Fa pocs dies vam poder veure als mitjans de comunicació i a les xarxes socials tot un seguit d’opinions i contra-opinions al voltant d’un tema que va posar sobre la taula, un cop més, la nostra petitesa i la nostra fragilitat com a Estat. Parlo del judici que es va celebrar al Tribunal de Corts en castellà perquè els acusats deien no comprendre el català.
Les argumentacions van ser diverses. D’una banda, els que estaven indignats perquè el català és normativament la llengua oficial del país i, per tant, entenien que això s’havia de complir en tots els seus extrems. D’una altra banda, juristes majoritàriament, els que entenien que prevalia el dret a la defensa per sobre del de la llengua i que aquesta pràctica corresponia també a una política d’estalvi en el sistema judicial, ja que el cost dels intèrprets o traductors jurats resulta important.
Entenc i accepto totes aquestes argumentacions, tant per una banda com per l’altra. Tanmateix, allò que em va interpel·lar no va ser tant la qüestió del fet judicial sinó, com deia al principi, els debats que se’n van derivar i la inseguretat que s’hi va demostrar sobre la consciència que som un Estat.
La Constitució recull ambdós drets contraposats en aquest afer: per una banda, quan diu en l’article 1.2 que entre els principis inspiradors de l’acció de l’Estat andorrà es troben la justícia i la defensa dels drets humans, entre d’altres; per una altra, en el punt 2.1 diu que la llengua oficial de l’Estat és el català.
Respectar els drets de les persones a la defensa és bàsic, certament, en qualsevol país democràtic. Però em pregunto si a França –per posar exemples propers–, quan l’acusat és espanyol i no entén el francès, el judici es realitza en castellà, o a l’inrevés, si això passa a Espanya i l’acusat és anglès, el judici es porta a terme en anglès. Crec que no. Normalment cap país renuncia a la seva llengua per cap tràmit administratiu, en aquest cas judicial, ni per simplificar ni per estalviar-se les despeses dels intèrprets jurats.
Una altra qüestió que em va fer grinyolar és saber que els acusats, si bé eren espanyols i castellanoparlants, portaven més de sis anys de residència a Andorra. Constatació recurrent: es pot viure i treballar a Andorra sense necessitat de parlar l’idioma oficial. Una riquesa segons alguns i una pèrdua d’identitat segons altres; sens dubte, però, una anomalia. En aquest cas les comparacions també són odioses: quants residents estrangers viuen i treballen a Alemanya sense entendre ni parlar l’alemany?
No es tracta de cercar culpables ni d’estigmatitzar ningú, però com a ciutadans d’un Estat sobirà ens manca pràctica i seguretat. Hem assimilat que la solució de la facilitat és la millor, som petits i la nostra identitat i la nostra llengua són tan irrellevants que tant se val el què es parli a Andorra, sobretot si és el castellà el què ens ha envaït. Una opció vàlida i respectable, però llavors hauríem de ser prou valents per canviar la Constitució i, entre altres coses a revisar –de les que ja parlarem un altre dia–, especificar que a Andorra hi ha dues llengües oficials.
