El dissabte 26 de setembre, a les vuit del vespre, vaig assistir a la sala Perecaus, a Canillo, a la representació de L’ermità de Meritxell, una obra escrita pel pare Ambrós i M. Caralt, recuperada ara en una adaptació i direcció de Mercè Canals.
L’obra ens trasllada a la darreria del segle XIX, a una Andorra de muntanya marcada per les tradicions, la família i la fe. Jaume, l’hereu de la casa, decideix convertir-se en ermità de Meritxell, una elecció que canviarà no tan sols el seu futur, sinó el de tota la família.
En renunciar a la condició d’hereu i a l’herència, la seva germana petita, Agneta, passa a ser la pubilla. Jaume també deixa Nadalina, la seva promesa, però les conseqüències de la seva decisió van més enllà. Segons una antiga tradició andorrana, els germans més petits no es podien casar abans que el germà o la germana gran. Si Jaume no es casava, Agneta tampoc no podia fer-ho amb Benet, el seu promès. Herència, matrimoni i continuïtat de la casa quedaven així estretament lligats.
El conflicte té també un vessant còmic a través de Felícia, l’àvia, que pretén casar-se amb Roc, un mosso molt més jove que treballa amb el bestiar i en les feines de la casa, per convertir-se ella mateixa en pubilla i quedar-se l’herència.
La impossibilitat de casar-se amb Benet i la marxa de Jaume afecten Agneta fins al punt de perdre la raó. Els pares la porten al santuari de Meritxell i retreuen al fill les conseqüències de la seva decisió. Jaume confia que la Verge guarirà la seva germana i, quan Agneta entra al santuari i toca la imatge de la Mare de Déu, recupera la salut. El pare perdona Jaume, Agneta pot ser la pubilla i casar-se amb Benet, i Jaume continua la seva vida com a ermità.
Nadalina, que continua estimant-lo i no vol cap altre home, decideix mantenir la seva vida unida a la d’ell. Com que ja és pastora, es queda amb les seves ovelles a les terres dels voltants de Meritxell: si Jaume serà l’ermità de Meritxell, ella serà la pastoreta de la Verge de Meritxell.
Amors, renúncies, tradicions familiars, humor i religiositat s’entrellacen així en una obra que ens apropa a formes de vida, valors i creences profundament arrelats en la societat andorrana. És, en definitiva, una història d’Andorra, una història molt nostra.
Per a mi, però, la representació tenia un interès afegit: L’ermità de Meritxell forma part de la meva recerca sobre el teatre andorrà i, durant molts anys, no havia pogut localitzar-ne el text.
Quan treballava en la meva tesi, vaig contactar amb mossèn Ramon, de Canillo, pensant que en podia conservar algun exemplar o saber on es trobava. Em va explicar que calia buscar-lo a l’arxiu del monestir de Montserrat. Vaig parlar amb l’arxiver, però la resposta va ser negativa: no constava que hi hagués cap exemplar. Durant anys, doncs, va ser per a mi una peça perduda del teatre andorrà.
Al final de la representació vaig descobrir què havia passat. El text sí que era a Montserrat, però havia quedat traspaperat entre la gran quantitat de documentació pendent d’ordenació i catalogació. No és que no hi fos: durant molt de temps, simplement, ningú no l’havia pogut localitzar.
Fa uns mesos, mossèn Ramon va aconseguir que li proporcionessin el text, fet que ha permès a Mercè Canals preparar aquesta nova adaptació i portar l’obra novament a escena.
Després de tants anys buscant una obra que semblava desapareguda, descobrir que havia sobreviscut amagada entre la paperassa d’un arxiu i veure-la finalment damunt d’un escenari va tenir per a mi un significat especial.
Recuperar L’ermità de Meritxell no significa únicament recuperar un text teatral, sinó també una petita part de la memòria cultural i teatral d’Andorra i retornar-la al públic. Una obra que parla d’una Andorra del passat torna, molts anys després, per recordar-nos les arrels, la memòria i la transmissió d’una història compartida.
