«L’últim espòiler» obre avui les seves portes a Nil Forcada, cineasta i escriptor andorrà que recentment ha sigut el guanyador del Premi Andorra d’Assaig Literari 2022 amb l’assaig Pròleg, sorgit arran del seu darrer llargmetratge, Pròfugs. Avui parlem amb ell sobre aquest fet, així com un repàs a la seva trajectòria i la seva visió de la indústria del cinema i de la literatura actual.
–De quina manera arriba l’audiovisual a la seva vida?
–Vaig començar a estudiar audiovisuals al batxillerat, però francament no m’interessava per a res. El que jo volia era escriure, tot i que se’m donava molt malament i això em frustrava moltíssim. Per una sèrie de casualitats de la vida, vaig acompanyar a un amic a una classe de mostra de cinema i allà va ser quan em vaig enamorar, perquè vaig veure que no sabia escriure, però sí que entenia les imatges. Òbviament, també havia de pagar factures, així que al llarg d’aquest temps he anat fent altres coses per poder mantenir-me.
–Gairebé al mateix temps, arriba a la literatura.
–Vaig acabar fent cinema perquè no sabia escriure, a la vegada que vaig tornar a llegir perquè era incapaç de fer cinema. Per a mi no són dos fets separats, no hi ha una frontera, sinó que en el meu cap és el mateix. Al final, als meus projectes audiovisuals sempre apareixen molts llibres, tan físicament com citats.
–Són dos mons molt diferents entre si, però també certament similars.
–La literatura compta amb un component de poder asseure’t a llegir un llibre en qualsevol lloc, mentre que el cinema és més el fet de submergir-te en la pel·lícula que estàs veient. Això t’aporta un plus de poder estar dins d’ella, quan potser en la lectura és més un fet d’anar entrant i sortint.
–Aquest plus fa que es decanti més cap al cinema?
–Ostres, que difícil [riu]. Doncs mira, em quedaria amb la lectura perquè bàsicament és molt més rica. La literatura té un recorregut de vuit mil anys, mentre que el cinema és molt més jove. Tu pots veure tota la història del cinema en una vida humana, ja que són només 110 anys, però mai podràs llegir tota la literatura universal important.
–Parlàvem de les similituds… la dificultat de poder viure-hi econòmicament seria una d’elles?
–Exacte. Jo no m’he plantejat mai dedicar-me de manera professional perquè sempre m’ha donat la sensació que si entres en aquesta roda, t’acabes fent mala sang. És molt difícil guanyar-te la vida i el que acabes aconseguint és que la teva passió s’acabi convertint en una tortura. Per exemple, i tot que i se’m presentés l’oportunitat, no em dedicaria al cinema perquè són moltes hores, molts desplaçaments, no tenir feina durant molts mesos i de cop tornar-ne a tenir… És una muntanya russa que fa que en aquests moments no em plantegi professionalitzar-me.
–Ara ja fa uns anys que es troba d’operador de càmera a RTVA.
–Els rodatges a la televisió són sempre bastants iguals entre sí. No són especials ni tenen aquest punt de descobriment que sí que tenen els rodatges de cinema, que no deixen de ser més com petits microcosmos [riu]. Sí, cada dia rodant a la televisió és diferent, però jo després de les meves vuit hores em despreocupo i me’n vaig a casa meva. Tampoc vaig arribar a treballar allà perquè tingués a veure amb el cinema, sinó que va ser més aviat de casualitat. Jo treballava en un banc i estava en un moment de la meva vida que necessitava sortir d’allà sí o sí, i va ser llavors quan va aparèixer l’oportunitat d’entrar a RTVA.
–Una vegada es posa a dirigir, ho fa per la porta gran amb un llargmetratge.
–Hi ha un circuit dintre de les escoles de cinema que és el que es ven de portes cap enfora: primer fas un curtmetratge, després un altre amb més pressupost i així fins que arriba el moment de fer un llargmetratge. Com que aquest era el plantejament que feia més o menys tothom, i jo tenia molt clar que mai arribaré a aquest punt perquè estic competint amb gent molt bona, vaig decidir fer-ho a la inversa, començant a dirigir llargmetratges sense res. A poc a poc vaig anar sumant medis en pel·lícules amb baixíssim pressupost, fins que després de tres llargmetratges va arribar Pròfugs, el qual ja tenia un pressupost més consolidat, tot i que es va fer amb una sabata i una espardenya. És la filosofia d’intentar fer el màxim amb el mínim i no caure en la trampa de rodar un curtmetratge de 50.000 euros perquè suposadament és l’hòstia, ja que penso que aquesta indústria no funciona així.
