L’ambaixada d’Espanya a Andorra inaugura avui ‘Maïs/23 Drets Humans’, l’exposició de la reconeguda i guardonada artista barcelonina Maïs Jorba, l’acte coincideix amb la celebració del 75è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans i reuneix treballs de l’escultora dels anys 2004 a 2008, contraposats amb obres més contemporànies, realitzades durant la pandèmia i la crisi sanitària viscuda a tot el món. Com a punt de partida, Jorba crea des de les seves emocions i sentiments per apropar-nos la seva fragilitat, que en definitiva és la de tots. No és la primera vegada que l’artista exposa al Principat, ja que va participar en alguna de les edicions de la fira de reciclatge i creació artística Brossart, en què va arribar de la mà de Faust Campamà, i en l’ArtCamp, una trobada internacional organitzada per la Unesco, amb qui ha col·laborat en diverses ocasions.
–Què podem veure a l’exposició?
–Vaig tenir un sotrac molt fort durant el final del confinament, i això em va portar a fer una sèrie d’obres que reflecteixen moments emocionals molt concrets (dels quals sempre em nodreixo artísticament). Em vaig adonar que, d’alguna manera, tenien a veure amb obres creades entre el 2004 i el 2008 i per això les he volgut agrupar en aquesta mostra.
–L’exposició coincideix amb el 75è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, un tema que no li és indiferent.
–És una temàtica sobre la qual he treballat sempre, des dels temps de Safiya Hussaini, la dona nigeriana acusada d’adulteri a la qual van condemnar a morir lapidada (finalment va ser absolta). Aquest cas, com malauradament altres vivències internacionals, m’interpel·len directament i els he anat plasmant en diferents creacions per posar l’accent en la necessitat de respectar l’altre.
–Diria que les seves creacions han estat per denunciar o per sensibilitzar?
–Una mica de tot. Sobretot per mostrar la fragilitat de l’ésser humà. La dura situació de moltes dones l’he volgut reflectir en moltes ocasions i, des de fa anys, sempre a partir de les meves vivències i també de trobades amb diferents professionals, com seria el cas de la periodista que em va parlar de les dones assassinades a Ciudad Juárez (Mèxic). Arran d’això vaig treballar i crear una peça sobre els feminicidis que feia 8×8 metres que era tot de dones a terra enmig de ferros i que es va exposar al Museu d’Art Contemporani de Brasil.
–Per què va triar en el seu moment el ferro per parlar d’emocions?
–Quan vaig començar, em vaig decantar per fer peces amb esmalt i coure, però la dimensió se’m quedava petita. Després, durant una estada als Estats Units, vaig començar a encaixar les peces amb altres materials per a aconseguir més volum i va ser quan vaig demanar que em fessin les peces de ferro. Tanmateix, el ferrer ho feia massa perfecte, i llavors em vaig apuntar a una escola de soldadors i de lampistes per aprendre la tècnica i fer les escultures jo mateixa. La que hi ha instal·lada al Parc Central és d’aquesta època. Després he anat incorporant altres materials com la roba _a l’exposició hi ha algunes peces creades amb mocadors de la meva mare, àvia i besàvia_ i bronze per transmetre el dolor humà.
–Es refereix a Metròpolis.
–Sí, està inspirada en la pel·lícula de Fritz Lang, i també en Blade Runner, de Ridley Scott. La vaig crear durant el temps que vaig passar a Nova York, i hi vaig plasmar la degradació de les ciutats, la seva deshumanització, on la problemàtica de l’habitatge és cada vegada més gran. Va estar exposada en diferents ciutats. Estava formada per més torres, però les he anat venent. Al Parc Central se’n poden veure quatre, la més alta de les quals té tres metres i mig d’alçada.
–Com ha evolucionat en el temps el teu enfocament artístic?
–He passat per diferents estats, des de la denúncia a la rebel·lia contra la intenció constant d’intentar sotmetre les dones des del món catòlic, per exemple, però que també es dona a altres religions. També he volgut plasmar la problemàtica immigratòria de la gent que intenta travessar el mar per arribar a tenir un futur millor i es queden pel camí. Són persones les passes de les quals sembla que mai van enlloc. I com deia abans, també parlo del dret a l’habitatge, una dificultat molt vigent actualment. Jo diria que despullo l’ànima per mostrar tota la fragilitat humana. Els diners i el poder poden disfressar-la, però tots som fràgils.
L’exposició de la Maïs Jorba romandrà oberta al públic des d’avui fins al 18 de febrer del 2024, en els següents horaris de visita: de 10.00 a 13.00 hores i de 16.00 a 19.00 hores, de dilluns a divendres. I de 10.00 a 13 hores, els dissabtes.
