Vaig néixer aviat, l’any 1947, a la Seu d’Urgell. La meva relació amb Andorra ha estat sempre intensa, fluida. De petit, vaig acompanyar el meu pare a visitar clients andorrans; de gran, també jo mateix vaig fer aquesta feina comercial. Il·lusionat, anava comprovant com Les Escaldes i Andorra la Vella, com en un joc de taula, avançaven cap a configurar una unitat urbana. He anat seguint amb atenció profunda l’evolució andorrana, sobretot la gran consecució constitucional del 1993, que esvaïa tantes pors i que esborrava per sempre la indefinició internacional de la personalitat jurídica andorrana. Avui, com a veí d’Andorra, em sento esperançat davant del repte que significa que aquest país tan estimat s’adapti als ritmes europeus.
Com a ciutadà català he viscut els esdeveniments d’aquests darrers anys amb una barreja d’admiració per l’entusiasme cívic dels independentistes i de por pels passos que han fet, sovint més guiats pel sentiment que per la reflexió política. Tot plegat, m’ha aconduït a adoptar «definitivament» una posició federalista i a creure que només dins de la «mare» Unió Europea arribarem a resoldre el problema de la sobirania de Catalunya. Dins de la Unió Europea, la «solució» de la qüestió andorrana és ben bé una altra cosa. Andorra gaudeix d’una independència plena, amb una certa matisació introduïda per uns coprínceps «exteriors», i té veu i vot, entendria que dins del principi de proporcionalitat, dins del concert institucional dels països.
Què em pot preocupar, doncs, dels acords o desacords respecte al resultat de les negociacions d’Andorra amb les institucions europees? No cal dir que lligo la prosperitat andorrana amb la prosperitat de les comarques altpirinenques, en especial de la més directament afectada, la meva, l’Alt Urgell, per bé que al darrere hi va la Cerdanya, els mateixos Pallars, l’Alta Ribagorça… L’Alt Pirineu i l’Aran, en definitiva. D’altra banda, sembla que els grans temes que les autoritats andorranes han anat negociant, com ara l’establiment de persones, la banca, el tabac, la mateixa fiscalitat —aquesta ja ben treballada anteriorment—, van trobant camins que, fins on puc arribar a comprendre, poden ser de viabilitat assegurada.
Els sentiments poden influir en la política andorrana? Malgrat que Marx ja va deixar ben clar per sempre més que el motor econòmic és la mare de totes les relacions socials, els sentiments se’ns presenten com un element gens negligible en els comptes d’explotació que configuren les decisions ciutadanes. I aquesta cortina sentimental em fa por. Avui mateix, estem vivint una guerra terrible, a l’Orient Mitjà, on pel damunt de les geoestratègies i les geopolítiques hi brillen, amb llum pròpia, dos sentiments, com són l’odi i la por. Evidentment, no són pas aquests sentiments els que portaran el poble andorrà a una o altra decisió, però sí que hi poden intervenir sentiments emparentats, per bé que de molt més baix nivell, és clar.
Andorra ha viscut un procés evolutiu durant el segle XX que podia haver desembocat en situacions molt negatives, les quals haurien pogut provocar, fins i tot, la seva desaparició. Però Andorra va saber trampejar bé la Guerra Civil espanyola, la Segona Guerra Mundial, el vertiginós creixent econòmic i, feliçment, va arrodonir el procés amb una admirable institucionalització del país, aprovant la Constitució del 1993. Avui, els andorrans i les andorranes, amb la contemplació expectant dels seus veïns i veïnes de l’Alt Pirineu i Aran, decidiran si volen fer un altre gran segon pas endavant: la signatura d’un Acord d’Associació amb la Unió Europea (UE). Un Acord d’Associació, em permeto d’opinar, que hauria d’anar acompanyat d’un annex que contemplés la configuració d’una Àrea Funcional Andorra-Pirineu. Una àrea que hauria de garantir la prosperitat futura d’Andorra, relligada amb la dels seus veïns altpirinencs i francesos.
Cal citar Shakespeare. És l’hora del To be or not to be, that is the question! Aquí som, ara i avui. Permeteu-me, doncs, exposar el desig d’aquest agosarat articulista —sense urna ni cap altra validesa jurídica—, per tal que, en qualsevol cas, la reflexió serena domini el sentiment, aquest gran amic de la persona humana i, paradoxalment, aquest possible gran enemic del bon funcionament de les organitzacions socials, incloent-hi Andorra.
