El 2 de febrer de cada any és el Dia de la Marmota, una celebració popular que, segons expliquen, té el seu origen històric a Irlanda per uns i a Alemanya per d’altres, i que els colons d’aquests països van exportar als Estats Units i al Canadà, on se segueix celebrant amb èxit.
Com la major part de les tradicions, els orígens són bastant més curiosos que allò que ens arriba avui. Si bé ens hauríem de remuntar al paganisme dels celtes, que celebraven en aquesta data la deessa del foc i del sol –que vaticinava el final de l’hivern i el retorn de la fertilitat de la terra–, els romans no s’estaven de celebrar en aquestes dates les Lupercaleas, unes curses de torxes en honor a Lupercus, déu de la fertilitat; durant les mateixes dates, les vestals oferien coquetes als peregrins que arribaven a Roma.
El cristianisme va iniciar la seva festivitat en les mateixes dates al segle IV, commemorant la presentació de Jesús al temple de Jerusalem i la purificació de Maria –allò què les dones van arrossegar centenars d’anys: després d’infantar, i per haver pecat, la dona havia d’esperar quaranta dies per a la seva purificació. Cal recordar que el nom del mes de febrer ve del verb llatí februare, que vol dir purificar. La religió cristiana va introduir un nou costum al segle VI, segons el qual els creients portaven a beneir candeles i, així, les seves llars quedaven protegides.
En altres contrades, per festejar el final de l’hivern els francs aprofitaven els darrers grans de blat emmagatzemats per fer farina i creps, unes coquetes tendres i daurades, rodones com el sol; havien de guardar la primera d’un any per l’altre, juntament amb una moneda, per tenir sort i abundància en la següent sembra i collita. Paral·lelament, els pobles germànics, escandinaus i de l’Occitània i Pirineus celebraven el final de l’hivern quan l’ossa sortia de la hivernació, el què donava lloc a balls, disfresses, jocs i desfilades. A Anglaterra i Irlanda feien festa grossa a la sortida de la hivernació dels eriçons, símbol de que aviat tornaria el bon temps, observant amb molta precisió l’ombra del seu cos en sortir de l’amagatall per saber si continuaria el fred o si aviat retornaria el bon temps.
Aquests darrers van ser probablement els inicis del pronòstic meteorològic associat avui amb aquesta data i la sortida de la hivernació de la marmota. Segons els nombrosos seguidors de l’aventura, es tracta de fixar-se bé en la sortida del seu cau: si no es veu l’ombra perquè el temps és ennuvolat vol dir que l’hivern s’ha acabat, sí quan surt veu la seva ombra i s’espanta o torna al seu cau, vol dir que l’hivern seguirà, com a mínim, sis setmanes més.
De tradicions, folklore i dites per les previsions meteorològiques n’hi ha arreu, i a Andorra també: a Canillo la crema del Mai –o crema de la cua del gener– el dia 31, ens indica quant hivern queda encara. No té però la fama del dia de la marmota…
