Albert Domínguez Arasa va néixer a Barcelona l’abril del 1990. El seu pare és de l’Uruguai i la seva mare de Barcelona i l’àvia materna gallega i l’avi català. Així que, com diu ell, podem dir que té una mica de gens de tot arreu! Ha crescut en un petit poble del Delta de l’Ebre, l’Ampolla. És el lloc que considera casa seva. És amant dels esports de mar, com la vela lleugera, el surf o el windsurf, tot i que des que viu a Andorra s’ha enamorat dels esports de muntanya, del ciclisme i del running. Li encanta sortir a passejar a la muntanya amb la seva gossa i la seva parella, la Sònia. Li encanta viatjar. La pandèmia els va robar un viatge a Indonèsia que no van poder fer i encara tenen pendent. La seva professió de fisioterapeuta li ha ensenyat a ser pacient, saber escoltar i tenir empatia amb la gent. Les tres paraules que més el defineixen, dites per ell mateix són: entusiasta, empàtic, i molt despistat.
–On va cursar els seus estudis de fisioteràpia?
–Durant la meva època universitària vaig viure a Barcelona. La carrera de fisioteràpia la vaig fer a Sant Cugat, a les Escoles Universitàries Gimbernat (EUG), que és un centre adscrit a la Universitat Autònoma de Barcelona. Estudiar en aquesta universitat sempre he pensat que em va canviar la visió de la meva professió, estic molt agraït als companys i professors. Allà em vaig graduar l’any 2011.
–Per què va decidir estudiar aquesta carrera?
–El meu avi matern va patir una malaltia neurodegenerativa quan jo era adolescent. A casa nostra venia un fisioterapeuta a fer-li mobilitzacions, fer-lo caminar i que es mantingués actiu. Aquelles sessions em semblaven molt divertides, em van encantar, a més vaig pensar que ajudar a la gent té un valor afegit. També és cert que sempre m’ha agradat molt el món de l’esport, i he de confessar que el meu somni en començar la carrera era anar a uns Jocs Olímpics com a fisioterapeuta.
–Si va estudiar a Barcelona, per què va decidir-se per Andorra a l’hora de buscar una oportunitat laboral?
–El cas és que l’any 2014 per circumstàncies personals vaig venir a viure a Andorra. En aquell moment feia un any i mig que treballava i i m’estava formant a França, a Grenoble en un centre on només es feia fisioteràpia de mans. En arribar a Andorra, però no vaig poder instal·lar-me com a terapeuta de mans, i vaig començar a treballar fent tota mena de pacients. Ha sigut amb el temps que he pogut anar guanyant més pacients fins que actualment només tracto patologies relacionades amb les mans.
–Com és el món de la fisioteràpia a Andorra? Hi ha molts professionals?
–El sistema de salut andorrà funciona, si fa no fa, de la mateixa manera que a França. A mi em va ser fàcil adaptar-me. Tant a França com a Andorra l’ús del sistema públic de salut en l’àmbit de la fisioteràpia és molt elevat, per tant, aquesta demanda porta al fet que hi hagi un alt nombre de fisioterapeutes al país. Tot i així, les llistes d’espera són elevades, i en alguns casos hi ha pacients que han d’esperar vàries setmanes en ser atesos. És una problemàtica força complexa.
–Un dels trets que el diferencia de la resta de fisioterapeutes a Andorra és la seva especialització.
–Així és. Sense voler-ho vaig topar amb una especialitat de la fisioteràpia que és molt poc coneguda. Les especialitats en fisioteràpia són molt ‘verticals’, m’explico; hi ha les especialitats com la fisioteràpia en pediatria, en neurologia, fisioteràpia esportiva o traumatologia, entre d’altres. Aquestes especialitats ‘verticals’ són les mateixes que existeixen en medicina i que tothom coneix. Estan molt centrades en un tipus concret de patologies sempre amb el mateix origen. En canvi, la teràpia de mà és una especialitat més ‘horitzontal’. Els terapeutes de mà tractem totes les patologies que afectin les mans, ja siguin d’origen traumàtic, com podria ser les fractures o luxacions, d’origen reumàtic amb l’artritis o l’artrosi, o afectacions neurològiques com l’espasticitat o les seqüeles d’un ictus, per exemple. En definitiva tractem totes les patologies que afectin la mà indiferentment de l’origen de la malaltia. Això és degut a la gran complexitat anatòmica i mecànica de la mà, i a què les mans són un dels elements més importants del cos a nivell funcional. Amb elles fem tota mena de tasques, i algunes d’elles són bàsiques; mengem, ens vestim, acariciem als nostres éssers estimats, fins i tot ens comuniquem! Com deia el filòsof Aristòtil, les mans són l’instrument de l’instrument. Les mans són una part molt important del nostre dia a dia.
–Per què les mans?
–Vaig topar amb l’especialitat per casualitat, la teràpia de mà era una assignatura de la carrera, i el professor que l’impartia era en Vicenç Punsola. Ell, juntament amb l’equip de Hand Therapy BCN, van ser els que van fer que m’enamorés de la teràpia de mans. De seguida vaig començar a entendre com funcionava l’especialitat, i vaig veure que a través d’exercicis amb la taula canadenca (taula de mans), la realització de fèrules, i la teràpia manual, podia treure tot el meu potencial com a fisioterapeuta. De sobte van deixar d’atraure’m la resta d’especialitats i em vaig centrar professionalment a la teràpia de mà.
–El fet de tenir una especialització creu que li obre més portes?
