«Ja ho mirarem al setembre.» És probablement la frase més repetida del país durant les últimes setmanes. Projectes ajornats, pressupostos aparcats, decisions passades a una reunió que encara no té data. I entre aquests projectes ajornats, a moltes empreses andorranes, hi havia alguna cosa relacionada amb la intel·ligència artificial: una eina que s’havia de provar, una formació que s’havia de tancar, un procés que s’havia de revisar. Ara que tornem a la rutina, la pregunta és què ha costat exactament aquest ajornament. I la resposta honesta és que no ha costat res mesurable. Cap comerç del Principat no ha perdut un client perquè a l’agost no configurés un agent. Cap despatx no s’ha quedat obsolet per no haver comprat una llicència nova al juliol. Si fem cas del discurs dels últims tres anys, això hauria d’haver sortit caríssim: cada setmana compta, qui no es mou queda fora. Set setmanes d’un país funcionant a mig gas haurien d’haver deixat víctimes visibles. No n’hi ha cap.
Convé aclarir de seguida què vol dir això, perquè hi ha dues conclusions possibles i una és equivocada. La conclusió equivocada seria que la intel·ligència artificial estava sobrevalorada i que ja podem tornar a la nostra. No hi ha res que ho sostingui: les eines funcionen, s’abarateixen cada mes i cada vegada resolen més feina real dins de les empreses. La conclusió correcta és una altra, i és molt millor notícia: la pressió que sentíem era falsa, però l’oportunitat continua intacta. Ningú aquí no ha perdut cap tren aquest estiu. I si no s’ha perdut cap tren, el setembre no és una cursa per recuperar temps: és el millor moment possible per començar bé, amb calma i amb criteri, que és exactament l’única manera com això acaba funcionant.
El motiu de fons és senzill: el rellotge que fa por no és el rellotge que compta. La indústria dels models publica novetats cada setmana, i una empresa no canvia la seva manera de treballar cada setmana. Un hotel de Canillo planifica per temporades. Una gestoria d’Escaldes es mou per tancaments i terminis administratius. Un comerç d’Andorra la Vella compra amb mesos d’antelació. Cap d’aquests calendaris té res a veure amb el ritme d’anuncis d’OpenAI, Anthropic o de Google, i intentar seguir-lo acaba costant diners i credibilitat interna.
I ara la dada del país, publicada precisament enmig d’aquest estiu tranquil. El 13 d’agost, Andorra Digital va presentar un estudi sobre 678 empreses andorranes: el 100% de les grans afirma fer servir eines d’intel·ligència artificial, però només el 24% de les petites. Tres de cada quatre comerços, despatxos i negocis familiars del Principat no en fan servir cap.
La lectura habitual d’aquesta xifra és l’alarma. La meva és diferent. El mateix estudi dóna la clau: totes les grans empreses disposen d’especialistes TIC, però només el 12% de les petites en tenen. La diferència, doncs, no és de velocitat sinó de dedicació. Les grans no han anat més ràpid: tenen algú que se n’ocupa cada mes, no cada vegada que surt una notícia. La bretxa no l’obre la pressa, l’obre la continuïtat.
Val la pena dir una cosa incòmoda sobre el sector que envolta la intel·ligència artificial, i m’hi incloc: aquí es ven molt millor la pressa que el criteri. «T’estàs quedant enrere» és un missatge que funciona. «Això et portarà divuit mesos i tres processos ben triats» no omple cap sala. Per això circulen tantes propostes que comencen per la por i no per un problema concret de l’empresa que les rep. Aquest és el filtre més útil que hi ha avui: si una proposta no és capaç de dir quina tasca concreta t’estalvia i quantes hores, encara no és una proposta.
I les conseqüències d’anar de pressa no són només econòmiques. Quan una empresa s’ha estampat dues vegades amb la intel·ligència artificial, a la tercera ja no s’hi acosta ningú, ni tan sols quan la proposta és bona. L’equip ha après que això no funciona. Recuperar aquesta confiança costa molt més que els diners de les llicències.
El que funciona, en canvi, és avorrit i es pot explicar en quatre línies. S’agafa un procés: el més repetitiu i el menys estratègic que hi hagi sobre la taula. La gestoria que cada mes reclama la mateixa documentació a dos-cents clients. El comerç que respon les mateixes cinquanta preguntes cada temporada. Es posen quatre setmanes, dues persones i una xifra concreta per mesurar: hores estalviades, errors evitats o dies de retard menys. Si el número surt, es passa al procés següent. Si no surt, es tanca i s’ha après alguna cosa per molt pocs diners.
I dues advertències pràctiques sobre aquest primer procés, perquè és on es decideix si l’experiència serà bona o dolenta. La primera: que no sigui res que toqui dades sensibles de clients ni sistemes crítics de facturació. Per començar, es tria una cosa avorrida, interna i sense risc. La segona: que la persona que fa aquella tasca cada dia estigui dins del projecte des del primer moment. Els pilots que fracassen no fracassen per la tecnologia, fracassen perquè es decideixen en un despatx i es deixen caure sobre algú que no els ha demanat.
Que ningú no llegeixi tot això com una excusa per no fer res, perquè seria l’error contrari i molt més car. Un estiu sense projectes no té conseqüències mesurables. Tres anys, sí. I no es nota mentre passa: no hi ha cap dia concret en què una empresa es quedi enrere. Simplement, un dia descobreix que algú del seu sector fa en dues hores allò que ella fa en dos dies, i aquesta distància ja no s’agafa en un trimestre per molt pressupost que hi aboqui.
Per això la pregunta de setembre no és «què ens hem perdut aquest estiu?». Aquesta ja té resposta: res. La pregunta útil és més exigent i costa més de respondre: què volem que sigui diferent en aquesta empresa d’aquí a divuit mesos?
Si la resposta és «volem haver deixat de perdre deu hores cada setmana en feina administrativa que no aporta res», ja hi ha un projecte, un responsable possible i una manera de saber si funciona. Si la resposta és «volem provar la intel·ligència artificial», encara no hi ha res. La IA no premia els ràpids ni castiga els lents. Premia els constants, i això és una molt bona notícia per a la mida d’empresa que tenim aquí.
