El risc empresarial es defineix com la probabilitat que ocorri un succés que impedeixi obtenir el resultat esperat en la realització d’un negoci. Dit d’una altra manera, risc és la contingència de patir una pèrdua econòmica en el desenvolupament de qualsevol tipus d’activitat empresarial que en teoria hauria de suposar l’obtenció d’un lucre. «Fer prediccions és molt difícil, en especial si es refereixen al futur». Aquesta frase del premi Nobel de Física danès Niels Bohr ens ve a dir que pronosticar el desenllaç d’una situació és sempre difícil ja que hi ha incertesa respecte al que pot succeir. El risc és un fenomen consubstancial a l’activitat empresarial atès que qualsevol negoci està subjecte de manera permanent a múltiples riscos de diversa índole. El sol fet de constituir una empresa ja implica que l’empresari ha d’assumir un risc; el de perdre el capitat invertit. El risc empresarial pot ser degut tant a factors externs com interns. El risc apareix en les decisions de l’empresa respecte a l’elecció de l’objecte del negoci, els productes a comercialitzar, les fonts de finançament, la selecció del personal, la recerca dels proveïdors, la captació dels clients o l’entrada en nous mercats.
Els riscos poden derivar-se de la variació de les condicions de l’oferta i de la demana de mercat entre l’inici i la finalització d’un negoci, atès que aquestes condicions poden diferir enormement de les que es van preveure en el seu moment. Així mateix, els riscos poden ser deguts a contratemps naturals com incendis, inundacions, fenòmens climàtics, epidèmies i terratrèmols. També apareixen riscos de tipus econòmic-financer, com són els riscos de tipus de canvi, d’interès, d’embargament comercial, de default o de mercat. Els riscos també poden tenir el seu origen en el comportament humà: accidents causats pel personal poc diligent, fraus dels gerents, incompetència de l’equip directiu, deshonestedat dels administradors, incompliment de les obligacions per part del personal o negligència en el desenvolupament de les seves funcions per part dels empleats.
Conseqüentment, el risc és inherent al funcionament de qualsevol empresa, i està motivat per la incertesa del que pot passar en un futur. Per tot això, l’empresa ha d’analitzar, avaluar i minimitzar els riscos per a poder complir els seus objectius, de manera que la gestió de riscos és una de les funcions clau de l’activitat empresarial. Les empreses han de reduir els riscos o transmetre’ls pagant un cost a tercers. La transmissió dels riscos a d’altres empreses especialitzades se sol fer mitjançant contractes d’assegurança. Tanmateix, cap empresa pot conèixer amb total seguretat quines són les conseqüències de les decisions presses davant una situació determinada, pel que qualsevol decisió que es pren en una empresa implica, en major o menor grau, un cert risc, és a dir, la possibilitat d’èxit o de fracàs.
El filòsof suís Jean Jacques Rousseau una vegada va dir: «És necessari preveure que no es pot preveure tot». E conseqüència, per molta cura i previsió que puguin emprar en les decisions els directius d’una empresa, tota decisió suposa un grau d’incertesa, o sigui, la possibilitat que les coses no succeeixin com s’havia planificat. El més transcendental per a les empreses és el fet que tot risc implica una pèrdua econòmica, atès que el contratemps sol provocar una disminució en els beneficis de l’empresa. Els empresaris assumiran riscos en funció que les expectatives d’obtenir beneficis superin les possibilitats de patir pèrdues.
El risc empresarial es pot eliminar (o reduir) transmetent-lo a d’altres amb un cost; per exemple, mitjançant un contracte d’assegurança. Mitjançant una assegurança s’elimina el perill de patir pèrdues econòmiques que pugui provocar un sinistre. Un exemple típic és l’empresari que assegura la fàbrica contra incendis, inundacions i robatoris. En crèdits comercials tenim una assegurança clàssica per a protegir a l’empresa de possibles insolvències dels clients: l’assegurança de crèdit. No obstant això, no tots els riscos són assegurables ja que els de naturalesa especulativa en principi no es poden assegurar, per exemple, una inversió en borsa dels excedents de tresoreria, ja que hi ha tantes possibilitats de guanyar diners com de perdre’ls. A més del risc comercial a les operacions d’exportació existeix el denominat risc polític, que és la contingència que es produeixi l’impagament d’una operació comercial per culpa d’una guerra, revolució o crisis interna del país on resideixi el client que impossibiliti la transferència de divises a l’exterior. Aquesta situació implica que el comprador malgrat ser solvent i de voler pagar no pot enviar l’import del deute al proveïdor.
