés. En algun moment ens aniria bé algun suport en alguns dels annexos, i sovint ho hem pensat, però tampoc ens agrada externalitzar el coneixement que et dona l’anàlisi de la norma. Ara és un valor afegit que es queda al ministeri i així capitalitzem l’exercici. Per tant, és útil fer-ho des de la mateixa administració, encara que triguem una mica més.
–Hi ha pressa?
–Hem dit més d’un cop que és un acord més necessari que urgent. Tenim pressa relativa, hem d’aprofitar bé els moments. Si podem tancar amb presidència espanyola, seria l’ideal, a final del 2023. Això voldria dir que estem en el vuitè any de negociacions. Si anem més enllà, arribarà un punt que potser haurem de tornar a abordar el primer que vam tocar, i això seria un problema.
–Avui té un acte amb joves. Com els vol convèncer?
–Si imaginem una entrada en vigor el 2024, és un col·lectiu que estarà estudiant fora o iniciant una vida laboral. Amb aquest instrument en mà, si són nacionals andorrans se’ls hi obren unes perspectives que ara no tenen. Per exemple, experiències laborals o universitàries que avui en dia són més complicades. En una trajectòria vital, un nou ventall de possibilitats.
–El president de Portugal donava suport a l’acord a Andorra. Senten l’escalf dels socis comunitaris?
–Els estats membres en tot moment han mostrat la voluntat política perquè aquest acord prosperi, i amb la presidència francesa s’ha fet més evident que mai. Quan ens desplacem amb la ministra d’Exteriors abans de cada presidència, percebem respostes molt positives.
–No hi ha excepcions?
–Hi ha algun matís d’alguna persona, ni tan sols d’un país. Ningú qüestiona que Andorra, Mònaco i San Marino han de participar del mercat interior i ho han de fer des d’un acord d’associació.
–Per deixar-ho clar, hi haurà algun canvi fiscal?
–Producte de l’acord, no. Si mirem els 25 annexos no n’hi ha cap que parli de fiscalitat, ni tampoc la lletra petita, que l’hem mirat tota. Si n’hem trobat algun, que n’hem trobat, hem avisat i s’ha eliminat.
–Temen que algun dia pugui sortir?
–Suposaria una renegociació de l’acord, i això ja podria passar ara. No podem assegurar que algun dia no surti, però quan ha sortit s’han signat acords. Ara bé, primer caldria que els 27 es posessin d’acord amb una fiscalitat homogènia i uns tipus mínims, i ara mateix sembla que estem lluny que això pugui passar.
«Finals del 2023 és un calendari compartit per tots els actors, però el 6 de juliol sabrem si som massa optimistes»
–Aposten pel model de Liechtenstein en la lliure circulació de persones. Per què no un model propi fet a mida i no copiar un que ja existeix?
–Perquè el que ja existeix ens produeix els mateixos efectes que el que ara tenim o un de propi acabaria produint. Ara tenim categories d’autoritzacions i uns números, que són les quotes, assignades a cada categoria. El model de Liechtenstein no és res més que això. Ells tenen una categoria i un número, i això ja ens va bé; potser en lloc d’un número i una categoria, en necessitaríem un parell o tres, o una més per als temporers, i una sèrie de números que quan els sumem faran la quota general.
–Per tant, no seria massa diferent al model actual?
–No hem dit mai que seria diferent. El que hem dit és que el precedent de Liechtenstein ens va bé perquè fa part del dret europeu i és renovable en el temps. Liechtenstein no és Andorra, així que caldran les adaptacions necessàries i llimar els serrells, però ja ens aniria bé perquè acabaria produint l’efecte que ara tenim: la previsibilitat del creixement demogràfic.
–Així doncs, què li diria a les persones que alerten que amb aquest acord Andorra seria una altra, com és el cas de Carine Montaner, i que es perdrien els nivells de seguretat de què gaudim actualment?
–Ara tenim una posició de sortida que busca uns efectes molt similars a la política actual d’immigració i hem de ser conscients que és una posició negociadora molt fora en les demandes, perquè el precedent de Liechtenstein l’adaptem a la nostra situació particular, així que anem un pèl més enllà en certs temes. Ara bé, hem de deixar que la negociació tingui lloc, perquè ara només tenim la nostra posició inicial. A més, cal destacar que estem discutint els termes d’una adaptació i no si cal una adaptació. Per poder opinar, hem d’esperar com acabarà per veure si ens porta una altra Andorra o si el nom no és ben bé igual, però els efectes molt similars.
–Si portés una altra Andorra no s’acceptaria?
–Si la posició que hem expressat no es tingués en compte en absolut, ens posaria en una situació molt complicada. I abans em demanava si teníem pla B, doncs en aquest cas no n’hi ha, perquè en certa manera no hem estat capaços de trobar una altra solució que ens doni els efectes que volem: la previsibilitat a tots els nivells, ja que en cas contrari podríem col·lapsar el sistema públic, i això no ens ho podem permetre. Per tant, negociem això, tot i que segurament no ho tindrem al 100%. Ara mateix, em sembla temerària i alarmista la posició de Montaner.
«Necessitem formar part d’una cosa més gran per diversificar l’economia i disposar de xarxes de seguretat»
–Suposo que si veus com estan altres països en determinats llocs, pots pensar que si es vol estar en aquest mateix marc, hauràs d’acceptar situacions similars.
