És inútil argumentar que els crims no estan de moda. No estic parlant del fet de cometre’ls, doncs en això la humanitat té ja una trajectòria notable, sinó en l’interès de la gent corrent. Sens dubte, és inevitable en la naturalesa humana sentir atracció cap a tot allò tabú, ja es tracti de temes de vida o, en aquest cas, de mort, especialment quan es tracta d’una violenta. La prova de què els assassinats estan de moda no tan sols es troba en la premsa i els mitjans de comunicació, sinó també en els continguts audiovisuals, com la recent estrena a Netflix de «El cuerpo en llamas», la dramatització del crim de la Guardia Humana en format de minisèrie.
Entre l’ampli espectre de subgèneres policíacs presents tant en televisió com en plataformes d’streaming, n’hi ha un que ha generat més repercussió i interès: la perfilació criminal. La perfilació criminal és una tècnica en què els investigadors analitzen el comportament i les característiques psicològiques d’un delinqüent desconegut per crear un perfil que ajudi en la seva identificació i captura. De fet, la primera aparició notable de la perfilació a la cultura popular no data ni d’aquest segle: es tracta de la magistral «el silencio de los corderos» (1991), la primera pel·lícula a la història que realment va comptar amb perfiladors en l’elaboració del seu guió.
Arran de l’interès que va generar la fosca relació plantejada a la pel·lícula entre investigador i delinqüent i, sobretot, sobre la possibilitat de predir el comportament criminal, es va utilitzar com a premissa per a diverses sèries de televisió, com per exemple «Mentes Criminales» o «Dexter», ficcions amb bona capacitat d’entreteniment però poc realisme i veracitat quant a la perfilació criminal. No obstant això, existeixen sèries que han plasmat a la perfecció aquesta tècnica amb tot el que aquesta comporta.
La primera (i probablement la més famosa) és Mindhunter (2019-), una sèrie de televisió que segueix les investigacions d’agents de l’FBI mentre desenvolupen les tècniques de perfilació criminal a la dècada de 1970. La sèrie se centra en l’entrevista de criminals en sèrie reals per comprendre la seva psicologia i utilitzar aquesta informació per resoldre crims no resolts. A més de les investigacions, Mindhunter explora les vides dels protagonistes i com el seu treball afecta les seves pròpies ments. La sèrie ofereix una mirada fascinant al món de la perfilació criminal i la psicologia dels assassins en sèrie.
En segon lloc, m’agradaria mencionar una gran desconeguda: Manhunt: Unabomber (2017), una sèrie de televisió que se centra en la caça i captura de Theodore Kaczynski, conegut com l’Unabomber, un terrorista i assassí en sèrie que va enviar bombes per correu durant molts anys als Estats Units. La sèrie segueix les investigacions i els esforços de l’FBI per rastrejar i capturar Kaczynski. El protagonista de la sèrie, l’agent de l’FBI Jim Fitzgerald, utilitza tècniques de perfilació criminal i anàlisi lingüística per ajudar a identificar l’Unabomber. A mesura que avança la trama, es revelen detalls sobre la psicologia del Kaczynski i les seves motivacions. «Manhunt: Unabomber» ofereix una visió interessant de com es va dur a terme aquesta complexa investigació i com les tècniques de perfilació van ser crucials per resoldre el cas.
Per últim, però no menys important, voldria fer referència a la més desconeguda de les tres: Through The Darkness (2022). Catalogada molt encertadament com «la Mindhunter coreana», basada en fets reals, planteja un Seul dels anys 90 profundament afectat per diverses onades de criminalitat. En aquest context, un improbable equip d’investigadors nadarà a contracorrent per demostrar la utilitat d’una eina que podria canviar completament les investigacions: la perfilació criminal.
He mencionat les que per mi, com a criminòleg especialitzat en perfilació, són les millors mostres en la ficció d’aquesta fascinant tècnica, no obstant, existeix una fina línia entre la visibilitat de la criminologia i la satisfacció del morbo criminal. No hem d’oblidar la naturalesa real del contingut que consumim, no hem d’oblidar que tot gira entorn quelcom tan horrorós com la mort violenta, i convertir-ho en entreteniment tan sols ens converteix en espectadors de la tragèdia humana.
