Si s’hagués de descriure de manera col·loquial què és una Constitució es podria definir com aquell document que un estat sobirà aprova amb la voluntat d’establir un marc jurídic i polític consensuat que permeti la convivència entre els seus ciutadans i els garanteixi un règim de drets i llibertats, així com la separació dels poders legislatiu, executiu i judicial. Sembla del tot raonable, i propi de les societats modernes, però el Principat d’Andorra no va tenir la seva fins fa 29 anys.
El 14 de març de 1993, els andorrans i les andorranes van aprovar en referèndum la seva Carta Magna, signada pels dos coprínceps de llavors, François Mitterrand per la part francesa i Joan Martí Alanis per part del Bisbat d’Urgell, així com pel síndic general, Jordi Farràs. El 74% dels votants li van donar suport fent realitat d’aquesta manera un procés iniciat tres anys abans, seguint les recomanacions del Consell d’Europa. Tot i que no va ser fàcil. Es van produir moltes reunions confidencials tripartides al més alt nivell (coprínceps i Consell General), i cada títol es va negociar de manera individual, deixant els més conflictius per al final.
Des que va entrar en vigor el 28 d’abril del mateix any, el poble andorrà va poder gaudir d’un sistema democràtic ple convertint-se en els amos del seu destí, alhora que el país es va poder incorporar a les institucions europees i internacionals, com ara l’Organització de les Nacions Unides, el Consell d’Europa, l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa o el Comitè Internacional de la Creu Roja com a membre de ple dret. Això queda clarament recollit al preàmbul quan es remarca que el poble d’Andorra vol «perseverar en la promoció de valors com la llibertat, la justícia, la democràcia i el progrés social, i mantenir i enfortir unes relacions harmòniques d’Andorra amb la resta del món (…) Amb la voluntat d’aportar a totes les causes comunes de la humanitat la seva col·laboració i esforç».
En definitiva, i en paraules del cap de Govern actual, Xavier Espot, l’aprovació de la Constitució va suposar «l’assentament de les bases de l’Andorra contemporània», i per tant el seu desplegament durant tots aquests anys «ha contribuït a modernitzar la societat andorrana».
Fins llavors, el Principat vivia una època de prosperitat econòmica, però d’esquena a la realitat sociopolítica dels països del seu entorn i amb unes normes jurídiques més pròpies d’una societat feudal, ja que el seu sistema institucional anterior es va iniciar al segle xiii.
En la pràctica això suposava que abans de la Constitució, i per posar alguns exemples, no estava acceptat el matrimoni civil, la nacionalització no s’obtenia per anys de residència, sinó només per naixement, no hi havia dret de vaga, ni partits polítics, i no es pagaven impostos.
Es podria haver formulat abans. Segurament sí, si tenim en compte l’opinió de l’historiador Oliver Vergés, segons el qual «ja des de mitjans del segle xx hi havia un interès social per desenvolupar una Constitució». Tanmateix, si es va fer al 1993 Vergés considera que va ser «perquè es va donar un context favorable», tant a nivell de país com internacionalment, encara que també reconeix que «no tothom tenia clar que hi hagués d’haver una Constitució, ni tothom hi estava a favor». En les parròquies més habitades, les principals reticències sobre la seva aprovació van tenir a veure amb el sistema electoral.
Per això resulta tan important entendre la rellevància que va tenir fa quasi tres dècades l’aprovació de la Constitució, que va suposar una revolució ja que la sobirania del país va recaure en els seus conciutadans, tot i mantenir la figura dels coprínceps com a caps d’Estat, que a vegades han generat certa controvèrsia en una part de la ciutadania, però que com comenta Vergés, tenen «un paper molt acotat i sempre associat a que el poble andorrà és qui va decidir tenir-los». En aquest sentit, no cal oblidar la importància del coprincipat perquè el país es mantingui independent i neutral, gràcies a l’equilibri que representa.
Pel que fa a l’estat de salut de la Carta Marga, Vergés considera que aquesta és bona perquè «es va fer una Constitució moderna en aquell moment que fins i tot inclou elements com la protecció del medi natural o els drets humans». Fet que no significa que no s’hagi de continuar en aquesta línia, ja que com afirma Espot, «cal seguir adaptant els seus preceptes a una realitat que canvia constantment», feina que haurien de desenvolupar els responsables polítics, segons Espot. I en aquesta realitat en constant canvi es trobaria una qüestió que en els últims anys està sobre la taula social: la il·legalitat de l’avortament al país. Segons l’article 8è del Capítol III dels drets fonamentals de la persona i de les llibertats públiques, la Carta Magna «reconeix el dret a la vida i la protegeix plenament en les seves diferents fases», una norma que tal com s’interpreta actualment impedeix la seva pràctica a Andorra i que obliga a les seves ciutadanes a viatjar als països confrontants si prenen la decisió de continuar amb la gestació. En relació amb això, el copríncep episcopal, Joan-Enric Vives, s’ha mostrat contrari a una modificació, mentre que el copríncep francès, Emmanuel Macron, valora positivament la creació d’una comissió que englobi la majoria de forces polítiques del país per «analitzar l’adequació de les disposicions constitucionals a les demandes de la societat andorrana pel que fa a la despenalització de la interrupció voluntària de l’embaràs».