–Sí, evidentment, però no oblidem quines competències han guardat els estats membres. Quan es diu, per exemple, ja no es podran fer expulsions, no és així, perquè una directiva les permet. També es poden fer denegacions d’entrada o els foragitaments, no hi ha diferències abismals. A més, hi ha la pràctica administrativa de cada país, que fixa els límits. Entenc el neguit i ens ha de preocupar, però no ens anticipem.
–Es podrà salvar el monopoli d’Andorra Telecom i FEDA?
–En matèria d’electricitat està acordat, FEDA continuarà sent l’operador principal. De fet, ja tenim la redacció feta. Quant a telecomunicacions, començarem a discutir a principis de juliol. Anticiparem el document de posició els propers dies i veurem quina acollida té. Creiem que tenim els arguments per defensar un manteniment d’Andorra Telecom com a operador únic, sent un operador públic.
–Per què ho haurien de permetre per FEDA i Andorra Telecom no?
–Perquè dins el mateix dret de la Unió hi ha un precedent en matèria d’electricitat per algunes illes, com ara Còrsega. És a dir, s’ha de ser una illa per poder-se acollir a aquella excepció. Al final vam poder argumentar que malgrat que Andorra no està al mig del mar, sí que està al mig de les muntanyes i s’hi donen els mateixos criteris que els que permeten l’excepció de Còrsega. I això en telecomunicacions no passa.
–Els col·legis professionals també han expressat recança. Com estan les converses?
–Ara completem la normativa vigent en tot allò que havíem detectat com a disfuncions i, alhora, les mancances. I això caldria fer-ho encara que no negociéssim l’acord amb Europa. En la prestació de serveis, hem detectat una mancança.
–Falten els serveis financers i la lliure circulació de capitals.
–En aquest cas no sabem encara si pot ser un tema sensible. En el marc regulador no ens preocupa massa. La supervisió, en canvi, encara no ho sabem, perquè hem de conèixer la seva posició de sortida.
–Tenint en compte que hi ha eleccions pel mig, veu factible mantenir la previsió de la tardor del 2023 per tenir un text acordat?
–Continua sent un escenari possible, perquè a partir del 6 de juliol tindrem els temes sensibles damunt de la taula, només faltaran els serveis financers, i sabrem quin sentiment han despertat a l’altre costat. Serà un bon moment llavors per saber si hem estat massa optimistes. Ara, quan parlem de finals del 2023 Andorra, San Marino, Mònaco, la mateixa UE i el conjunt dels estats membres ens traslladen que ho veuen possible. Davant d’un calendari que sembla compartit, tothom estarà disposat a accelerar el ritme.
–Aquest consens ha d’anar acompanyat del suport intern. La darrera enquesta de l’ARI diu que aquest suport baixa. Un toc d’alerta?
–Toc d’alerta no, però ho hem de seguir. És un procés que porta temps, la gent s’hi va enganxant en funció de l’interès pels temes, entrem en un moment de qüestions delicades i, si podem explicar la solució final per la lliure circulació de persones i que es pugui percebre que no anem cap a una altra Andorra, avançarem.
–Si arrelen els missatges alarmistes, com els combatran?
–Si els resultats de l’enquesta de l’ARI empitjoressin, òbviament alguna cosa no estaríem fent bé, o pensem que estem negociant un bon acord i som els únics que ho pensem. Per tant, caldria reorientar, però no estem aquí ni de lluny. Si obtenim un bon acord en lliure circulació de persones i telecomunicacions, en la resta no hem detectat dificultats.
–El referèndum és irrenunciable?
–Se’m fa difícil veure un altre plantejament. Veig complicat que, si hi ha un altre govern, porti al Consell un text acordat, sense sotmetre’l a aprovació de la ciutadania, si prèviament s’ha dit que es faria. El referèndum es farà sigui quin sigui el color del nou govern.
–Si assoleix un acord, ho deixarà?
–No ho sé, seria anticipar molt les coses. Aquest projecte és extremadament exigent, molt poc agraït, ja que una petita victòria ens costa molts disgustos previs. Les motivacions van i venen, tot i que aquesta es manté. Partit a partit. Ara bé, com em van dir a l’inici de la legislatura, si surt bé serà mèrit de tots i si surt malament serà culpa teva. Volem avançar fins a les eleccions, amb les qüestions sensibles acordades. Tinc ganes de tenir una urna davant.
–Què li diria a qui pensa que no estan prou qualificats per fer això?
–Si no em sentís qualificat no ho faria, ja que tinc prou sentit comú i seny. No hauria acceptat mai aquest encàrrec si no em sentís capaç de tirar-lo endavant. Estic en aquestes negociacions des d’abans de l’inici, en la part que em tocava.
–I a qui cregui que ja estem bé com estem i que no calia ficar-se en aquest embolic?
–Potser estem bé com estem, no ho nego, però no hi ha massa recorregut amb aquesta situació, i tots els indicadors són extremadament clars. En els darrers anys hem tingut tres proves: la crisi financera, la crisi BPA i una pandèmia mundial. No sé si calen més mostres, però Andorra no té el muscle per superar en un curt o mitjà termini situacions de crisi. És cert que ara hem rebotat d’una manera envejable, però les pilotes pugen i cauen, i la nostra història ens ho ensenya, no ens podem confiar. Per què ens hi hem posat? Doncs perquè necessitem formar part d’alguna cosa més gran per diversificar l’economia i disposar de xarxes de seguretat. És més important que urgent, però arriba un moment que comença a ser urgent.