–Per què aquest pensament?
–Crec que èticament no té cap sentit, i, cinematogràficament parlant, és un desastre perquè aquests curtmetratges o bé són pur exhibicionisme i anècdotes allargades o són llargmetratges reduïts a tan sols 10 minuts que no acaben tenint cap tipus de lògica. És cert que és més difícil fer un bon curt que no pas un llarg, de la mateixa manera que també és més complicat escriure un conte que no una novel·la. Aquesta ja té una estructura que se sosté per si mateixa, mentre que el conte té només tres pàgines que han de ser impecables.
–Sent conscient d’aquest grau de complicació, com recorda el rodatge de ‘Pròfugs’?
–L’experiència va ser duríssima. Era un pressupost molt limitat, un equip petit, vam rodar només 21 dies en total… És molt poc temps per a una pel·lícula, a més que cada dia fèiem de 10 a 15 hores. En el meu cas, m’havia d’ocupar de tota la producció perquè no hi havia ningú més i va ser molt desgastant el fet d’intentar travessar tantes barreres. Al tercer o quart dia ja no m’aguantava ni els pets [riu].
–No sembla una experiència per tornar a repetir…
–Quan vaig acabar Pròfugs tenia clar que era un moment d’aturar-se i reflexionar. Ara ja han passat dos o tres anys i el fet d’haver treballat a RTVA m’ha portat a tenir molta més experiència en tots els camps, no només en la imatge. M’agradaria tornar a rodar i ho faria tot d’una manera completament diferent, però crec que encara no és el moment.
–El recorregut de ‘Pròfugs’ continua ara amb la publicació del seu llibre ‘Pròleg’.
–Sí, ambdós tenen bastant relació. Pròfugs era un projecte molt ampli amb diversos projectes satèl·lits al seu voltant i intervenien tres escriptors. En un principi, la idea era fer-los tres entrevistes llargues sobre les seves obres, però sí Pròfugs com a llargmetratge ja era bastant difícil i inabastable, imagina’t els projectes satèl·lits. D’aquestes entrevistes es va acabar fent només una, que la vaig fer jo, amb el Manel Gibert sobre el llibre Vertigen, vint-i-set contes dintre d’un laberint. És una obra bastant complexa, però com que vaig estar tanta estona parlant amb ell, el coneixia molt bé com per poder capficar-me de nou i escriure un assaig sobre aquesta. I així va ser com va néixer Pròleg.
–Amb ell ha guanyat el Premi Andorra d’Assaig Literari 2022.
–El motiu per presentar-me va ser perquè necessitava diners, francament. Sabia que es plantejava aquest concurs i vaig dir: «Provem sort i ja veurem que surt». És el que et deia, en fer una entrevista tan extensa amb l’autor vaig creure que podria fer alguna cosa interessant, i una cosa va acabar portant a una altra. L’objectiu era posar en valor i en contrast una obra que penso que realment està molt bé, tot i semblar una cosa bastant extraterrestre. És una joia difícil de trobar en qualsevol literatura i que passa bastant desapercebuda perquè vivim en un flux d’estímuls en el qual el que es publica avui, demà desapareixerà. Crec que Vertigen, vint-i-set contes dintre d’un laberint és una obra andorrana de la qual podem treure molt de suc i fer un replantejament per asseure’ns i llegir-la, en comptes d’embaladir-nos amb altres coses que passen fora d’aquí, per exemple.
–Precisament, la nostra societat es caracteritza per un consumisme i una rapidesa immediata.
–Lluitar contra això és absurd, però sí que volia intentar a escala personal fer una pausa i deixar de costat tanta velocitat. També crec que és un fet que ha passat sempre, on les obres més interessants han quedat en segon terme i sota una esllavissada de brossa. Al cap d’un temps s’han acabat recuperant, perquè la brossa no dura eternament i quan es difumina el fum, queden dues o tres obres en peu. El meu assaig és un intent d’assenyalar que d’aquí 50 anys parlarem de l’obra del Manel Gibert.
–Què podem fer per evitar aquesta esllavissada?
