El dissabte 10 d’octubre se celebra el Dia Mundial de la Salut Mental i, mentre pensava què podia escriure aquest any sense tornar-me a repetir, les muses em van visitar. Aquesta vegada ho van fer en forma d’un article d’El País, escrit per Enrique Alpañés, amb un titular que va aconseguir que m’aturés: ‘El mòbil impacta en la qualitat de vida com la renda o l’educació¡.

Reconec que la meva primera reacció va ser de certa incomoditat. Comparar l’impacte del mòbil amb factors com la renda, l’educació o el lloc on vivim pot semblar, d’entrada, exagerat.

Però després de llegir l’article vaig entendre millor què plantejaven els investigadors.

No estan dient que el mòbil tingui el mateix pes que la pobresa o la manca d’oportunitats. El que plantegen és que l’entorn digital també pot influir en la nostra salut i en la nostra qualitat de vida.

Cada dia hi ha més evidències que la nostra salut no depèn únicament de la genètica o de la nostra voluntat. També hi influeixen els ingressos, l’educació, les condicions laborals, les relacions socials, el barri on vivim, l’accés a un habitatge digne, les violències viscudes, les experiències traumàtiques o l’accés que tenim a determinats recursos.

Ara alguns investigadors comencen a plantejar que hauríem de tenir en compte un altre factor: l’entorn digital.

Una sèrie de tres estudis publicats a The Lancet ha revisat 121 investigacions prèvies amb dades d’uns nou milions de persones menors de 25 anys. Els resultats troben una associació entre l’ús problemàtic dels mitjans digitals i un risc més elevat de problemes de salut mental, trastorns del son i una menor activitat física.

També considero important aclarir una cosa per no generar una alarma que no correspon.

Aquests estudis no demostren que utilitzar el mòbil provoqui directament depressió, ansietat o obesitat.

La relació pot donar-se en les dues direccions. Determinats usos de la tecnologia poden afectar negativament la salut mental, però una persona que ja se sent sola, deprimida o ansiosa també pot passar més temps connectada buscant entreteniment, contacte amb altres persones o suport.

En l’estudi hi ha un detall que m’agrada molt: passa de posar el focus només en les hores que passem amb el mòbil a com les passem. M’explico: no tots els usos d’una pantalla són iguals.

No és el mateix utilitzar el mòbil per parlar amb una persona que estimem, estudiar, buscar informació o veure una pel·lícula que passar diverses hores de matinada consumint continguts de manera compulsiva.

Tampoc és el mateix que un infant utilitzi una aplicació educativa acompanyat per un adult que els nostres joves estiguin sols davant d’una pantalla accedint a apostes, pornografia, violència, reptes extrems, productes miracle o missatges que els prometen guanyar diners ràpidament amb inversions o criptomonedes.

Això no vol dir que el mòbil sigui el problema ni que qualsevol jove que tingui accés a aquests continguts desenvolupi una addicció.

El que vol dir és que el nostre entorn ha canviat i la prevenció també s’ha d’adaptar a aquests canvis.

Des de Projecte Vida fa temps que parlem de com estan canviant les addiccions. Apareixen noves formes de consum i noves conductes que fa uns anys gairebé no teníem presents quan parlàvem de prevenció.

Aquest any celebrem ja el 5è Cicle de Prevenció i Reducció de Riscos i un dels temes que hem volgut incorporar és precisament aquest.

El pròxim 9 de novembre, Hibai López-González, investigador i professor de la Universitat de Barcelona, oferirà una xerrada dirigida a famílies titulada ‘Diners fàcils, risc real. Apostes, criptomonedes i promeses d’enriquiment ràpid entre els joves’, a les 19.00 h, a la Sala Ària del Centre de Congressos d’Andorra la Vella.

Us animaria a assistir-hi. Crec que ens sorprendrà descobrir com determinats gurús econòmics, influencers i continguts a les xarxes poden utilitzar estratègies molt convincents per vendre als joves la idea que és possible enriquir-se de manera ràpida i gairebé sense risc.

I en un moment com l’actual, en què molts miren el futur amb incertesa, les falses promeses poden resultar especialment atractives i també especialment perilloses. Avui, més que mai, necessitem estar informats per poder prevenir.

Parlarem d’inversions, apostes esportives, joc en línia, videojocs amb mecàniques de joc, criptomonedes i altres formes d’especulació digital. També parlarem de senyals d’alerta i d’eines per a les famílies.

I aquí és on entra la responsabilitat compartida.

Les famílies tenim una responsabilitat, per descomptat. També l’escola, els professionals i la societat en general hem de conèixer els riscos, educar i acompanyar infants i adolescents.

Però no podem exigir tot l’autocontrol a un adolescent i oblidar-nos del que té a l’altre costat de la pantalla.

Hi ha plataformes que tenen molt pocs escrúpols a l’hora de competir per la nostra atenció. La nostra salut no és necessàriament la seva prioritat; el que els interessa és que passem més temps connectats, que hi tornem i que continuem consumint. I quan parlem d’apostes, compres, videojocs o determinades inversions, a més, hi ha un benefici econòmic com més temps passa la persona jugant, apostant, comprant o invertint.

La sèrie publicada a ‘The Lancet’ també planteja aquesta qüestió. Els investigadors assenyalen que mesures aïllades, com establir límits d’edat, poden no ser suficients. Reclamen més transparència per part de les empreses tecnològiques, que les seves dades puguin ser estudiades per investigadors independents i que es valorin els possibles efectes sobre la salut abans de llançar determinats productes.

Hem d’entendre quin ús fem del mòbil, quins continguts veiem nosaltres i quins veu la nostra joventut i, sobretot, observar les conseqüències que pot tenir en la nostra salut, el nostre entorn i la nostra autoestima.

Fa anys vam aprendre que per comprendre la salut d’una persona no n’hi ha prou amb mirar el seu cos. També hem de mirar les seves condicions de vida, les seves relacions, les seves oportunitats i l’entorn on viu.

Ara potser també haurem de mirar l’entorn digital.

Per acabar, us deixo una frase que vaig llegir i que em va agradar molt:

«No hi ha un poder de canvi més gran que el d’una comunitat que descobreix allò que li importa».