Fa uns dies llegia l’article«La lluita contra l’estigma de la salut mental al lloc de treball», publicat al portal SOM Salut Mental 360 de Sant Joan de Déu. Es tracta d’un article divulgatiu que recull les principals conclusions de diferents organismes i entitats de referència, com l’Organització Internacional del Treball (OIT), l’Associació Americana de Psiquiatria (APA), la National Alliance on Mental Illness (NAMI) i l’APA Center for Workplace Mental Health.
Mentre el llegia vaig pensar que aquest mateix debat també l’hauríem de tenir quan parlem dels trastorns addictius. De fet, coincideix plenament amb un dels missatges de la tercera campanya contra l’estigma que hem impulsat aquest any des de Projecte Vida, en col·laboració amb el Govern d’Andorra, el Comú d’Escaldes-Engordany i VSA Comunicació, on precisament un dels cartells posa el focus en l’estigma laboral.
Segurament molts de nosaltres passem més hores a la feina que a casa. La feina no és només un lloc on anem a guanyar-nos la vida. També és un espai on construïm relacions, on ens sentim útils i on passem bona part del nostre dia. Ara imagina que un dia desenvolupes un problema de salut mental o un trastorn addictiu. T’atreviries a explicar-ho a la feina? O tindries por que et miressin diferent?
I, malauradament, aquesta por té una explicació.
Segons l’Informe de referència en matèria de salut mental (2017) de l’Organització Internacional del Treball (OIT), l’estigma i la discriminació continuen sent un dels principals reptes en salut mental. De fet, els trastorns de salut mental són una de les condicions que més estigma generen a escala mundial, només per darrere del VIH.
I és precisament en el món laboral on aquest estigma es fa més evident.
Encara avui hi ha empresaris que pensen que una persona amb un problema de salut mental rendirà menys, serà menys competent o donarà més problemes que qualsevol altre treballador. A més, les persones que tornen a la feina després d’una baixa relacionada amb la salut mental tenen més probabilitats de ser qüestionades, perdre responsabilitats o, fins i tot, acabar acomiadades.
No és estrany, doncs, que moltes persones decideixin callar.
Segons una enquesta de l’Associació Americana de Psiquiatria (APA), aproximadament la meitat dels treballadors no s’atrevirien a parlar dels seus problemes de salut mental a la feina. I més d’una de cada tres persones tenia por que buscar ajuda pogués tenir conseqüències laborals, inclosa la possibilitat de perdre la feina.
Sincerament, no m’estranya.
Perquè encara continuem pensant que una persona amb depressió, ansietat o un trastorn addictiu és menys vàlida que la resta. I això no passa amb altres malalties. Ningú qüestiona la professionalitat d’una persona perquè tingui diabetis, càncer o una cardiopatia. Però quan parlem de salut mental o d’addiccions, encara hi ha qui associa aquestes malalties amb la manca de voluntat, la irresponsabilitat o la incapacitat.
I aquí és on tenim un problema.
Perquè mentre les persones tinguin por d’explicar que necessiten ajuda per no perdre la feina, arribaran tard als tractaments. I ja sabem que, en els trastorns addictius, demanar ajuda a temps pot marcar la diferència entre recuperar-se abans o que el problema continuï empitjorant.
I aquest no és l’únic efecte de l’estigma dins del món laboral. Moltes vegades pensem que l’estigma laboral només apareix quan algú és acomiadat o no aconsegueix una feina. La realitat és que pot començar molt abans i, fins i tot, sense mala intenció.
Segons el capítol científic The Stigma of Addiction in the Workplace, publicat al llibre The Stigma of Substance Use Disorders, hi ha pràctiques habituals dins les empreses que poden reforçar involuntàriament l’estigma cap a les persones amb trastorns addictius.
Per exemple, una cosa tan senzilla com no respectar la confidencialitat. Compartir informació sobre el consum o el tractament d’una persona amb companys o responsables que no necessiten conèixer-la pot acabar generant rumors, etiquetes i discriminació. Al cap i a la fi, tots sabem com funcionen els comentaris de passadís.
També passa quan no s’ofereixen les mateixes facilitats que es donarien davant de qualsevol altra malaltia. Si una persona necessita flexibilitat horària per assistir al tractament i l’empresa li ho nega, mentre que sí que ho permet en altres problemes de salut, estem enviant un missatge molt clar: aquesta malaltia no la considerem igual que les altres.
I encara hi ha un altre aspecte que moltes vegades ni tan sols ens plantegem: el llenguatge.
Les paraules importen. No és el mateix parlar d’un «drogaddicte» o d’un «alcohòlic» que d’una persona amb un trastorn addictiu. Pot semblar només una qüestió de vocabulari, però les paraules també construeixen la manera com veiem les persones. Si reduïm algú a la seva malaltia, acabem oblidant que abans que res és una persona.
Hi ha una altra dada que em va cridar especialment l’atenció. Segons recull SOM Salut Mental 360, nou de cada deu persones que han passat per un problema de salut mental asseguren que no s’han sentit capaces de parlar-ne obertament al seu lloc de treball.
Pensa-ho un moment. Si nou de cada deu persones prefereixen callar abans que explicar què els passa, potser el problema no és la malaltia. Potser el problema és la por a ser jutjades, a perdre oportunitats o, fins i tot, la feina.
I si aquesta és la realitat de la salut mental en general, imaginem què passa quan hi afegim l’estigma dels trastorns addictius. Encara avui hi ha moltes persones que continuen pensant que una addicció és una decisió personal i no una malaltia. Aquest prejudici fa que moltes persones amaguin el seu problema durant anys, retardin la decisió de demanar ajuda i continuïn patint en silenci.
Per això crec que les empreses tenen un paper molt més important del que sovint pensem. Parlar de salut mental i d’addiccions amb normalitat, formar els responsables d’equip, garantir la confidencialitat, utilitzar un llenguatge respectuós i facilitar que una persona pugui seguir el seu tractament sense por de represàlies no és només una qüestió d’imatge. És una qüestió de salut, de drets i també d’humanitat.
No se m’acut una millor manera d’acabar aquest article que amb unes paraules de Fiódor Dostoievski, que ens recorden que la feina és molt més que una manera de guanyar-se la vida.
«Privades d’una feina amb sentit, les persones perden la raó de la seva existència; fins i tot poden arribar a embogir.»
— Fiódor Dostoievski
