Fa dies que parlem de l’Alt de la Capa. Parlem del mirador, del camí, de les activitats, del turisme, de l’observació astronòmica, dels visitants i, inevitablement, dels diners. Parlem molt de com hi pujarem, però si nosaltres pugem, on aniran els animals? No és una pregunta retòrica.
L’any 2002, l’estudi sobre les àrees d’importància nacional per als ocells d’Andorra documentava, a l’àrea Xixerella-Alt de la Capa, la presència estable d’isards, entre 65 i 85 exemplars, cabirols i porcs senglars, així com una bona població de tritó pirinenc. Entre les aus hi apareixien el trencalòs, l’àguila daurada, el gall de bosc, el falcó pelegrí, la perdiu blanca, el mussol pirinenc o el picot negre. Vaja, que allà dalt no estaven precisament sols.
L’estudi deixava poc lloc a interpretacions: valor ornitològic de 3 sobre 4, grau d’amenaça de 3 sobre 3, el màxim de l’escala, i prioritat de conservació CRÍTICA. I una dada que, 24 anys després, crida l’atenció: entre les amenaces identificades ja apareixia l’ampliació dels dominis esquiables. Potser val la pena tornar a obrir aquell estudi abans d’obrir nous camins.
Han passat 24 anys. Què ha passat amb aquell ecosistema? Està millor? Està pitjor? Quines espècies hi viuen avui? M’interessa saber quins estudis actualitzats s’han fet abans de tirar endavant el projecte. Aquesta informació ja s’ha sol·licitat formalment.
Els estudis del Govern sobre hàbitats prioritaris identifiquen a l’entorn de l’Alt de la Capa altres espais d’interès i continuïtats ecològiques cap a Port Negre, Galliner, Setúria i Pal-Xixerella, amb la proximitat del Parc Natural Comunal de les Valls del Comapedrosa. Si augmenta la presència humana, els animals no desapareixen per art de màgia. Alguns ens toleren millor, altres canvien els seus horaris, deixen d’utilitzar determinades zones o busquen llocs més tranquils.
Però anar-se’n no vol dir trobar casa. Si els que marxen de l’Alt de la Capa arriben a aquestes zones, trobaran altres animals vivint-hi, territoris ocupats, equilibris i pressions. Hauran de trobar aliment, refugi, zones de reproducció i, en alguns casos, competir per tot això. Què farem? Muntanyes d’acollida? Perquè no existeixen. No hi ha muntanyes buides.
Per això no em preocupa només saber si poden desplaçar-se. Em preocupa saber cap a on, quants, en quines èpoques, què trobaran quan hi arribin i si tindran prou refugi, aliment i tranquil·litat. I també què passa amb els animals que viuen a les zones que els reben. S’ha estudiat?
Andorra té 468 km². Som un país petit i no podem ocupar espais pensant que la fauna simplement farà uns quilòmetres més. Arriba un moment en què aquest «més enllà» també és Andorra.
I tenim un precedent molt a prop. El Mirador Solar de Tristaina ha superat les 520.000 visites acumulades des de la seva inauguració el 2021. Això no vol dir que l’Alt de la Capa hagi de repetir aquestes xifres, però sí que ens ensenya fins a quin punt un nou atractiu en alta muntanya pot canviar la freqüentació d’un lloc.
Sabem que existeix un business plan de l’Alt de la Capa amb una previsió de visitants. Quants? I aquí hi ha una cosa que em grinyola: si hem calculat quantes persones poden pujar per saber si el projecte funciona econòmicament, hem utilitzat aquesta mateixa xifra per preguntar-nos què significa ambientalment? Al final són les mateixes persones. En un compte són clients o visitants; per a l’ecosistema són presència humana.
I encara hi ha més. No parlem només del dia. El projecte incorpora observació astronòmica i activitat nocturna, precisament en les hores en què moltes espècies aprofiten que nosaltres marxem per moure’s, alimentar-se o recuperar espai. Quina il·luminació hi haurà? Quanta gent es preveu que hi pugi de nit? S’ha valorat l’efecte sobre la fauna? Perquè una cosa és l’impacte de construir una infraestructura i una altra és el que passa després, quan ja està construïda i comencem a utilitzar-la.
No dic que el turisme sigui el problema ni que no s’hagi de fer res a la muntanya. Dic que abans de fer-ho hauríem de saber què passarà després. I en un país democràtic no crec que demanar transparència sigui res extraordinari. Quan es planteja una actuació d’aquesta magnitud sobre un espai que forma part del patrimoni natural del país, la informació per entendre i valorar el projecte hauria d’estar a l’abast de la ciutadania des del principi. No hauríem d’assabentar-nos que existeix un business plan, uns informes o unes previsions i haver-los d’anar demanant per saber què diuen. I encara menys quan no parlem només d’un projecte turístic, sinó d’un espai natural que és patrimoni de tots.
Perquè al final també estem parlant del model de país que volem. Potser l’exclusivitat d’Andorra no consisteix a aconseguir que tothom pugui arribar a tots els racons, i potser no cal convertir cada lloc espectacular en un lloc més accessible perquè el puguem visitar tots. Potser l’exclusivitat també és conservar alguns llocs on arribar continuï sent difícil. I torno al principi: després de projectes, estudis, visitants, diners i business plans, em queda una pregunta molt més senzilla: si nosaltres pugem, on baixaran ells?
