Els crèdits per operacions comercials amb compradors de mercaderies i usuaris dels serveis són un dels components de l’actiu corrent que més rellevància té en els balanços de les empreses. Conseqüentment, tota operació comercial a crèdit implica un risc de l’impagament fins que l’empresa creditora ha cobrat íntegrament la totalitat de l’import de l’operació amb pagament aplaçat. Així doncs, una empresa que hagi realitzat un volum important de transaccions comercials a crèdit té una part molt important del seu actiu corrent constituïda pels crèdits originats per l’activitat principal de l’empresa, és a dir, per clients. Aquest element patrimonial del realitzable constitueix per a moltes empreses la seva inversió més valuosa, atès que suposa de promig el 20% de l’actiu tota en el balanç d’una empresa industrial espanyola, entre el 60 i el 80% en el balanç d’una empresa de distribució comercial -el percentatge varia segons l’activitat de l’empresa i el seu sector-, i representa entre el 90 i el 98% de l’actiu total si es tracta d’una empresa de serveis. En gran part, aquest elevat percentatge que representen els comptes de clients en el balanç es deu a què segons l’informe «Comportament de pagament de les empreses espanyoles», corresponent al segon trimestre de 2023, i publicat per la societat d’informació comercial i financera INFORMA D&B SAU, el termini mig de cobrament a Espanya es va situar en 95,64 dies.
A més d’una inversió, els elements del realitzable formats pels drets de cobrament sobre tercers constitueixen una feina molt important dels recursos a curt termini de les empreses. Per aquest motiu, els comptes de clients per cobrar han de ser considerats com una inversió productiva i avaluades amb criteris de rendibilitat com es faria amb qualsevol altra inversió empresarial. L’estudi de tals inversions es basa en buscar un equilibri entre els costos que suposen i els beneficis generats. Les empreses que concedeixen crèdits comercials als seus clients han de conèixer el cost que suposa aquesta inversió i el benefici esperat en el futur. Si el benefici esperat supera els costos, l’operació comercial es pot fer, però si els costos són superiors al benefici, la transacció no reporta beneficis i ha de ser rebutjada.
El risc que comporten les vendes a crèdit ha de ser mesurat, així com el risc que suposa cada client al qual se li concedeix una línia de crèdit. En ocasions, el risc és difícil de mesurar, perquè és un concepte que moltes vegades té una forta càrrega de subjectivitat. Les empreses no tenen una bola de vidre màgica que els permeti saber si una operació a crèdit acabarà bé. La disciplina del credit management utilitza mètodes per a avaluar i reduir el risc de crèdit, però és impossible garantir que totes les operacions tindran èxit, i seran íntegrament cobrades al venciment de les factures. No obstant això, el credit management fa cas al que diu la saviesa popular: «Nunca se han de poner todos los huevos en la misma cesta», i procura no concentrar els riscos crediticis amb uns quants clients, sinó que procura diversificar-los el més possible. Un principi bàsic en l’administració del risc comercial és diversificar al màxim la cartera de clients i evitar les concentracions de risc amb un sol comprador. Així mateix, tampoc és convenient que una empresa es converteixi en el principal proveïdor a crèdit d’un client determinat, per això cal evitar que la facturació global amb un comprador (a crèdit) superi el 25% de totes les compres anuals que faci un client al conjunt de proveïdors; per tant, és millor «repartir el pastís» amb altres subministradors per minorar el risc.
El cicle d’explotació -també denominat cicle de maduració, cicle a curt termini, cicle de l’exercici o cicle comercial- està constituït per una sèrie de processos a través dels quals l’empresa recupera els recursos financers que ha invertit en el seu actiu corrent. El cicle d’explotació és doncs, l’interval que transcorre des que es fa una sortida de tresoreria per la compra de matèries primeres destinades a fabricar el producte objecte del negoci de l’empresa (o la compra de productes terminats si es tracta d’una empresa comercial) fins el moment en el qual es recuperen els diners invertits mitjançant la venda dels productes fabricats i el seu posterior cobrament als clients que han adquirit els citats productes.
El període mig de maduració econòmic i període mig de maduració financer -també anomenat cicle de caixa- són dos conceptes molt importants en finances operatives. La reducció del període mig de maduració financer és un dels objectius estratègics de la direcció financera i una bona gestió permet augmentar la liquiditat de les empreses i disminuir el seu endeutament amb els bancs. Fa anys es va introduir a les empreses el concepte d’estoc zero, és a dir, minimitzar les inversions en matèries primeres i components per a la fabricació, el credit management serveix per aplicar el principi de rebaixar les inversions en crèdits procedents de les vendes de productes o prestacions de serveis. Aquesta reducció no s’ha d’aconseguir disminuint el termini mig de cobrament, i minimitzant el risc de les operacions a crèdit de manera que el percentatge de crèdits incobrables sigui el més baix possible.