Els riscos es classifiquen en dos grans grups segons la seva naturalesa: d’una banda, tenim els denominats riscos purs en els qual únicament existeix la possibilitat de patir una pèrdua com el risc d’incendi, i d’una altra, els riscos especulatius en els quals es pot perdre, però també guanyar; per exemple, una inversió en accions cotitzades en borsa. Els riscos especulatius són assumits per l’empresa quan les expectatives de beneficis superen les possibilitats de pèrdua. Aquest tipus de riscos juguen un important paper en l’obtenció de beneficis i rendibilitat. Tot i que anteriorment s’ha dit que els riscos especulatius no són assegurables, sí es poden minimitzar mitjançant una gestió empresarial adequada.
També existeix un tipus de riscos de naturalesa mixta: és el risc de crèdit interempresarial. El risc de crèdit interempresarial és de naturalesa mixta atès que depèn en gran mesura de l’estratègia de riscos que tingui l’empresa, però també de l’eventualitat que els clients paguin bé o malament. Si l’empresa adopta una estratègia de riscos flexible, basada en la tolerància en la concessió de crèdits i en potenciar les vendes amb aplaçaments de pagament a un major segment de compradors. Aquesta estratègia suposarà un important increment de les vendes ja que l’empresa vendrà a crèdit a nous clients els comportaments dels quals de pagos poden ser mediocres i les solvències dels quals són susceptibles d’empitjorar. Aquestes circumstàncies impliquen un major risc de morositat, ja que pot succeir que una gran part dels clients es retardin en el compliment de les obligacions de liquidació de les factures o que inclús no atenguin els compromisos de pagament. No obstant això, si hi ha sort i les coses surten bé, la majoria dels clients paguen puntualment; de manera que l’empresa obtindrà grans beneficis atès que gràcies a l’estratègia de riscos flexible la companyia haurà assolit un gran volum de facturació, el que sens dubte li suposarà l’obtenció d’un bon marge comercial. En una postura antagònica de riscos, una empresa que practica una selecció acurada dels seus clients només ven a clients solvents i bons pagadors, practica un escrupolós control de risc, té mala sort i un client important (que ningú sospitava que tingués problemes financers) es declara insolvent i li fa perdre 100.000 euros; aquesta companyia tindrà una pèrdua important en el seu compte de pèrdues i guanys per culpa de la mala sort.
Des del punt de vista de l’estructura patrimonial d’una empresa existeixen dos grans grups de riscos: els riscos de l’actiu fix i els riscos de l’actiu circulant. Els primers són els que poden afectar als edificis, naus, instal·lacions, maquinària, mobiliari, vehicles, béns d’equip. I els riscos de l’actiu circulant poden afectar a l’estoc de productes acabats, matèries primeres, mercaderies, productes en curs, diners en efectiu guardat a la caixa, fons líquids disponibles per l’empresa i al realitzable. En la pràctica tot l’actiu fix format per edificis, instal·lacions, maquinària i vehicles sol està assegurat contra qualsevol contingència que pugui menyscabar el valor d’aquests actius. Per aquest motiu, la majoria de les empreses tenen una assegurança que protegeixi els actius de l’immobilitzat contra incendis, inundacions, accidents, sinistres i robatoris. L’actiu circulant constituït pels productes acabats, matèries primeres i productes en curs també està assegurat contra incendis, sinistres, robatoris i inclús en molts casos les empreses tenen una cobertura que assegura l’obsolescència de les mercaderies. Així mateix, els diners efectius guardats a la caixa forta estan normalment assegurats i els fons líquids dipositats en els bancs estan perfectament custodiats per les entitats de crèdit, les quals assumeixen tots els riscos. En canvi, la massa de l’actiu circulant formada pels comptes de clients i que sol ser una de les partides de l’actiu més important no acostuma a estar coberta per cap tipus d’assegurança. La manera d’assegurar aquesta partida de l’actiu circulant seria mitjançant una assegurança de crèdit, però són relativament poques les empreses que disposen d’aquest tipus de cobertura. Paradoxalment, és l’element patrimonial format pels comptes de clients i els drets de cobrament, on les empreses es juguen les seves pèrdues o guanys. Les partides de clients constitueixen la font de riquesa per als negocis, però en la majoria dels casos és un element patrimonial que està desprotegit enfront dels riscos. Als riscos derivats dels comptes de clients i de la manca de pagament de les vendes realitzades a crèdit reben el nombre de riscos del crèdit interempresarial o crèdit comercial.
