En primer lloc, és necessari assenyalar que la cultura de l’esforç fa referència al fet que les coses, els objectius o les metes s’aconsegueixen esforçant-se i treballant.
La cultura de l’esforç ens ensenya a ser adaptatius, a assumir responsabilitats, a prendre les ensopegades o errors de manera positiva i realista, i per descomptat afavoreix el desenvolupament de la constància.
I el cert, encara que de vegades ho digui amb un somriure als llavis, sempre dic als meus alumnes que els cultiven la cultura del mínim esforç.
Habilitats com l’hàbit d’estudi o la capacitat de concentració són crucials perquè el procés d’ensenyament-aprenentatge es produeixi amb èxit. Totes dues es troben entre les actituds necessàries que ha de desenvolupar un nen durant la seva infantesa perquè al llarg de la seva adolescència i adultesa es consolidin. La manca d’hàbit d’estudi és un clàssic entre els nostres estudiants des de fa decennis.
És molt possible que aquesta pèrdua de la cultura de l’esforç i de la tolerància a la frustració, encara que jo també l’he observada en persones de més edat, sigui causada per les escasses expectatives de futur que té una part important de la joventut, en part perquè el desenvolupament econòmic en les darreres dècades ha generat una societat més acomodada. Segurament ara els atrau més la figura d’un youtuber que la d’un físic. A més, cal tenir en compte que per ser un youtuber important no calen uns estudis, per tant, la conclusió és: un baix interès pels estudis, ja no cal fer cap esforç per triomfar. Si a aquest fet unim un ús excessiu de mòbils, xarxes socials i jocs en línia tindrem la fórmula màgica per al fracàs escolar.
A més, també ens hem de centrar en les actituds dels pares. Actualment, la major part dels pares volen evitar als seus fills qualsevol sobreesforç i per descomptat tot patiment i la vida real no és així. D’aquesta manera, priven els seus fills d’una de les eines essencials que ells mateixos han utilitzat per ser capaços de madurar i créixer, ja que un cert grau de patiment i no gaire esforç són necessaris per a l’assentament humà, professional i social.
La implicació de la família és condició sine qua non perquè es doni un veritable procés educatiu. En aquest sentit, la família ha de transmetre als infants que l’esforç té una recompensa i que aconseguir una cosa que desitgem requereix aquest esforç, encara que s’hagi de renunciar a vegades a fer allò que ens ve de gust en aquell moment.
Sincerament, per concloure, assenyalaria que no hi ha res que no requereixi un esforç per aconseguir un objectiu, bé sigui físic o mental. Si volem aprimar caldrà fer l’esforç en més o menys mesura de canviar hàbits alimentaris i sedentaris. Si volem córrer una marató, caldrà entrenar per aconseguir-ho i és evident que no és gens fàcil la preparació i encara menys trobar els temps a l’agenda diària per dur-ho a terme. Si volem fer una ruta per la muntanya haurem d’esforçar-nos per recordar el camí, exercitar la memòria a més del cos. És a dir, res no s’aconsegueix sense esforç i els nostres alumnes haurien de comprendre això.
