La Vuelta ha volgut modernitzar-se. En plena batalla per captar l’atenció d’un públic cada vegada més jove, la cursa ha apostat per les xarxes socials i per una figura que, sobre el paper, semblava tenir tots els ingredients per aconseguir-ho: Erola Jons, creadora de contingut catalana amb més de sis milions de seguidors entre TikTok i Instagram. El problema és que, en aquest intent d’arribar a una audiència nova, potser La Vuelta ha confós una cosa tan senzilla com tenir audiència amb tenir les competències necessàries per exercir una determinada funció.
La polèmica ha esclatat després de les seves primeres intervencions amb els ciclistes. Comentaris dirigits a Tadej Pogačar o Josh Tarling, basats en el mateix estil de coqueteig i humor que Jons utilitza habitualment a les seves xarxes, han estat percebuts com a inadequats en el context d’una competició esportiva professional. La mateixa organització ha acabat limitant el seu accés als corredors i demanant-li que adapti el seu to al context de la cursa.
Però més enllà de si les bromes eren més o menys encertades, el cas planteja una qüestió molt més interessant: fins a quin punt estem substituint professionals per persones que simplement tenen una gran audiència?
No és una qüestió de demonitzar els influencers. Ser creador de contingut és una professió i, de fet, fer-la bé requereix unes habilitats que no són gens senzilles. Entendre les xarxes, construir una comunitat, generar contingut constantment i aconseguir que milions de persones vulguin veure’t no està a l’abast de tothom. Jons, en aquest sentit, ha demostrat sobradament que sap fer la seva feina.
El problema apareix quan aquesta capacitat es converteix en una mena de comodí professional. Com si acumular milions de seguidors fos suficient per justificar que una persona pugui desenvolupar qualsevol tasca comunicativa, independentment de la seva formació o experiència en aquell àmbit. I aquí és on apareix el debat sobre l’intrusisme laboral.
Un periodista esportiu no només pregunta. Ha de conèixer l’esport, entendre què està passant, saber contextualitzar una resposta, respectar els tempos d’una competició i, sobretot, entendre que està treballant amb esportistes que no són personatges d’un vídeo de TikTok. Un periodista especialitzat en ciclisme porta anys construint aquest coneixement. Sap qui és Pogačar, però també sap què significa la seva situació dins la cursa, quina és la història del corredor que té davant i quines preguntes aportaran alguna cosa a l’espectador.
De fet, el problema no és que La Vuelta incorpori creadors de contingut. El problema és per què els incorpora i què espera que facin. Si l’objectiu és crear contingut informal per a TikTok, acostar la competició a persones que no consumeixen habitualment ciclisme o mostrar una cara més informal dels corredors, és perfectament legítim. Però si aquesta aposta implica donar a una persona sense experiència específica en ciclisme el mateix espai, accés i consideració que a professionals que porten anys treballant en aquest sector, aleshores la discussió és inevitable. I no és un fenomen exclusiu del periodisme.
La digitalització ha canviat les regles del joc i és evident que els mitjans tradicionals han d’adaptar-se. Però adaptar-se no hauria de significar assumir que una persona amb molts seguidors pot substituir automàticament un professional especialitzat. De la mateixa manera que tenir un milió de seguidors no converteix ningú en metge, advocat o criminòleg, tampoc converteix ningú en periodista esportiu.
I aquí hi ha una diferència fonamental: un influencer pot aportar moltíssim a un mitjà sense haver de substituir ningú: Poden coexistir el periodista i el creador de contingut. Un pot aportar rigor, context i coneixement; l’altre, espontaneïtat, proximitat i capacitat de connectar amb audiències que potser mai consumirien aquell contingut per les vies tradicionals. No cal escollir entre l’un i l’altre.
El que sí que hauríem de començar a preguntar-nos és si estem construint una societat on el nombre de seguidors pesa més que els anys de formació.
