El dia 14 de març celebràvem el dia de la Constitució andorrana. I ho dic en primera persona del plural malgrat ser veí de la Seu, perquè crec que la conversió d’Andorra en un Estat homologat universalment és un dels fets més importants d’aquest espai pirinenc des dels temps arcans dels Pareatges. Avui, Andorra, significa, i encara ho ha de significar molt més en el futur, el gran motor del desenvolupament del nostre territori, aquest espai que comprèn l’Alt Pirineu i l’Aran, la mateixa Andorra i els espais veïnals francesos.
Recorrent al tòpic podem dir que la mateixa existència d’Andorra és un miracle. Potser el podem adjudicar al patronatge dels sants urgellencs Ermengol i Dot, que tantes i tantes rogatives han rebut per al manteniment físic, encara que precari, dels soferts súbdits andorrans i els altres pirinencs d’aquest barri. Les malvestats patides han estat moltes, malalties, pobresa o més aviat misèria, destrosses i pas de tot tipus de partides guerreres o tan sols facineroses en el seu sentit més estricte, que han entrat i sortit a pleret a través d’una ratlla fronterera inexistent fins als nostres dies.
Aquests darrers mesos he estat preparant un llibre en base a un dietari del meu rebesavi Antoni Martí Fuster (1806 – 1863), un jurista que va néixer i va morir a la Seu. Va viure immergit en un ambient familiar i social molt dominat per una ideologia integrista i per la influència abassegadora dels bisbes d’Urgell, sobretot coprínceps d’Andorra —títol que era el gran esquer gràcies al qual capellans o frares ben preparats acceptaven una trona episcopal tan tronada i esquerpa com la d’Urgell— molt en especial de Simó de Guardiola i del mateix Josep Caixal. L’època de què parlo ve determinada per fets tan poc positius i tan tenebrosos com el retaule de la Regència d’Urgell, a l’any 1822, i tota la primera guerra carlina (1833-1840) i les seves conseqüències durant el període, que, en grans trets, podríem fer durar fins als anys 50 del segle XIX.
Com el meu lector pot recordar, és l’època en què la nostra societat es debat en funció de dos grans corrents, els blancs i els negres. Els blancs, com ja ho deien llavors, són els defensors de l’integrisme, de la monarquia absoluta, de la casuística religiosa convertida en norma universal i els fanàtics dels grans valors cenyits en els conceptes Déu, Pàtria i Rei, vaja, el que coneixem per carlisme. Els negres, són els valors liberals, els de la incipient burgesia, que comencen a impregnar la societat catalana del moment i que troben en el Pirineu uns baluards ideològics gairebé inexpugnables. I els grans líders ideològics d’aquesta reacció ho són els bisbes d’Urgell. I si anem tirant de la corda ens trobem amb els súbdits més fidels d’aquests pontífexs que eren les cases andorranes més potents, les que usdefruitaven una minsa autonomia política i social a través del Consell General de les Valls.
Les guerres són el gran enemic de l’estabilitat econòmica dels territoris, fins i tot de la seva existència institucional. L’enfrontament del bisbe Simó de Guardiola amb l’Estat liberal espanyol, personificat per les acabades d’arribar autoritats provincials lleidatanes —en mimetisme amb els departaments francesos—, converteix Andorra en un illot carlí entremig dels oceans liberals francesos i espanyols. Per sort per a la nostra història, tant a Madrid com a París tenen uns idees boiroses sobre l’ínsula andorrana i els enfrontament es concreten en la geografia delimitada pels militars liberals fronterers, amb una forta guarnició a la Seu i uns governador civils de Lleida que no veuen gaire més solucions que tancar el bisbat d’Urgell i integrar-lo a la nova capital provincial.
També, per sort per a la supervivència andorrana, Simó de Guardiola retorna al seu bisbat l’any 1847, i jura, amb la boca petita, fidelitat absoluta a la reina Isabel II. Les aigües andorranes tornen al seu estat natural en forma de riu Valira. El fet és que ha anat d’un pèl que el Coprincipat no s’integrés a la província de Lleida a canvi d’alguna resta colonial a lliurar al copríncep francès, el liberalot Lluís Felip d’Orleans. Aquesta pinzellada històrica, encara que avui és només una anècdota que s’aprèn a les escoles andorranes, és una mostra, entre moltes d’altres, del valor immens que posseeix la Constitució de l’any de gràcia del 1993.