–Ser especialista en un camp sempre t’obre més portes a nivell professional. Però en el meu cas, si la teva àrea d’especialització és escassa, encara més. En sortir de la carrera tots els meus companys van voler estudiar Osteopatia o fisioteràpia esportiva. De fet, avui en dia és molt més fàcil trobar un osteòpata que un terapeuta de mà. La problemàtica de la meva especialitat és que s’ha de fer conèixer. Hi ha pocs metges i pacients que coneguin la figura del terapeuta de mans, però gràcies a les associacions nacionals, tant a França (GEMMSOR) com a España (AETEMA) aquest fet va canviant a poc a poc.
–A més també li dona l’oportunitat de tractar professionals del món de l’esport.
–Sí, és clar! Andorra és un país d’esportistes. Tant esportistes amateurs com professionals. Andorra és dels llocs que conec, on viuen més esportistes professionals, tant del món del motor, com ciclistes i triatletes. He tingut la sort de poder tractar lesions d’alguns ciclistes professionals. Personalment, és molt divertit quan tens davant teu als ciclistes que veus per la tele i venen amb mi per tractar-se. També he pogut tractar alguns professionals del món de les motos. Tot això gràcies a altres companys de professió, com per exemple el Sebas Schwarts, que coneixent la meva especialitat, em deriven sovint pacients seus. Sense oblidar un gran esportista il·lustre del país com és l’Albert Llovera, que va confiar en mi per tractar la seva darrera lesió al polze. Amb l’Albert les sessions sempre són molt divertides, li estic molt agraït que confiï en mi.
–I quant a esportistes, quins esports pateixen més lesions a les mans?
–A Andorra, com he comentat, tenim un gran nombre de persones que practiquen esport. Les mans no són una regió anatòmica que es caracteritzi per lesionar-se en un esport en concret, sí que és cert que en tots aquells esports on hi ha contacte o molta velocitat, les mans són més susceptibles de patir lesions. En esports com el ciclisme o les motos les mans pateixen sobretot per caigudes i, per tant, el que més podem trobar són lesions traumàtiques com per exemple fractures. El mateix passaria amb l’esquí, la gent es lesiona per caigudes a sobre de les mans. Els esports de raqueta o pala, com poden ser el pàdel o el tenis també poden patir lesions. En aquest cas més aviat per una mala gestió de les càrregues musculars i tendinoses que poden derivar en tendinopaties i sobrecarregues. El rugbi i el bàsquet són altres esports que per contacte de la mà amb la pilota o contacte amb els contrincants poden patir lesions. De fet, gairebé tots els jugadors de rugbi i bàsquet professionals han patit alguna lesió als dits.
–Amb la seva especialitat que són les mans, quin tipus de lesions són les que més tracta?
–Crec que les patologies que més tracto són les d’origen traumàtic, és a dir les fractures de la mà i canell, luxacions de dits, i algunes lesions tendinoses. La rigidesa de les mans després de patir un accident és una de les seqüeles més comunes, i els terapeutes de mans som especialistes a tractar rigideses. D’altra banda, també tracto moltes patologies d’origen funcional com podrien ser les tendinopaties o l’artrosi del polze. El que també m’agrada de la meva especialitat és que cada dia és una mica una sorpresa, no saps el pròxim pacient amb què et pot venir, poden ser seqüeles d’una cremada greu o la mà d’un infant o una persona que se li adormen completament els dits.
–La seva feina es va actualitzant i requereix formació constant. Expliqui’ns quines formacions ha fet.
–La formació continuada en teràpia de mans és bàsica. No es tracten de la mateixa manera les lesions ara, que fa 20 anys. En el meu cas en particular en sortir de la carrera vaig fer unes estades voluntàries en un centre de mans a Barcelona, allà vaig aprendre molt, i en aquella època també vaig fer diversos cursos de formació en l’àmbit de la teràpia de mà. L’any 2013 seguint la meva vocació científica, vaig fer un màster en investigació en fisioteràpia. No té res a veure amb la teràpia de mà, però va ser una formació que em va permetre endinsar-me en el món científic i que després he utilitzat força en la revisió de bibliografia i en la lectura crítica dels articles científics. L’any 2021 i després de molts intents, vaig poder inscriure’m a l’Université Grenoble Alpes, per realitzar el Diploma de terapeuta de mà a França. És el títol que t’acredita com a terapeuta de mà de manera oficial. És una formació molt potent que ha durat dos anys i que estic molt satisfet d’haver pogut fer.
–Quins creu que són els motius pels quals falten professionals al Principat?
–El cas d’Andorra és particular, falten professionals perquè la demanda de fisioteràpia és molt alta. El que tenim al país és una alta demanda a causa d’un sistema sanitari públic que costeja gran part del preu de les sessions. És per això que molta gent sense tenir potser una lesió molt greu agafa sessions de fisioteràpia per fer, per exemple, un massatge d’esquena. En part aquesta alta demanda ve donada pels prescriptors, que en aquest cas són els metges.
–Sobretot falten també especialitzacions, no?
–Les especialitats en fisioteràpia fa molts anys que existeixen, però malauradament ni a Andorra ni a Espanya estan reconegudes de manera oficial. Personalment, penso que la fisioteràpia hauria d’anar cap a un sistema com el dels metges que fan un examen MIR, i després fan una especialitat reconeguda. Igualment que no volem que ens operi del cor un metge no especialista, no hauríem de voler que ens tracti una lesió un fisioterapeuta no especialitzat.
