Quan pensem en una persona amb un trastorn addictiu, què és el primer que ens ve al cap?
Per a moltes persones la resposta és immediata: algú que consumeix alcohol, cocaïna, cànnabis o que passa hores davant d’una pantalla o jugant. Veiem la conducta. Veiem el consum. Però poques vegades ens preguntem què hi ha darrere.
I potser aquí és on l’estigma ens juga una de les seves pitjors passades.
L’estigma ens fa mirar només la superfície. Ens porta a pensar que les addiccions són conseqüència de la manca de voluntat, de males decisions o d’una suposada debilitat personal. Aquesta mirada simplista ens impedeix veure una realitat molt més complexa.
Fa temps vaig llegir una frase que resumeix perfectament aquest canvi de perspectiva. En lloc de preguntar-nos «què li passa a aquesta persona?», potser ens hauríem de preguntar «què li ha passat?».
Pot semblar un simple canvi de paraules, però en realitat és un canvi profund en la manera d’entendre les addiccions.
Cada vegada hi ha més evidència científica que demostra que moltes persones amb un trastorn addictiu arrosseguen una història de trauma, maltractament, negligència o altres experiències adverses viscudes durant la infància. En molts casos, el consum no apareix perquè una persona vulgui destruir la seva vida, sinó perquè intenta alleujar un patiment emocional que no ha pogut gestionar d’una altra manera.
Com ja sabeu els qui em llegiu sovint, soc una autèntica fan de les dades. I, quan parlem d’estigma, crec que és important deixar que sigui la ciència qui parli.
Una de les investigacions més sòlides sobre aquest tema és la que estudia les anomenades Experiències Adverses en la Infància (Adverse Childhood Experiences o ACEs). Una metaanàlisi publicat l’any 2023, que va analitzar 102 estudis amb més de 900.000 participants, va concloure que les persones que havien patit experiències adverses durant la infància tenien un 80% més de probabilitats de fumar, un 81% més de probabilitats de desenvolupar un consum problemàtic d’alcohol, un 54% més de probabilitats de presentar un consum elevat d’alcohol, un 70% més de probabilitats de consumir drogues il·legals i un 45% més de probabilitats de consumir cànnabis, en comparació amb les persones que no havien viscut aquestes experiències. Els autors assenyalen que aquestes vivències constitueixen un important factor de risc per desenvolupar trastorns addictius i recomanen que els tractaments incorporin una perspectiva informada pel trauma.
Però no acaba aquí.
Un dels factors que més sovint queda ocult darrere de l’estigma és l’abús sexual infantil. Una revisió sistemàtica i metaanàlisi d’estudis longitudinals, publicada l’any 2018, va concloure que les persones que havien patit abusos sexuals durant la infància presentaven un 73% més de risc de desenvolupar un trastorn per consum de drogues al llarg de la vida. L’estudi també va observar que les persones que havien patit maltractament físic tenien un 74% més de risc. A més, els autors van constatar que les dones amb antecedents d’abús sexual infantil presentaven un risc encara més elevat que els homes de desenvolupar un trastorn per consum de substàncies.
I la relació entre el trauma i les addiccions no acaba aquí.
Un estudi poblacional publicat l’any 2016, que va seguir prop de 400.000 fills i filles durant gairebé 24 anys, va concloure que les persones que havien crescut amb un pare o una mare amb un trastorn per consum d’alcohol tenien un 44% més de risc de desenvolupar un trastorn per consum de substàncies al llarg de la vida. Quan els dos progenitors patien aquest trastorn, el risc era encara més elevat: més del doble que el de les persones que no havien crescut en aquest entorn. Els investigadors expliquen que aquest augment del risc no es deu únicament a factors genètics. També hi influeixen les experiències viscudes durant la infància, l’estrès crònic, la inestabilitat familiar i els models de conducta apresos a casa.
I encara no hem acabat. En queden més.
Les revisions científiques mostren una relació de dosi-resposta. És a dir, com més experiències adverses acumula una persona durant la infància, més augmenta la probabilitat que desenvolupi un trastorn per consum de substàncies durant l’adolescència o l’edat adulta.
Naturalment, això no significa que totes les persones que han viscut aquestes situacions desenvolupin una addicció. Moltes no ho faran mai. Però sí que sabem que el risc augmenta de manera consistent.
També sabem que el trauma no deixa únicament una empremta emocional. De fet, la investigació més recent mostra que els traumes infantils poden alterar els sistemes de resposta a l’estrès, la regulació emocional, el control dels impulsos i fins i tot el desenvolupament del cervell. Davant d’aquestes dificultats, algunes persones recorren a l’alcohol o a altres substàncies buscant alleujar temporalment el dolor emocional, l’ansietat o els records traumàtics.
Des d’aquesta perspectiva, moltes conductes addictives poden entendre’s com una estratègia d’afrontament desadaptativa més que no pas com una simple recerca de plaer.
Malauradament, l’estigma continua impedint que aquesta realitat sigui visible.
Quan etiquetem una persona únicament com «un alcohòlic» o «un drogoaddicte», deixem de veure la seva història. Deixem de preguntar-nos què ha viscut, què ha patit i quines circumstàncies l’han conduït fins allà.
Aquesta mirada té conseqüències molt importants.
- Dificulta l’empatia.
- Afavoreix la culpabilització.
- Retarda la demanda d’ajuda.
- I fins i tot pot influir en l’atenció sanitària i social que rep la persona.
Comprendre el paper del trauma no significa justificar el consum ni eximir ningú de la seva responsabilitat. Significa entendre millor l’origen del problema per poder oferir tractaments més eficaços i, sobretot, més humans.
Potser el gran problema és que l’estigma actua com una bena als ulls de la societat.
Només veiem la conducta: el consum d’alcohol, de cocaïna, el joc o qualsevol altra addicció. Però deixem de mirar la història que hi ha al darrere. Històries de maltractament, d’abús, de negligència, de violència, de pèrdues o de sofriments que sovint mai no van ser atesos.
Quan reduïm una persona a la seva addicció, estem ocultant precisament allò que més necessitem comprendre per ajudar-la: el seu patiment.
Potser, després de llegir tot això, la pròxima vegada que ens trobem davant d’una persona amb un trastorn addictiu deixarem de preguntar-nos només què consumeix i començarem a preguntar-nos què ha viscut. Perquè només quan som capaços de mirar més enllà de l’addicció podem entendre el seu patiment i oferir una resposta realment humana.
Com va escriure John Steinbeck:
«Una ànima trista pot matar més de pressa que un bacteri».