El període mig de maduració econòmic (PMME) pot definir-se com el període de temps mesurat en dies que de mitjana triga una empresa en dur a terme el cicle operatiu d’activitat; és a dir, la durada mitjana calculada en dies del seu cicle d’explotació. Per tant, el PMME és el temps que de promig triga l’actiu corrent en fer una volta. En conseqüència, el PMME està estretament relacionat amb el cicle operatiu d’activitat d’una empresa. Per a conèixer el PMME s’ha de calcular el temps que de promig transcorre entre que els diners surten de caixa per comprar matèries primeres fins que tornen a l’empresa en haver cobrat dels clients. El PMME és una dada molt útil per conèixer les necessitats de finançament de les empreses, i les necessitats del seu fons de maniobra. La seva determinació ve donada per la suma dels períodes mitjans de les diferents fases d’activitat: el primer, el d’emmagatzematge de matèries primeres; el segon, el de fabricació dels productes; el tercer, el de comercialització de productes acabats, i el quart, el de cobrament dels crèdits a clients. En produir-se un allargament del període mig de cobrament, es produeix simultàniament una dilatació del període mig de maduració del negoci.
Un principi bàsic és que quant major sigui el període mig de maduració econòmic, menor serà l’eficiència de l’empresa. Així mateix, quan més llarg sigui el PMME, menor serà la rendibilitat del negoci. Això és així atès que necessitarà finançar la seva activitat operativa durant un major període de temps i necessitarà més temps per poder recuperar aquesta inversió i realitzar els beneficis. En conseqüència, l’augment del PMME implica sempre una disminució de l’eficiència d’una companyia, ja que en completar el cicle operatiu en més temps, l’empresa recupera més tard els recursos líquids invertits en el procés i no els pot realitzar ni reinvertir en el negoci. Un altre aspecte important és que l’augment també suposa unes majors necessitats de fons per a finançar l’actiu corrent i, en conseqüència, implica un important increment de costos financers.
Si les empreses haguessin d’abonar al comptat totes les seves adquisicions de matèries primeres, components i altres subministres, bastaria amb calcular el període mig de maduració econòmic per saber el temps que, de mitjana trigarien les empreses en recuperar les inversions realitzades en el cicle d’explotació o quin és el seu període mig de maduració financer. Però com la majoria de les empreses no paguen al comptat les seves compres a proveïdors, sió que obtenen un crèdit per pagar les factures, aquesta circumstància fa que el temps que transcorre des que l’empresa inverteix en el cicle d’explotació fins que recupera la inversió sigui inferior al PMME; per tant, són menys dies els que s’ha de finançar realment el cicle d’explotació ja que una part d’aquest es finança amb proveïdors i creditors. Per això, és necessari calcular el període mig de maduració financer (PMMF) per conèixer exactament el termini en el qual l’empresa ha de finançar realment la seva explotació. El PMMF -també denominat encertadament cicle de caixa- és el resultat de restar del període mig de maduració econòmic el número de dies que de promig triga l’empresa en pagar als seus proveïdors; o sigui, el període mig de pagament a proveïdors. Per aquest motiu, el PMMF comprèn des del pagament dels comptes de l’explotació, és a dir, matèries primeres, mà d’obra, components, fins el cobrament efectiu als clients. El PMMF ve a indicar el número de dies que l’empresa ha de finançar el seu cicle d’explotació amb recursos específics.
Per a què és útil calcular el PMMF? Com s’ha pogut veure, una part del cicle d’explotació no es pot finançar automàticament amb el crèdit atorgat pels proveïdors i necessita una aportació de fons per part de les empreses per ser finançada; aquesta part és la que correspon al cicle de caixa. Per tant, el PMMF és l’interval en el qual l’empresa ha de sufragar les inversions o fer els pagaments de l’explotació i finalitza quan s’aconsegueix el cobrament dels clients. La durada del PMMF té una influència directa sobre les necessitats de fons de maniobra de l’empresa. I a més, el PMMF determina el volum de l’actiu corrent net que necessita l’empresa per poder dur a terme l’explotació del negoci. Per aquest motiu, les empreses intenten en totes les seves relacions comercials aconseguir el major termini de finançament possible dels seus proveïdors, amb l’objectiu de poder escurçar tot el que puguin el PMMF del seus negocis. Hi ha empreses que allargant el termini de pagament als seus proveïdors han aconseguit reduir a zero el seu PMMF i inclús algunes empreses -generalment les grans cadenes de distribució minorista- tenen un cicle de caixa negatiu; això es produeix en rebre més finançament dels proveïdors que la que realment necessiten per cobrir les necessitats de finançament del seu període mig de maduració. Aquestes empreses són les que presenten fons de maniobra negatius, sense que això signifiqui que tinguin problemes de liquiditat o de solvència a curt termini. Les empreses que tenen PMMF negatius es troben una posició financera privilegiada ja que les seves tresoreries tenen excedents de liquiditat que poden emprar en inversions rendibles.
