Com a criminòleg, sempre m’ha fascinat la línia que separa el que sabem del que creiem saber. En criminologia, aquesta diferència no és un detall: és la base de qualsevol anàlisi rigorosa. Una evidència no és una hipòtesi, una hipòtesi no és una conclusió i, sobretot, allò que no podem demostrar no es converteix en un fet perquè encaixi millor en una història.
Per això m’ha resultat especialment difícil veure la nova temporada de Monster, dedicada a Lizzie Borden.
No perquè una sèrie no pugui prendre’s llicències creatives. Evidentment que pot. El problema és que Monster no es presenta com una ficció criminal qualsevol. La franquícia de Ryan Murphy i Ian Brennan s’ha construït precisament sobre històries de criminals reals. Ho vam veure amb Jeffrey Dahmer i Ed Gein: casos reals, documentats, investigats i amb una quantitat considerable d’evidències que permeten reconstruir-ne els fets, encara que la televisió els adapti i els dramatitzi.
Amb Lizzie Borden, però, hi ha un problema fonamental: no sabem si va ser l’assassina. El 4 d’agost de 1892, Andrew i Abby Borden van ser assassinats a casa seva. Lizzie, filla d’Andrew, va ser acusada, jutjada i finalment absolta. I, més de 130 anys després, continua sense existir una prova definitiva que permeti afirmar que ella va cometre els assassinats. La sèrie, en canvi, decideix que sí.
I a partir d’aquesta decisió construeix una història que, en diversos moments, supera àmpliament els fets documentats. Lizzie manté una relació sentimental amb Bridget Sullivan, la criada dels Borden; participa en un intent d’enverinament; queda vinculada a altres assassinats i acaba convertida en una assassina amb una trajectòria criminal prèvia.
Bridget Sullivan va existir. L’assassinat de Bertha Manchester va existir. Nance O’Neil va existir. L’episodi relacionat amb l’àcid prússic va existir. Els conflictes familiars van existir. Però això no significa que la història que construeix la sèrie a partir d’aquests elements també existís.
I aquí és on, com a criminòleg, em genera més conflicte.
La criminologia treballa precisament amb aquesta frontera. Amb els indicis, les proves, els testimonis, les hipòtesis i les diferents interpretacions possibles d’un comportament criminal. No podem convertir una sospita en una certesa simplement perquè sigui la hipòtesi que millor encaixa. No podem construir el perfil d’una persona a partir d’elements que no sabem si són reals. I no podem presentar com a conducta criminal demostrada allò que només forma part d’una especulació.
Una sèrie no té aquesta obligació, evidentment. Però Monster sí que té una responsabilitat diferent de la d’una ficció completament inventada: està treballant amb persones, víctimes i crims que van existir.
I aquí és on considero que la sèrie fa més mal que bé a la criminologia. No perquè hagi de convertir-se en un manual universitari, sinó perquè utilitza el prestigi del True Crime mentre elimina precisament una de les coses que considero més importants de la nostra disciplina: la prudència davant allò que no podem demostrar.
Lizzie Borden pot haver estat culpable. És una hipòtesi que té arguments al darrere i que ha generat debat durant més d’un segle. Però també és cert que va ser absolta. I això forma part de la història tant com les sospites que van recaure sobre ella.
El problema és que la ficció elimina aquest matís. Quan veiem Lizzie cometre un assassinat a la pantalla, el nostre cervell no ho processa com una hipòtesi criminològica. Ho processa com una reconstrucció. I quan aquesta reconstrucció apareix dins d’una franquícia que porta per títol Monster, la frontera entre realitat i ficció es fa encara més prima.
Potser aquest és el gran problema del True Crime actual: ja no ens interessa tant saber què podem demostrar com trobar una història que ho expliqui tot. Però la criminologia no funciona així.
Hi ha casos en què no sabem qui és l’autor. Hi ha crims sense mòbil conegut. Hi ha testimonis contradictoris. Hi ha proves insuficients. Hi ha investigacions que no arriben a una conclusió definitiva. I hi ha persones que són sospitoses i, malgrat això, són absoltes. Això també és criminologia. De fet, potser és una de les parts més importants de la criminologia: saber dir «no ho sabem».
La història de Lizzie Borden és fascinant precisament per això. Perquè no sabem què va passar exactament dins aquella casa. I potser mai no ho sabrem. No obstant, Netflix ha preferit omplir els buits.
Com a espectador, puc entendre-ho, com a criminòleg, em costa més. Perquè una cosa és crear una bona història a partir d’un crim real i una altra és convertir una hipòtesi en una veritat perquè el guió necessita un final.
I si alguna cosa m’ha ensenyat estudiar criminologia és que, davant d’un crim, el més important no és tenir sempre una resposta, és saber fins on arriben les proves i què comença després d’elles.