–Avui en dia hi ha un desinterès i un desconeixement molt gran per la literatura i les arts en general. Crec que s’ensenya i es distribueix molt malament, però l’error és especialment el model de consumició que tenim: l’espòiler. Si tu veus una pel·lícula o llegeixes un llibre per veure com acaba, ja l’has consumit. En canvi, si estàs fora d’aquest model, te’l pots llegir 50 vegades que sempre serà una obra diferent i nova perquè l’argument ja no serà l’important, podràs apreciar altres coses. Si produïm pensant en aquest model de l’espòiler, estarem creant una cultura de consumició. I això és un problema per a la mateixa cultura, ja que es tracta d’un model caduc i que ens porta a programes telebasura, a una addicció a les xarxes socials, etc.
–Tornant a ‘Pròleg’, com va ser tornar a capficar-se en el món intern del Manel?
–El salt gran va ser al principi del tot. El Manel va ser professor meu i l’admirava molt, però no entenia res dels seus llibres. Passar d’aquest pensament a tornar-me’ls a llegir i començar a veure les connexions que hi havia va ser realment el salt més crucial. Tornar a entrar en el seu món amb l’obra de Pròleg no em va suposar cap esforç ni va ser tan complicat ni traumàtic, sinó més aviat una alegria de dir: «Sé que hi ha tot això, ara ho detallarem».
–No sé fins a quin punt s’esperava resultar guanyador del premi.
–Va ser molt sorprenent, però em va fer molta il·lusió i va arreglar moltes coses. També va ser un orgull el fet de poder guanyar un premi amb assaig sobre una obra del Manel Gibert, que com t’he dit és una persona a la qual admiro molt. Quan et donen un premi sempre et sents el ‘puto amo’, però després vas baixant i veus que continues sent la mateixa merda [riu].
–També es troba molt present a YouTube, on fa diversos vídeos posant en relleu lectures i pel·lícules rellevants.
–Anteriorment, havia escrit molta crítica cinematogràfica, però no va ser fins que vaig guanyar el premi que no em vaig sentir legitimitat per fer aquest pas, ja que la meva formació és autodidacta. Procuro que siguin vídeos els més objectius possibles i no hi hagi gaires emocions pel mig, però el problema és que sempre hi ha obres a recuperar i reivindicar. Per exemple, una bona pel·lícula sempre és coherent amb si mateixa i una obra mestra és capaç d’inventar-se un llenguatge propi, però això és molt difícil de trobar. Em sembla interessant el fet que en un món cada vegada més estandarditzat es digués que les plataformes VoD impulsarien el cinema, quan ha resultat ser el contrari. Ara, totes les pel·lícules s’assemblen més entre si perquè han d’entrar dins d’uns paràmetres, per tant, és més complicat trobar obres que busquin un camí que no passi per l’avinguda de vianants que creuem cada dia. I escolta, que no hi ha pel·lícules més comercials que les de l’Alfred Hitchcock!
–Parlem d’Andorra. S’aposta suficient per l’audiovisual i la literatura o manquen recursos?
–Sempre hi manquen, però crec que sí que s’estan fent bastants coses. El que falta sobretot és un circuit, però no és només un problema d’Andorra, tot i que aquí es nota més en ser un territori tan petit. És el que et deia abans: avui surt als mitjans que s’ha publicat un llibre, en tres mesos es parlarà d’ell en un club de lectura i en sis mesos no se’n recordarà ningú. I potser és un llibre que ha trigat dos anys a veure la llum, però en res s’esgota la seva vida útil. Jo noto a faltar això, un circuit de poder sortir fora i passar les nostres obres per diversos llocs.
–Potser aquesta manca de circuit és el que fa que molts professionals es vegin obligats a marxar fora.
–El que és segur és que és inviable dedicar-se a aquesta indústria estant en aquest país [riu]. O això és el que veig almenys amb el cinema, amb la literatura pot haver-hi altres casos. És el preu a pagar i és un fet bastant irreversible, haurien de canviar moltes coses en els models de distribució internacionals perquè aquesta situació es tombés.
–Un últim espòiler del seu pròxim treball que ens pugui avançar?
–Tinc bastants projectes oberts: un llargmetratge escrit que es podria rodar, però que no serà immediatament; projectes de narrativa que no sé si s’arribaran a publicar, etc. Prefereixo no dir-te gran cosa perquè sinó acabaré fent el ridícul [riu]. És possible també que pròximament estrenem a RTVA un espai sobre literatura, però ja et dic que està tot bastant en bolquers.
